Opinió

Caiguda lliure

Endreçant l'armari de l'hivern

Eva Vàzquez / evazquez@presencia.cat

Posar-se la roba gastada s'assembla a mirar-se en una fotografia on no vam sortir precisament gaire afavorits

o sé si hi ha gaire gent que encara tingui per costum reordenar l'armari quan arriba la calor. A les cases d'abans, l'estiu començava oficialment quan la mare endreçava les mantes i els edredons, uns dies abans de decidir-se també a enfundar els abrics i retirar els jerseis a les lleixes més altes per deixar-nos a mà les samarretes i els vestits lleugers. És un hàbit que he conservat amb una poca traça deplorable. D'un estiu a l'altre, acabo removent les mateixes peces de roba que fa anys que ja no em poso, només per si de cas, o potser perquè junt amb el ritual del canvi d'estació també he arrossegat a casa alguna rèmora d'aquella economia de postguerra de guardar-ho tot. El cas és que l'armari s'ha convertit en un moble infernal. Hi tinc llençols i tovalloles amb estrips de tant rentar-los, pantalons descolorits, faldilles amb la goma donada, alguna brusa que no he ni estrenat, un jersei que se'm va encongir i un altre que incomprensiblement s'ha engrandit. Cada vegada que faig endreça els apilono a part, convençuda que ha arribat l'hora de llençar-los, però al final me'ls miro allà, desllorigats damunt el llit, amb les vores desfilades, destenyits, la seva borra de llana, i com si acatés una mena d'obediència, els torno a guardar. Sovint m'emprovo alguna peça que ja té deu o quinze anys. N'hi ha que encara em van bé i tot. Tampoc es pot dir que hagin passat de moda. Però alguna cosa falla. Els pantalons, sobretot, han agafat una forma que ja no és la meva, una manera de seure, de caminar, de fer el plec del genoll que ha deixat de reconèixer el meu cos. Encara em puc cordar els botons, i la cremallera es tanca sense embotir-me, però a dins m'hi trobo tan esvaïda com si hagués agafat prestada la roba d'un mort. D'un mort de la família. El pitjor de tot són les peces estampades. Me les poso, i al dibuix ha quedat impresa una tarda al cine, una conversa havent sopat, l'últim dia de platja, un casament o un funeral. Posar-se la pròpia roba gastada s'assembla de manera inquietant a mirar-se en una fotografia on no vam sortir precisament gaire afavorits. Una amiga va llençar el seu vestuari sencer després del divorci: obria l'armari i cada camisa era una acusació dels anys fallits. Suposo que sentia el mateix que la gent que canvien de casa perquè una nit els hi van entrar els lladres. Jo no tinc aquest coratge. Penso que fins i tot el botó a punt de caure forma part del retrat.


N



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.