Opinió

Una justícia dubtosament parcial

Tenir un treballador en nòmina, cunyat a tots els efectes, menys els legals, no pot comportar la inviabilitat d'una petita empresa, malgrat s'ajusti a la llei, car èticament podria ser il·legítima

Que la justícia espanyola, igual que la major part dels aparells de l'Estat, té greus mancances democràtiques i de funcionalitat, ho sap tothom, com també se sap que està infectada pel virus de la corrupció. El seu grau de descrèdit ja ha traspassat fronteres, malgrat que els altaveus mediàtics espanyols (els de la caverna) ens vulguin fer creure que España va bien. Ni va bé ni totes les “meravelles” que proclamen s'ajusten a la realitat!

Aquest petit preàmbul té quelcom a veure amb Pere Mià, el polifacètic cuiner, pintor, poeta, músic i restaurador de Can Mià de Palol de Revardit. En Pere havia estat i continua sent un home pacífic, però una maleïda i mal intencionada inspecció de treball el va convertir en un inconformista i irreductible lluitador contra la injusta parcialitat de què va ser objecte per part de la justícia. Aquest malson va començar el 29 de març del 2005, quan l'esmentada inspecció va descobrir una irregularitat administrativa que el Pere desconeixia, ja que aquestes gestions les confiava al seu gestor. La suara comentada irregularitat consistia en el fet que el seu cunyat, que cotitzava com a “autònom familiar”, no era casat, sinó parella de fet amb la seva germana, i, segons la normativa vigent, la Seguretat Social no admet contractes segons aquesta tipificació, si no s'és casat, per la qual cosa el seu contracte hauria d'haver estat inscrit en el règim general de la SS. Una irregularitat, per cert, molt estesa en la major part de les petites empreses, de la construcció i hostaleria, entre d'altres. Doncs bé, aquesta irregularitat contractual, que normalment s'hauria d'haver resolt per la via administrativa, va tenir greus conseqüències judicials, fins a l'extrem que es van arribar a celebrar fins a tres judicis a l'Audiència de Girona, tots tres condemnatoris, dos dels quals anul·lats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per indefensió. El tercer del TSJC també va ser condemnatori (?). Això ens fa preguntar: per què, si la sentència de l'Audiència de Girona va ser anul·lada dues vegades pel TSJC per indefensió, cosa que dóna peu a suposar que no existia causa condemnatòria i que calia trobar vies de reconciliació, per què, repeteixo, no s'explorava una solució menys traumàtica de com va acabar sent? És que hi va haver mercadeig subterrani?

Tenir un treballador en nòmina, cunyat a tots els efectes, menys els legals, no pot comportar la inviabilitat d'una petita empresa, malgrat s'ajusti a la llei, car èticament podria ser il·legítima. Un terrabastall com aquest no només posa en qüestió la honorabilitat del encausat, sinó que per raó del còmput de les costes judicials (60.000 euros) també deixa a precari el negoci familiar; tot per culpa d'una justícia i uns jutges que apliquen al peu de la lletra la llei quan s'espera no només que analitzin els fets, sinó que, a més, valorin les circumstàncies que envolten el cas objecte de judici.

En el seu restaurant Can Mià, en Pere hi té el quarter general, des d'on llança la seva pacífica ofensiva reivindicativa, amb l'esperança que la justícia li retorni el “deute jurídic”. Allà s'hi explicita la seva teoria del “filldeputisme”: “Cada vegada que hi ha més merda i fa més pudor, per això, quatre viuen molt millor.” Però també s'hi pot llegir una eloqüent i lapidària frase que ell mateix va pronunciar al final del primer judici: “Et ego tantum rogo sit historia quae iudiced” (jo només demano que sigui la història la que judiqui). A hores d'ara, la història ja ha judicat...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.