Opinió

Caiguda lliure

Dolços com oboès, verds com els prats

Eva Vàzquez / evazquez@presencia.cat

Balthus pretenia capturar la innocència, però ja intuïa la imminència de la pèrdua, el fons abissal del miracle

ls tenia al darrere, a la llibreria. Una parella jove, molt jove, voletejant d'un prestatge a l'altre, agafant-se la mà quan s'aturaven, fregant-se amb una suavitat elèctrica la vora de la samarreta tot passant. Ella semblava més gran que ell, estava almenys més formada: alta, ossuda, d'espatlles amples i cames fortes, caminava marcant les anques d'aquella manera que ho fan les noies núbils, com si arrosseguessin un gran cansament sense motiu. El noi, en canvi, semblava tot just acabat de sortir de la pubertat; rectilini tot ell, d'una rigidesa llenyosa que l'entorpia, els pantalons curts li deixaven al descobert cicatrius no gaire antigues de pati de col·legi. No feien nosa, no esvalotaven, al contrari de tants adolescents que, incòmodes als llocs que freqüenten els adults, s'exalten histèricament per estrènyer el seu cercle de soledat. A la secció d'història, ell va dir: “Has vist això?”, i això era un llibre beneït per la gràcia del seu tacte, alliberat de la renglera de llibres uniformats per participar d'una cerimònia de nuviatge. Els sentia passar les pàgines joiosos, i m'imaginava que els fulls escampaven una mena de polsim daurat mentre es comentaven l'un a l'altre el que hi llegien, com si compartissin un secret. Al seu voltant hi havia, en efecte, una mena de soledat que els protegia de la resta del món i ens relegava a tots els altres al paper de mers espectadors de la seva vida. Alguns llibres, fos quin fos el que haguessin escollit acariciar, són feliços quan cauen a les mans de certs lectors, vaig pensar, i de cop em van venir al cap les nenes que pintava Balthus. Els seus quadres sempre m'han incomodat una mica, no per les nenes, tan sovint eixarrancades a propòsit perquè se'ls vegin les calcetes, sinó pel paternalisme feudal, tocat de misticisme, amb què s'hi referia com els seus “àngels pubescents”. No feia falta aquest vel de pudor religiós per entendre el que representen, que és certament morbós sense arribar a ser pornogràfic. D'un “erotisme negligent”, en deia Camus, més atent a la puresa que al crim. Amb les seves nimfes somnolentes, Balthus pretenia capturar la innocència abans no se'n vagi, però ja intuïa, com tots els que miràvem de reüll la parelleta absorta en el seu llibre, la imminència de la pèrdua, el fons abissal on quedarà sepultat el miracle, allà on segons Baudelaire “alguns perfums són tendres com la carn dels infants, dolços com oboès, verds com prats inefables”.


E



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.