Opinió

opinió

El príncep

Els prínceps saben, com a mínim des de Maquia­vel, que l'apa­rença de vir­tut dóna fruits però que la vida vir­tu­osa és una nosa. Un príncep ha de lloar les gràcies i la supe­ri­o­ri­tat moral de la llista unitària però no pot renun­ciar a la seva per abo­nar la uni­tat a l'entorn de l'altre, i no hi fa res que l'altre sigui un Mèdici o l'Oriol Jun­que­ras. És fàcil d'enten­dre: si creus hones­ta­ment que tres llis­tes inde­pen­den­tis­tes són massa i dis­per­sa­ran el vot i no t'afoga l'ambició política i només et pre­o­cupa la pàtria i ets un com­pendi de vir­tuts, t'abs­tens de pre­sen­tar la teva i ja només en que­den dues. Si no fos per les seves indis­cu­ti­bles dots prin­ci­pes­ques, l'Artur Mas, que a hores d'ara entre la parròquia habi­tual ja des­perta una passió simi­lar a la que havia des­per­tat Jordi Pujol, mai hau­ria gosat invo­car una llista unitària després que la CUP i ERC la des­car­tes­sin el mes de gener, i encara menys encar­re­gar-ne la con­fecció a enti­tats plu­rals com ANC i Òmnium, que jus­ta­ment tenen la seva força en la plu­ra­li­tat i en el com­promís fun­da­ci­o­nal de no pre­sen­tar-se a unes elec­ci­ons. Però el príncep és molt príncep; tant, que fins i tot es per­met afir­mar que no necessària­ment l'ha d'encapçalar, men­tre els seus escla­ten de devoció i de fer­vor, sabent, com sap tot­hom, que els prínceps sem­pre es pre­sen­ten. Però això no és nou, són sim­ples epi­so­dis de la lluita pel poder i qui coneix les regles ele­men­tals de la savi­esa prin­ci­pesca sap que, com mai va dir Maquia­vel tot i que se li atri­bu­eix, el fi jus­ti­fica els mit­jans. Més pre­o­cu­pants, en canvi, són aque­lles mani­fes­ta­ci­ons sobre els del “sí se puede” de la plaça de Sant Jaume que va des­car­tar i va expul­sar del paradís dels inde­pen­den­tis­tes. No només perquè si cal abas­tar majo­ries sufi­ci­ents, i no es con­fon el teu món amb el món, s'ha de saber que cal comp­tar amb ells, sinó també perquè des de l'eclosió del sobi­ra­nisme en plena crisi econòmica, democràtica i d'estar­ru­fa­ment de l'espa­nyo­lisme, s'ha pro­cu­rat seduir els que no essent essen­ci­a­lis­tes, es poden engres­car en un pro­jecte de país soci­al­ment just i democràtica­ment més viu. Sem­bla, però, que els volem sumar a la causa sem­pre que no entrin en la dis­puta del poder polític en aquest llarg men­tres­tant on se seguei­xen repar­tint pre­ben­des, dis­tri­buint pres­su­pos­tos i negant drets fona­men­tals, i no hi fa res que pro­cla­min als qua­tre vents que han apos­tat pel sí-si. A vega­des, els que de tant obser­var prínceps hem desen­vo­lu­pat una mal­fiança ines­go­ta­ble, pen­sem que ens estan con­duint cap a aquell empat para­lit­zant que allar­garà infi­ni­ta­ment el men­tres­tant, en el benentès que l'infi­nit en política són un parell de legis­la­tu­res. Deuen ser els deli­ris que pro­voca aquest des­es­pe­rant procés que a casa ano­me­nen kafkià i que no tin­drien cap sen­tit si no fos que hi ha for­ma­ci­ons polítiques que tenen en la seva natu­ra­lesa més que la reso­lució defi­ni­tiva de la inde­pendència, el man­te­ni­ment per­petu de la tensió Cata­lu­nya-Espa­nya per poder-se dedi­car a la defensa dels interes­sos dels cata­lans tal com ho fan els millors prínceps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia