Independència o via morta
Els defensors de les terceres vies no aconseguiran mai que el PP i l'Espanya castellana els donin llum verd per a allò que trencaria “la unitat d'Espanya”
El més important és assolir la independència, independentment de la ideologia o de quin o quins partits polítics aconsegueixin que Catalunya esdevingui un nou estat d'Europa. Sembla que al president Mas el preocupa perdre la seva hegemonia i la de CDC, car quan la llista única ja s'havia arxivat, el 20 de
juny passat va tornar reobrir el debat, amb les seqüeles negatives que això comporta, especialment en l'aspecte anímic dels ciutadans. Escric aquestes ratlles amb el president Mas reunit amb ERC i les entitats sobiranistes (Òmnium, ANC i AMI). Els darrers comunicats que he pogut sentir parlaven d'un principi d'acord en la qüestió de la llista unitària en la qual, però, haurien de figurar el mateix Mas i l'Oriol Junqueras. Quan es publiquin aquestes ratlles espero, pel bé del procés sobiranista, que s'hagin superat les diferències i que l'acord que s'assoleixi engresqui de nou la ciutadania i sigui prou atractiu perquè el 27-S, la candidatura acordada aconsegueixi la majoria absoluta dels diputats i la consegüent consecució de la desitjada independència de Catalunya, després dels previsibles 18 mesos posteriors.
D'ALTRA BANDA, els que promovien “el dret a decidir”, sense clarificar a decidir què, s'han tret la màscara i tot i haver votat el 9-N, després de pressionar el president Mas, perquè la pregunta no fos clara (no es podia esperar altra cosa de l'enrevessat Espadaler, autor de la que va proposar als militants d'Unió el passat 14-J), ara ja s'han esclarit “decidint” seguir sent autonomistes, ja que els seus interessos personals i de partit no passen per aconseguir una Catalunya amb més capacitat per satisfer els seus ciutadans en qüestions com ara l'ensenyament o la sanitat, i encara menys en garanties socials, sinó a potenciar la dependència de Catalunya a la política de Madrid, des d'on esperen que els segueixin agraint el seu maldestre servilisme.
Per tant, els defensors de les terceres vies, els Duran i Lleida, el tàndem Herrera-Camat i Iceta, ja no marejaran més la perdiu, ni aconseguiran el seu utòpic federalisme i, encara menys la més utòpica confederació, perquè PSOE, Podemos o la versió catalana, Catalunya en Comú, que és on es dilueix ICV, no aconseguiran mai que el PP i l'Espanya castellana els donin llum verd per a allò que trencaria “la unitat d'Espanya”. No sé quin serà el camí polític d'Iceta, Herrera o Camats, però, m'atreviria a dir que Duran, acceptarà qualsevol oferta de l'establishment espanyol, que li vulgui agrair “els seus serveis”, malgrat que això comporti deixar amb el cul enlaire els seus dòcils Espadaler, Ortega, Sánchez Llibre i la resta dels que han renegat dels principis fundacionals d'Unió...
Jugar a fer política pot ser una alternativa idíl·lica i de compromís social, però si amb els qui jugues estan envoltats d'interessos foscos, malgrat que pregonin demagògicament la justícia social, els drets dels més desfavorits i la fi de la discriminació de la dona o de la xenofòbia, la cosa ja és preocupant. Dic això perquè és obvi que la benedictina Teresa Forcades, un cop ha obtingut l'excedència monacal, està sent –ella i el seu Procés Constituent– instrumentalitzada per gent amb els quals conflueix, gent que sempre han jugat la carta de la intencionada indefinició (Podemos i ICV) que, no obstant, barregen conceptes engrescadors com els esmentats que, cal dir-ho ben alt, només és possible aconseguir-los amb una Catalunya independent; mai s'aconseguiran si, com pretenen, seguim dins de l'Espanya centralista, de les corrupteles i del desgovern.
