Opinió

Tribuna

Il·lusionistes i il·luminats

“Tan difícil
és reconèixer que PSOE i Podemos mai ens oferiran
res que satisfaci les nostres aspiracions?

L'univers morfològic del mot política abasta, fins i tot, allò que sovint succeeix al voltant nostre, cosa que, amb els anys, t'adones que és un poti-poti descomunal. El més inversemblant, però, és que en el dia d'avui la gent es deixi convèncer tan fàcilment pels prestidigitadors professionals de la política espanyola, sense –ni tan sols– analitzar el contingut, el sentit i els objectius dels seus discursos.

Just a les acaballes de la dictadura quan a casa nostra només el PSUC era el partit de referència, tot i haver de moure's clandestinament, em vaig involucrar en política. Aleshores es llançaren a l'arena política uns quants dels que després esdevindrien líders dels principals partits de la postdictadura. Els vaig voler escoltar tots (J. Raventós, R. Trias Farga, J. Pujol, J. Pallach, H. Barrera, A. Cañellas...), òbviament la meva preferència es decantava pels plantejaments d'esquerres. Un cop valorats els seus postulats, vaig apostar per la personalitat pedagògica del líder empordanès. Des d'aleshores segueixo preguntant-me: a) Com és que la majoria dels que vàrem formar part del PSC-R del Pallach, des de la primera hora, es van deixar enlluernar pels il·lusionistes que van promoure i aconseguir que el PSOE absorbís les dues formacions socialistes catalanes? b) Com aquells companys (alguns van arribar a ministres) que havien interioritzat el pensament socialista del malaurat Pallach es deixaren entabanar pel jacobinisme del PSOE, que, ja en la segona república, havia exterioritzat el seu centralisme i la nul·la sintonia amb Catalunya? És que tenien ànsies d'escalar...? Ara, sortosament, la franquícia espanyolitzant del PSC-PSOE
està en irreversible reculada...

He esmentat el PSUC, per la importància cabdal que va tenir per a Catalunya, en la dècada dels setanta, així com en la conquesta de les llibertats nacionals, aquella que donà decidit suport als milers de catalans que ens manifestàvem clamant fort: “Llibertat amnistia i estatut d'autonomia.” D'aquell PSUC, no en queda res. Alguns embruten el seu gloriós passat posant-se el seu nom a la boca. El mateix passa amb molts socialistes que embruten el nom d'en Pallach, instrumentalitzant de manera maldestra la seva memòria. Tant el tàndem Herrera/Camats, com Navarro/Iceta, dues parelles d'il·luminats, que han foragitat la gent més valuosa de les seves formacions. Gent d'una vàlua com la malaurada Muriel Casals i en Raül Romeva, o en Pasqual Maragall i la Marina Geli, per només citar-ne dos de cada partit, els quals esquinçaren el carnet per la indefinició dels primers o la ceguesa obtusa dels segons. Tan difícil és reconèixer que PSOE i Podemos mai ens oferiran res que satisfaci les nostres aspiracions?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.