Fermesa amb noves formes

Fun­ci­o­nari de par­tit nas­cut després de la revo­lució cubana, Miguel Díaz-Canel Bermúdez, de 58 anys (els farà demà), ha pujat dis­cre­ta­ment tots els gra­ons del poder fins a con­ver­tir-se en el sol can­di­dat a la suc­cessió de Raúl Cas­tro. Aquest civil de mirada pene­trant i aires de galant madur tindrà la difícil missió d’unir el país al vol­tant de la seva figura, de con­so­li­dar les con­ques­tes de la revo­lució i de per­sis­tir en la trans­for­mació econòmica ence­tada pel pre­si­dent sor­tint.

Des que va ser desig­nat número dos del govern, el 2013, el diri­gent, amb fama d’acces­si­ble –si bé poc incli­nat a som­riure i amb una oratòria poc bri­llant–, ha anat mul­ti­pli­cant la seva presència en els mit­jans de comu­ni­cació esta­tals i ha subs­tituït Raúl Cas­tro en mis­si­ons a Cuba i a l’estran­ger. “No és ni un nou­vin­gut ni un intrús”, ha dit d’ell el seu pre­de­ces­sor, que elo­gia la “sòlida fer­mesa ideològica” del nou pre­si­dent.

Dins del tra­di­ci­o­nal cer­cle geron­tocràtic de poder de l’illa, con­trasta la seva con­dició de civil i el seu gust pels texans i les tau­le­tes. De fet, s’ha gua­nyat una imatge de moder­nit­za­dor amb el seu afany per obrir el país a inter­net i a una premsa més crítica, tot i que rara­ment con­ce­deix entre­vis­tes. Els seus par­ti­da­ris asse­gu­ren que “sap escol­tar” i des­ta­quen la seva sen­zi­llesa i pro­xi­mi­tat amb la gent.

Amb tot, també sap mos­trar-se infle­xi­ble, tal com es pot com­pro­var en un vídeo difós l’any pas­sat per la dis­sidència. En les imat­ges, enre­gis­tra­des en una reunió amb fun­ci­o­na­ris del par­tit, apa­reix un diri­gent intran­si­gent amb els webs infor­ma­tius inde­pen­dents, amb unes quan­tes ambai­xa­des i amb l’opo­sició, il·legal a Cuba.

Pro­fes­sor uni­ver­si­tari al prin­cipi de la seva car­rera, aquest engi­nyer en electrònica es va con­ver­tir aviat en un qua­dre del tot­po­derós Par­tit Comu­nista Cubà (PCC). El 1994 va ser nome­nat pri­mer secre­tari del par­tit a la seva província natal, la de la ciu­tat de Santa Clara, afec­tada lla­vors –com la resta de l’illa– pel tall dels sub­si­dis vitals de Mos­cou, una situ­ació que va saber afron­tar amb l’eficàcia d’un bon ges­tor. Nou anys més tard, ja com a diri­gent del par­tit a la província estratègica d’Holguín (est), rica en pri­me­res matèries, va entrar a for­mar part del buró polític del PCC, un pas indis­pen­sa­ble per a tot aspi­rant al poder cubà.

El maig del 2009, Raúl Cas­tro, que havia here­tat tres anys abans el timó de mans del seu germà Fidel, malalt, el va con­vo­car a l’Havana per con­fiar-li el Minis­teri d’Edu­cació Supe­rior fins que, el març del 2012, va acce­dir a una de les vuit vice­pre­sidències del Con­sell de Minis­tres. Li fal­tava només un dar­rer esglaó: el Con­sell d’Estat, ins­ti­tució en la qual va irrom­pre de forma espec­ta­cu­lar el 2013, quan va ater­rar direc­ta­ment en el lloc de vice­pre­si­dent pri­mer, càrrec que equi­val a número dos de facto de l’exe­cu­tiu. Al Con­sell, es va con­ver­tir en cap de les for­ces arma­des i va haver de trac­tar amb la vella guàrdia dels coman­dants “històrics”, una tasca com­pli­cada per un home amb una experiència mili­tar limi­tada, que es resu­meix en tres anys de ser­vei en una uni­tat de míssils anti­a­e­ris entre el 1982 i el 1985.

Díaz-Canel inau­gura avui una nova etapa al cap­da­vant del país flan­que­jat pel seu men­tor, Raúl Cas­tro, que manté les fun­ci­ons de secre­tari gene­ral del par­tit únic. Pare de dos fills d’un pri­mer matri­moni, es va tor­nar a casar amb Lis Cuesta, uni­ver­sitària espe­ci­a­lista en cul­tura cubana.