Opinió

És urgent assolir acords!

Fer política no és mirar-se el melic, sinó que és procurar pel bé comú i el del propi país

Es pot entendre que, en una negociació, per assolir uns acords estables de legislatura, hi hagi un estira-i-arronsa, no només amb el què, sinó també amb el com i fins i tot amb els temps convenients per aplicar-los. De cap manera, però, n'han de ser subjecte els qui han d'executar els acords pactats. S'entén que també poden formar part d'una negociació tan transcendent com la que estant negociant Junts pel Sí i la CUP, elements relacionats amb el com s'ha d'estructurar el nou govern i quines conselleries l'han de configurar, així com quines àrees cal que tinguin més pes específic que unes altres (sobre la taula ja hi ha una proposta prou rupturista i molt menys presidencialista que de costum) però mai, i molt menys si una de les parts no vol formar part del govern, es pot pretendre que sigui exclòs un determinat membre de la candidatura que haurà de governar.

Vetar justament qui la candidatura guanyadora va designar com a presidenciable és tan inversemblant com si JxS volgués impedir que Baños fos el president del seu grup parlamentari o excloure'l de les negociacions, dic això perquè en política mai s'han de fer afirmacions de les quals, posteriorment, hom pugui ser presoner. Potser aquest és el cas de la CUP, en haver afirmat que no faria president Mas, però sí que ho és del Rajoy que no sap alliberar-se de la seva política del cap sota a l'ala. Fer política no és mirar-se el melic, sinó que és procurar pel bé comú i el del propi país.

Dit això, cal dir que no ajuda gens a l'èxit de les negociacions l'ambient crispat que s'ha manifestat darrerament en determinats sectors de CDC, especialment en la persona d'un Quico Homs darrerament molt centrat, però ara desubicat; com tampoc hi ajuda que segons quins tertulians ja incloguin la CUP en el mateix sac dels unionistes, per la seva inicial negativa a investir Mas com a president de la Generalitat. Ja en tenim prou amb els atacs constants dels mitjans madrilenys, de la hipèrbole Soraya Sáenz de Santamaría i de la seva catalanofòbia, així com de tots els unionistes de casa nostra i dels que no són ni carn ni peix com la cada cop més patètica ICV, ara amb Coscubiela, substituint Herrera i desbarrant igual o pitjor que ell (la seva darrera proposta a JxS per donar suport a investir president n'és una demostració irrefutable), perquè també la premsa i certs canals catalans hi fiquin més cullerada.

S'ha dit i repetit que la por és mala consellera, però hi ha sectors de la societat que es mouen en els àmbits de la petita i mitjana empresa (les gran empreses i les altes finances, no cal ni parlar-ne, perquè els interessa que res es mogui, no fos que en sortissin perjudicats) que denoten un cert nerviosisme i que fan seves les paraules d'Homs: “Es pot iniciar el procés, però no podem concloure'l si no negociem amb Madrid.” Això són les seqüeles de la política de la por de Rajoy i tota la caverna madrilenya, que, pel que es veu, a alguns, els fa trontollar.

Cal continuar amb pas ferm, perquè tenim un total de 72 diputats independentistes que si són conscients, i vull creure que ho són, saben que la majoria absoluta és per aconseguir la república de Catalunya, la qual reclama la major part de l'electorat català. Posar-se d'acord en el full de ruta és força més complex que pactar una legislatura autonòmica; per tant, paciència, perquè a ningú li interessa unes noves eleccions i no vulguem culpabilitzar uns o altres de la lentitud de les negociacions perquè ens ho estem jugant tot.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.