Sobre l'escàndol

En una peripècia nor­mal a l'hora de judi­car la rea­li­tat, ens tro­bem amb la con­tingència que els esde­ve­ni­ments públics espa­nyols estan relli­gats a uns paràmetres d'escàndol que en un llen­guatge més vul­ga­rit­zat se'n diu cor­rupció. L'escàndol és més sub­til i té unes rami­fi­ca­ci­ons més engal­ta­des al feno­men social i la seva trans­cendència si bé recent­ment ha per­dut potència, no deixa de ser menys­pre­a­ble. L'escàndol fun­ci­ona en el cons­ci­ent col·lec­tiu de la soci­e­tat i és allà on s'ins­tal·la per reforçar els sen­ti­ments de des­no­na­ment que l'acom­pa­nyen. Hi ha una penúria trans­ver­sal a tot allò tocat per l'escàndol i, a la vegada, una autèntica difi­cul­tat per esbri­nar on es troba la veri­tat i què és men­tida de l'entra­mat escan­dalós.

Es pre­sen­ten seri­o­sos obs­ta­cles a l'hora de redreçar l'equi­li­bri entre la imatge pública d'una ins­ti­tució i la imatge pri­vada. En la majo­ria de casos la imatge pública no cor­res­pon a la imatge pri­vada, però això no sem­bla impor­tar pràcti­ca­ment ningú, ja que la imatge pri­vada roman en l'incons­ci­ent com la veri­ta­ble. No hi ha manera de pre­ser­var el bon nom i la gestió d'una ins­ti­tució o un par­tit polític, sigui del caire que sigui, si la pro­posta ini­cial ha estat des­fer el seu pro­grama amb un epi­sodi, o diver­sos, escan­da­lo­sos.

Tinc la per­cepció que la soci­e­tat con­tem­porània no avança sinó que es queda atrin­xe­rada en uns paràmetres d'ignorància vers el que l'envolta. No pot ser que una ins­ti­tució digui en públic que l'escàndol no l'afecta i en faci moneda de canvi per man­te­nir el mateix pro­ce­di­ment sota un nom dife­rent. El que sem­bla inver­sem­blant és que el tall ètic d'un par­tit polític o una ins­ti­tució esti­gui en mans de les matei­xes per­so­nes impu­ta­des o en règim de sos­pita per haver ter­gi­ver­sat la veri­tat pri­migènia. La volun­tat quasi malal­tissa de les per­so­nes de roman­dre en el seient o el modus ope­randi de la ins­ti­tució obe­eix molt sovint a una per­cepció que res can­via en el fons, i que és per això que amb un nom dife­rent es van suc­ceint els epi­so­dis d'escàndol.

L'atem­po­ra­li­tat dels epi­so­dis ens mos­tra i demos­tra cons­tant­ment la manca de cura que el càrrec públic genera a l'hora de desen­vo­lu­par mit­jans de con­trol i con­tenció per con­fron­tar epi­so­dis escan­da­lo­sos. La soci­e­tat sem­bla no tenir inte­ri­o­rit­zats meca­nis­mes de pro­tecció con­tra l'escàndol. La rapi­desa i l'acu­mu­lació dels epi­so­dis trava la res­posta i sem­bla fer-los insu­pe­ra­bles.

En l'entra­mat soci­o­e­conòmic d'Occi­dent no hi ha cap soci­e­tat ni esta­ment públic que regeixi el seu dia a dia per prin­ci­pis ètics, més aviat hi són omni­pre­sents però no es demana la par­ti­ci­pació social fins que s'ha detec­tat i fet públic un escàndol. Aquesta deficiència no sem­bla immu­tar ningú, més aviat se la con­si­dera per­fec­ta­ment nor­mal o ente­ne­dora. No es pot fer referència al mal temps sense cri­dar-lo. Ales­ho­res la pèrdua de punts de referència és cons­tant i dins la mateixa com­ple­xi­tat de les ope­ra­ci­ons que s'emmar­quen en el dia a dia de qual­se­vol empresa pública, el paper de l'escàndol hi és pre­sent. No tro­ba­rem en un futur imme­diat sal­va­guar­des per a l'actual situ­ació si no entrem en el com­por­ta­ment més ele­men­tal de l'indi­vidu, i fem que aques­tes sal­va­guar­des tin­guin un paper pre­pon­de­rant en la reso­lució dels inter­can­vis.

S'ha de can­viar el para­digma de les rela­ci­ons huma­nes en l'espai públic i els pro­to­cols que asse­gu­ra­rien la sana com­petència entre les dife­rents res­pos­tes als pro­jec­tes col·lec­tius.