Opinió

La columna

Jocs de sigles

Costa tant recor­dar que fa unes tres set­ma­nes votàvem per defi­nir els governs dels ajun­ta­ments... i en alguns llocs, a més, de les res­pec­ti­ves “comu­ni­da­des autónomas” si és que el dic­ci­o­nari de la RAE ens acla­reix què vol dir que Madrid, a més de Villa y Corte, sigui “comu­ni­dad autónoma”.

Tant se val! Els vene­dors de sigles han gua­nyat la par­tida, que no la Cham­pi­ons. I pocs opi­ni­a­tres recor­den que els alcal­des són ele­gits pels seus regi­dors, un rere l'altre, i no per les tan esmen­ta­des cúpules dels par­tits polítics. (¿No es quei­xen els arqui­tec­tes per la deva­lu­ació de la paraula cúpula?) Faig memòria: i a les pri­me­res elec­ci­ons muni­ci­pals, del 1979, quan Cata­lu­nya no havia recu­pe­rat encara la seva des­ne­rida auto­no­mia, ciu­tats tan impor­tants com Girona i Saba­dell ele­gien alcal­des, que ho van ser de llarga durada, com Quim Nadal i l'enyo­rat Toni Farrés, que obte­nien més vots per al col·lec­tiu que els pre­sen­tava que els par­tits llurs en poste­ri­ors elec­ci­ons autonòmiques i gene­rals. Voler con­ver­tir el poder local en una sim­ple torna del poder esta­tal és una baja­nada. I la demos­tració que cre­iem massa poc en el poder del vot. ¿Què explica això? Que, mal­grat el soroll mediàtic, la bossa d'abs­ten­ci­ons em negui­tegi... i més quan no és objecte de SOS d'alar­mes democràtiques.

Fa cent anys Cata­lu­nya, en plena Guerra Gran, vivia l'experiència d'una Man­co­mu­ni­tat, tan limi­tada com es vul­gui, però que va ense­nyar-nos una lliçó de molts qui­rats. Al dar­rer esmor­zar a Madrid de la fun­dació Demo­cra­cia y Gobi­erno Local, que pre­si­dia, amb dig­ni­tat de per­sona de pes, el pre­si­dent de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, i tants anys alcalde de Mar­to­rell, Sal­va­dor Esteve –que, per cert, anun­ci­ava que se sepa­rava de l'escena política–, ens van rega­lar un lli­bre que reco­mano: Las man­co­mu­ni­da­des pro­vin­ci­a­les entre la des­cen­tra­li­zación y el regi­o­na­lismo. La Man­co­mu­ni­dad cata­lana (1914-1925). N'és l'autor el catedràtic emèrit de dret admi­nis­tra­tiu, l'olotí Martín Bas­sols Coma. Amb una lúcida intro­ducció de Xavier For­ca­dell, ana­lista precís dels pals a les rodes del muni­ci­pa­lisme de l'actual govern del PP. El valor del lli­bre rau, a parer meu, en l'enorme docu­men­tació que aporta, a par­tir de la trans­cripció lite­ral de tex­tos del Con­greso de los Dipu­ta­dos i del Senado al llarg del debat de la llei que feia via­bles les Man­co­mu­ni­tats. No diré, per evi­tar que algú s'enfadi, que aquells dis­cur­sos dels anys 1912 i següents demos­tren més nivell cul­tu­ral que no pas els de la immensa majo­ria dels que se sen­ten avui a les Cor­tes i al Senado.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.