Un vot per a la ruptura
El 27 de setembre no serà un assaig més d'autoconvenciment sinó el primer intent real de plantar cara, d'una manera inequívoca i explícita, al règim espanyol de 1978 sorgit del franquisme
L'independentisme nascut a finals dels setanta ha explicat sempre la independència com una ruptura política. Aquest objectiu s'ha definit com “no res més ni res menys que una ruptura democràtica” (MDT, 2004).
D'ençà del 2012 s'ha anat materialitzant, amb grans mobilitzacions, una mena de camí tortuós ple de contradiccions: primer es va parlar d'“estat propi”, una expressió que sabem que no era sinònima d'“estat independent” (perquè, malgrat el clam popular a favor de la independència, podia amagar encara un estat federal o un estat “associat” a l'estil de Puerto Rico subordinat dins dels EUA, etc.). Les coses s'han allargat massa temps en l'ambigüitat. Ha estat finalment aquests darrers mesos que els objectius s'han centrat al voltant de l'estat independent, o més precisament, la república catalana independent.
Però, un cop passat l'estadi de les definicions bàsiques (amb tots els trasbalsos que han provocat en el PSC, ICV, CiU, etc.) el fet és que l'aspecte fonamental del procés –que és la ruptura envers l'Estat dominant– no s'ha abordat d'una manera clara. Encara hi ha sectors que combreguen amb l'objectiu idealista d'una independència sorgida d'un pacte imaginari amb el consentiment de l'Estat espanyol; i uns altres que mostren la seva irresponsabilitat amb el moment present prometent un canvi a partir d'un procés polític d'àmbit espanyol, sense cap mena de ruptura amb un estat que és un bloc immobilista i que no pot canviar.
En aquest context “les forces vives” voldrien impedir un resultat afirmatiu el 27 de setembre tot promovent nous lerrouxismes i cants de sirena tronats. Convé doncs no oblidar, en aquest moment, que la política de dilacions (i sobretot el fet d'ajornar més de mig any el termini que s'havia demanat per a les eleccions) ha estat un error que ha comportat dificultats addicionals però que ara estem en condicions de superar. Per tot plegat cal, primer de tot, que tinguem ben clara la importància del 27 de setembre. És més que un termòmetre d'opinió. És el punt on tot comença de debò i on acaba el simulacre. El 27 de setembre no serà un assaig més d'autoconvenciment sinó el primer intent real de plantar cara, d'una manera inequívoca i explícita, al règim espanyol de 1978 sorgit del franquisme. És per aquest caràcter rupturista (és a dir, plebiscitari i també amb voluntat de constituir una nova legalitat) que el 27 de setembre s'ha d'abordar com un moment polític molt important, i que les mobilitzacions de l'11 de setembre han de representar una empenta poderosa i definitiva.
Si finalment la possibilitat de vot independentista s'expressa per mitjà de dues úniques candidatures (Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent) caldrà tenir clares dues coses: que per guanyar el 27-S, i avançar socialment i nacionalment, només serveix votar independència. I que el vot que ens acostarà més a aquest objectiu serà el que ofereixi més garanties de mantenir la mobilització i la confrontació en una ruptura que sabem que serà necessària. El 27 del mes vinent, el primer resultat serà superar la majoria d'escons favorables a la independència. Però el vot haurà d'expressar igualment el suport a avançar cap a la república catalana independent, tot trencant de manera definitiva amb el llast del passat.
