Opinió

LA GALERIA

Xavier Carbonell

Aquest home va córrer per tot el món amb l'ull amatent
i la tela blanca disposada
a tot allò
que li cridava l'atenció

Allò que m'ha interes­sat sem­pre, davant una obra d'art, sigui una pin­tura, una gran novel·la o poema, una arqui­tec­tura, un fresc o una escul­tura, és conèixer qui hi ha al dar­rere. Conèixer l'autor, saber d'ell al màxim pos­si­ble. I quan vaig veure el pri­mer qua­dre d'en Xavier, amb aquells fons de geo­me­tria genial, aquells colors sub­tils de gust refi­nat, aquell serè i abso­lut equi­li­bri… vaig pen­sar que havia de conèixer l'autor de tot allò. Per sort, no vaig haver de fer gaire esforç –com sí que l'havia hagut de fer amb Gus­tave Flau­bert, Miquel Àngel, Modi­gli­ani o Van Gogh–; en Xavier era d'Olot, a prop de casa meva, i jo feia temps que conei­xia la seva esposa Rosa Serra, de manera que un bon dia ens vam tro­bar a l'estudi, al car­rer
Macar­nau de la capi­tal gar­rot­xina i la pri­mera va ser una con­versa llarga i genial. Pas­sat un temps, en Xavier em dema­nava uns tex­tos per a un lli­bre (l'últim), i em començà a expli­car, una per una, la quan­ti­tat de ciu­tats on ha pin­tat i expo­sat. Vaig que­dar aclo­fat (com diria el mes­tre Fabra), oimés si ho com­pa­rava amb la meva misèria viat­gera. De Lon­dres a Sin­ga­pur, de Bue­nos Aires a Los Ange­les, de Pequín a Nova York, l'home va córrer pràcti­ca­ment per tot el món amb l'ull ama­tent i la tela blanca dis­po­sada a tot allò que li cri­dava l'atenció. Diuen que es viatja per haver viat­jat, i això es demos­trava en les pre­ci­ses i emo­ti­ves expli­ca­ci­ons de l'amic que m'anava ense­nyant objec­tes de record, foto­gra­fies, catàlegs tes­ti­mo­nis físics i gràfics dels viat­ges.

Ha de ser molt satis­fac­tori viat­jar i cop­sar in situ pai­sat­ges urbans o rurals, i empor­tar-se'ls a casa, dibui­xats o pin­tats. Per als ille­trats en pin­tura, la solució és la foto­gra­fia (excepció excep­ci­o­nal, però, ep!: el meu amic Lluís Roura). I avui que no cal mirar prim per si s'acaba o no el rodet, les faci­li­tats són màximes. Però no és pas el mateix, oidà. Un ser­vi­dor m'he can­sat ja fa temps de les fotos i quan surto de casa (més aviat poc) no porto màquina de retra­tar ni se m'acut de fer una foto amb el mòbil (de fet, encara no sé si el meu mòbil pot fer fotos). En canvi si tingués les pos­si­bi­li­tats i el mes­tratge que tingué en Xavier Car­bo­nell, altra cosa seria. Per desgràcia ja només el podem enyo­rar i lamen­tar-nos; però ens queda un lle­gat que farà que no l'obli­dem mai més. I dei­xin-m'ho dir: estic expec­tant a veure què faran ara, ofi­ci­al­ment, a Olot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia