En defensa d'Artur Mas

Qualsevol historiador que es posa a fer, per primera vegada, una biografia, experimenta certa sensació de vertigen. A diferència d'altres historiografies, trobem a faltar una tradició en aquest àmbit que ens fa sentir insegurs. Com podem abordar un personatge? Què hem de triar i què desestimar a l'hora de narrar una trajectòria? A Catalunya, a causa de segles de subjugació nacional, patim un patològic dèficit d'autoestima que ens impedeix mantenir una relació normal amb els personatges que marquen etapes històriques. Estem encara marcats per un sentiment religiós que ens empeny a jutjar els individus com a sants o dimonis, o a establir imatges estàtiques, en funció del present, d'aquells individus que marquen una època. No semblem acostumats a indagar sobre els matisos, els camins erràtics, les contradiccions dels biografiats. Ens costa administrar la complexitat. Des d'una perspectiva psicoanalítica, ens resistim a escriure i llegir biografies, perquè no suportem, com a país, la idea de posar-nos davant el mirall, perquè, en el fons, tot retrat històric individual és també col·lectiu.

L'interessant de tota biografia no és tant registrar mèrits i demèrits d'un personatge, sinó com aquest té la capacitat d'encarnar els canvis transcendents en el temps i l'espai que l'envolta, com administra els problemes i reptes als quals s'enfronta, com viu des de primera línia l'evolució que, per convicció o circumstàncies, protagonitza una societat en un període històric. Per descomptat, l'interès d'una biografia també rau en com la capacitat inspiradora d'un individu pot empènyer els altres a sortir dels diversos armaris on eren confinats, o com interpel·la els seus coetanis sobre la complexitat i les contradiccions que es viuen en un lloc i un instant determinats.

Potser tot això és el que explica les dificultats de relació de bona part de la societat catalana amb un Artur Mas que, sens dubte, és carn de biografies. La seva trajectòria personal reflecteix a la perfecció allò que ens ha passat com a país en les darreres dècades. L'actual president podria haver tingut una vida política relativament tranquil·la. Els defectes inicials atribuïts i parodiats des dels inicis no deixaven d'ésser pecats compartits per la majoria social del país: cert encarcarament, conservadorisme, indiferència i punts d'arrogància. El sistema de transició semblava abocar-nos a un relleu tranquil del pujolisme. Tanmateix, el país ha estat sotmès a inesperades tensions i reptes agres. El pacte de “conllevancia” entre Espanya i Catalunya s'ha anat esberlant, les múltiples i transversals contradiccions de la societat catalana s'han manifestat (el període del tripartit va posar en relleu la inconsistència d'unes esquerres acomplexades) i Mas es va trobar a l'ull de l'huracà. Els diversos fracassos polítics patits al llarg de la dècada anterior el van humanitzar fins al punt que començava a semblar un personatge de Joseph Conrad. I finalment, quan Espanya, al llarg del 2010, va decidir independitzar-se de la democràcia per establir aquesta mena d'estat d'excepció postmodern, Mas no va fer altra cosa que el que succeí a les classes mitjanes autòctones. El sobiranisme assaltà els palaus d'hivern de l'inconscient col·lectiu. Tal com temien a la Meseta, l'independentisme latent d'almenys la meitat dels residents, i de dues terceres parts dels nascuts al país menors de cinquanta anys ha sortit de l'armari.

Mas, com els personatges turmentats de Conrad, ha comès errors i manifestat febleses, encara que no en menor mesura que el conjunt dels seus crítics. Tanmateix ha tingut la virtut de congriar els odis dels poders fàctics. Ha assolit el mèrit de desfer-se del llast del botiflerisme sociològic adherit parasitàriament al catalanisme. Ha estat capaç de desfermar les paradoxes i contradiccions d'unes esquerres retòricament revolucionàries, en el fons profundament conservadores i amb una poruga mentalitat de classe mitjana. Això explica la incomoditat i desconfiança que inspira a tants el personatge. Els riscos actuals són molts, especialment per al mateix Mas, procedent de classe benestant que s'ho ha jugat tot i que està pagant un preu polític i personal excessiu per les seves decisions. Un preu que el deixa entre Parnell i De Valera, el fracassat i el reeixit líders de la independència irlandesa, marcats, com ell, per erràtiques trajectòries de misèries i glòries. Tanmateix, aquest és un moment crític que ens acosta a aquells “moments estel·lars de la humanitat” que descrigué Stephan Zweig, que fa que el fracàs o l'èxit depenguin de decisions al límit en efímeres finestres d'oportunitat. Perquè, efectivament, caldria l'ajut de psicoanalistes per interpretar la voluntat de molts de descavalcar-lo del procés en un moment crucial.