Inauguracions

Curra Martín és força, color, vida, passió descontrolada. La modernitat del traç i l'efusivitat del color finalitzen en el bodegó, tan aparentment contingut en les seves formes. Ens porta a Glòria? Glòria Martín Azcona és, en canvi, l'altra cara del món en què vivim. És l'intent de contenció i el control de la línia dibuixant amb aquesta una ideologia i un passat. El resultat és un conjunt de dones que advoquen per la llibertat i que formen part de la nostra història. La reflexió en els traços i la figuració narrativa ens porten personatges amb un cert caràcter radical. Ens condueixen a la ment de Curra? En definitiva, les dues cares d'una mateixa moneda, el ying i el yang, una altra de les contradiccions de la vida. Dues parts que es nodreixen l'una de l'altra i que intenten trobar-se en algun punt del cosmos pictòric. Carla Fajardo Així és la dialèctica: Glòria és Curra i no ho és. Glòria és el seu nom i Curra seu sobrenom. Glòria realitza els seus quadres figuratius en oli sobre tela. Són retrats de dones d'abans, pintats (o acariciats) amb pinzells fins. D'execució lenta i meditada, es tracta de facsímils, acolorits, d'instantànies dels anys trenta-cinquanta de familiars o veïnes de Valladolid, ciutat on Curra va créixer. Ella les anomena "Les republicanes" o "Las fumacas", joves alliberades que "van obrir camí" en un món paternalista i reaccionari. Ara van a pit descobert, perquè en un acte de solidaritat materna (i no eròtic) amb les seves heroïnes la pintora les ha mig despullat. Aquesta Glòria porta faldilles, és més femenina que "l'altra". L'altra es diu Curra i per preferència llueix texans i camises d'home. Els seus quadres semiabstractes al· ludeixen lliurement a bodegons d'hortalisses o fruites mediterrànies. Aquí, l'acrílic, que s'asseca en un instant, és propici per a una factura espontània, àgil. Amb els seus pinzells grans, Curra inventa espurnejants camps energètics que giren al voltant de masses estables de polposos tomàquets, albergínies o préssecs. Porten colors mimètics, objectius, els vòrtex són de tons subjectius, gairebé fluorescents. Al centre de la tempesta hi ha calma, rodonesa. Res negre en aquestes pintures alegres. Una exposició a quatre mans, doncs. Un duo cantat per una única veu. Curra i Glòria. ¿Cara i creu? Paul Hammond