Meditacions caniculars

Mis­te­ris nos­trats. Encara no entenc el pas enigmàtic de la DUI al RUI. ¿Què ha can­viat en el full de ruta que, en teo­ria, ens havia de dur cap a la inde­pendència? Després de la pre­pa­ració de les estruc­tu­res d'estat, no venia la DUI? I tot seguit, ¿no venien unes elec­ci­ons cons­ti­tu­ents segui­des d'un referèndum per a les noves Cons­ti­tu­ci­ons Cata­la­nes, després de les que ens van cre­mar fa 300 anys? ¿Qui s'ha tret de la màniga aquest RUI i per quins set sous, de sobte, hi tant de con­sens, inclo­ent-hi l'ANC? No us fa sos­pi­tar, tot ple­gat? És un canvi d'estratègia? Ens ho expli­ca­ran de debò o faran ser­vir la xer­ra­meca habi­tual per no dir la veri­tat? O és que no s'hi veuen amb prou coratge? O tenen infor­mació pri­vi­le­gi­ada sobre les con­seqüències pre­sump­ta­ment catastròfiques d'una DUI? ¿O no serà que hi ha un bon nom­bre de dipu­tats dels tres par­tits inde­pen­den­tis­tes a qui pot­ser ja els està bé no assu­mir ni enfron­tar-se a la duresa que suposa una inde­pendència? No serà que només fem inde­pen­den­tisme de saló?

Si és una mani­o­bra per dis­treure l'ene­mic (sí, ene­mic, Espa­nya és ene­mic polític i social, cal dir-ho d'una vegada per totes i prou d'anar amb embuts bara­tets per no tre­pit­jar ulls de poll), és molt matus­sera i només fa que con­fon­dre els que volem de debò la lli­ber­tat del nos­tre país. El doc­tor en dret i pro­fes­sor de dret inter­na­ci­o­nal Hèctor López Bofill ja ha argu­men­tat clara­ment que no hi haurà cap referèndum pac­tat amb Espa­nya. No per­dem mise­ra­ble­ment més el temps. Denun­cia, a més, que amb el RUI es vol tras­pas­sar altre cop la res­pon­sa­bi­li­tat a la soci­e­tat, en lloc de a qui per­toca: els dipu­tats que ens repre­sen­ten. En un RUI, els uni­o­nis­tes hi farien boi­cot o farien com al Que­bec, empa­dro­na­ments mas­sius d'espa­nyols als nos­tres ajun­ta­ments i avall que fa bai­xada. Ja veig que ens manca un Hidalgo, un Pil­sudski, un Was­hing­ton o un Ó Coileáin que tin­gui les coses clares i les idees per fer-ho pos­si­ble.

Cla­ve­gue­ram. En la cons­trucció o recons­trucció d'un poble, cal tenir sem­pre pre­sents les cla­ve­gue­res. De fet, és per on cal començar. En el mateix moment que s'alcen parets i es mar­quen car­rers i vies, cal fer les rases per on han de cir­cu­lar les sut­zu­res que ningú no vol veure però que, tan­ma­teix, hi són. Pri­mer cal fer cla­ve­gue­res i, tot seguit, gent capaç de voler-hi entrar, mal­grat la brutícia. Tenint clar aquest con­cepte, ja podem anar fent via.

Caverna. Pokémon Go és el joc que ara fa embo­gir els meus con­tem­po­ra­nis. Un pas més cap a la volun­tat gene­ral de no voler sor­tir de la Caverna ja retra­tada per Plató a La República. I per molt que els que n'han sor­tit vul­guin fer reac­ci­o­nar els que encara baden amb les ombres de les escul­tu­res i els ecos de veus exter­nes, no hi ha res a fer: ells pre­fe­rei­xen sis­te­mes de vida basats en les apa­ren­ces de les coses que pas­sen. Tri­omfa una vegada més l'arti­fici guar­nit de rea­li­tat. Un epi­sodi més dins d'una ras­te­llera d'estu­pi­de­ses col·lec­ti­ves, les quals, com més absur­des i estúpides són, més èxit tenen. Espe­rem la llista de vícti­mes cada cap de set­mana, com sol pas­sar amb els acci­dents de trànsit.

Collit i men­jat. Una de les greus con­seqüències del món modern és la difi­cul­tat notòria o la pràctica impos­si­bi­li­tat d'acon­se­guir tas­tar qual­se­vol mena de fruita o ver­dura amb un mínim de bon gust. Quan a casa meva encara teníem ter­res, i avis i pares que en tenien cura, recordo collir bajo­ques, tira­becs, toma­ques, préssecs, cire­res... i sen­tir un seguit de sen­sa­ci­ons gus­ta­ti­ves que actu­al­ment són impos­si­bles de retro­bar, a menys que tin­guis un arbre frui­ter a la vora, que en facis una atenció ecològica i no se t'hi fiqui cap plaga, que no sigui una espècie híbrida d'aques­tes de gran pro­ducció però que ni madura no té cap gust, i que puguis gau­dir del que tota la vida sabíem: no hi ha res com el “collit i men­jat”.

Conec els argu­ments d'això que ano­me­nen el “fun­ci­o­na­ment del mer­cat”, però és que, per cara que sigui, hi ha fruita que con­ti­nua sent dolenta. Que sigui més fàcil tro­bar a qual­se­vol mer­cat de Bar­ce­lona madui­xes o madui­xots o fra­gues de Huelva abans que madui­xes del Maresme, és digne d'estudi econòmic, social i, fins i tot, psi­cològic. Cal­dria posar una fron­tera a l'estil del mur de Berlín tot al vol­tant de Huelva i dete­nir tota per­sona que cometés el crim de voler expor­tar aquells suros en forma de maduixa. Detin­guts i, si pot ser, a més, que se'ls empre­sonés de per vida. Men­tres­tant, ani­rem supor­tant l'estu­pi­desa de molts indi­vi­dus al nos­tre vol­tant que tot ho tro­ben bo, i que també, al cap­da­vall, són els cul­pa­bles del gran des­propòsit gene­ral de la nos­tra època.