Opinió

Certeses i incerteses

Si el 27-S guanya la independència, tindrem la certesa que: Espanya ja no decidirà allò que ens correspon fer-ho als catalans i, potser, la incertesa de: quant temps farà falta per assolir els objectius que esperem de la independència?

Els humans, potser més els occidentals, som força repatanis als canvis de costums, a capgirar allò que és la nostra manera de fer quotidiana. Aquesta mena d'inèrcia genèrica, avui xoca amb els canvis de paradigmes que es produeixen, que, com terratrèmols de certa intensitat, sacsegen els fonaments dels nostres costums, creences, maneres de pensar i, fins i tot, d'allò que semblava inamovible: la nostra ideologia o convicció religiosa. Tot trontolla i enfront d'aquesta realitat que no esperàvem ens cal prendre unes decisions que gran part de la ciutadania ni s'havia plantejat que hauria de prendre.

Potser on aquesta sacsejada està sent més visible, és en el camp ideològic i polític, en el de la identitat nacional (abans catalanista, ara sobiranista o independentista), i també, però menor i sense quasi soroll, en el camp de les creences religioses. Aquestes convulsions han donat peu a nous moviments i partits polítics (els històrics s'han tancat en el seu búnquer, per aïllar-se dels canvis que, mal els pesi, els afectaran), a transvasaments de militants d'un partit a un altre perquè l'ideari polític del militant ja no concorda amb l'anterior partit, etcètera. Canviar, però, és un procés complicat, fins i tot traumàtic, per a molts, car –com estem constatant– trencar la militància després d'anys i panys formant part d'un partit, perquè ja no hi ha sintonia amb la ideologia i/o praxi política de la direcció, és una decisió que no era prevista. L'exemple més recent ens l'ofert a UDC.

El paradigma més revolucionari i trencador, l'independentisme és, nacionalment i socialment, el que més ciutadans ha mobilitzat i, en realitat, l'únic que veritablement té capacitat de capgirar com una mitja el maleït tracte vexatori que, de sempre, ens ha infligit, qualsevol dels governs espanyols, siguin del color i de la ideologia que siguin. Un tracte i un espoli miserablement denigrant que, veient com reaccionen PP, PSOE i els mitjans audiovisuals madrilenys, amb insults, menyspreus i amenaces, per allò que anomenen el problema catalán, no hi ha dubte que el mantindran i possiblement l'empitjoraran, car, si fem cas a les enquestes, el PP podria seguir governant. Enfront d'això –si ho volem veure– ens és urgent fer front als nous paradigmes que ens obliguen a capgirar uns esquemes que han esdevingut caducs. En les eleccions del 27-S haurem de prendre decisions que, probablement, generaran certeses i incerteses, ja que els argument dels dirigents dels dos blocs són antagònics: el que està per la ruptura amb Espanya per, lliurement, autogestionar millor les pròpies polítiques i recursos; l'altre, l'unionista o espanyolista, vinculat a Espanya i a les decisions de Madrid, tot i que a ells també els afecti l'espoli que patim tots els catalans. Hi ha, però, un tercer bloc, força fantasiós, que reivindica més garanties socials i poder recuperar les que ens ha laminat l'esquerra i la dreta espanyola. El més xocant és que creguin que tot això ho aconseguiran dels governants espanyols... (?)

Conclusió: si el 27-S, guanya la independència, tindrem la certesa que: Espanya ja no decidirà allò que ens correspon fer-ho als catalans i, potser, la incertesa de: quant temps farà falta per assolir els objectius que esperem de la independència? Contràriament, si no s'aconsegueix, només tindrem una certesa: serem tractats igual o pitjor que ara i sense que mai l'Estat reconegui la nostra identitat nacional, la llengua i cultura ni el poder gestionar les nostres finances.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.