“Seria un greu error traslladar els resultats del 28-A a la política catalana”

Sem­pre passa el mateix. Hi ha uns augu­ris sobre el que ens pas­sarà, a Bèlgica, a Ale­ma­nya, i al final sem­pre aca­bem tenint raó perquè el que fa l’Estat espa­nyol és bus­car dre­ce­res, forçar la llei per acon­se­guir objec­tius polítics. El seu objec­tiu era que no ens pre­sentéssim i van cal­cu­lar el temps de manera que ens poses­sin mol­tes difi­cul­tats, no només per can­viar els can­di­dats, sinó per pre­sen­tar física­ment la llista. Però com que sabíem que teníem raó, que des del punt de vista del dret no hi havia cap base legal perquè ens n’exclo­gues­sin, ho hem llui­tat fins al final. Hem fet el mateix que estem fent des del pri­mer dia que som a l’exili: defen­sar fins al final els nos­tres drets.

Com més difi­cul­tats ens posen, més moti­vats estem perquè estem defen­sant drets i lli­ber­tats per a tot­hom. No ens estem defen­sant només nosal­tres matei­xos, que evi­dent­ment, també, perquè ens hi va la vida per­so­nal. Estem defen­sant drets i lli­ber­tats col·lec­tius, i si alguna cosa ens motiva a fer política és aquesta. Hem demos­trat durant un any i mig que tenim conei­xe­ment i sabem com podem com­ba­tre els abu­sos d’un Estat auto­ri­tari, no donem per per­duda ni una sola bata­lla.

Jo crec que no és l’inde­pen­den­tisme qui fa això, sinó que és l’uni­o­nisme qui pretén una cosa que no acon­se­guirà. Nosal­tres no tenim un con­flicte intern. Podem tenir visi­ons dife­rents, podem tenir mati­sos que són per­fec­ta­ment legítims, però nosal­tres no tenim un con­flicte intern, sinó que tenim un con­flicte amb l’Estat. Nosal­tres, qui volem superar és l’Estat espa­nyol, l’Estat autonòmic. En aquest sen­tit no hi ha cap dubte del que volem fer. A nosal­tres no ens tro­ba­ran en el que seria el somni humit de l’uni­o­nisme... I qui pensi això ens estima molt poc, a l’Oriol i a mi, estima molt poc ERC i Junts per Cata­lu­nya, estima molt poc el procés cap a la inde­pendència.

Esperàvem tenir un resul­tat com el que hem tin­gut, que és bas­tant millor del que deien les enques­tes i ens situa allà on en les elec­ci­ons espa­nyo­les tenim el com­por­ta­ment: mig milió de vots amb set o vuit dipu­tats i dos sena­dors. Man­te­nir aquesta posició –en les con­di­ci­ons en què estàvem– va ser una pro­esa i jo vull agrair a la Laura Borràs i, natu­ral­ment, a en Jordi Sànchez, en Jordi Turull i en Josep Rull el que van posar-hi per fer-ho pos­si­ble. Evi­dent­ment, la victòria d’ERC és escla­tant, és indis­cu­ti­ble perquè el resul­tat és espec­ta­cu­lar. És un fet que Cata­lu­nya con­ti­nua con­so­li­dada en un eix social a favor de la inde­pendència. ¿Esperàvem una res­posta de la gent de Cata­lu­nya que no ens doblegués? Sí. La res­posta és aquesta.

La dis­tri­bució de for­ces al govern es manté.

Però ha can­viat en unes elec­ci­ons espa­nyo­les. En les elec­ci­ons cata­la­nes, que és el que a mi em pre­o­cupa, no ha can­viat. I qui vul­gui espa­nyo­lit­zar el Par­la­ment tras­lla­dant resul­tats d’Espa­nya a la política cata­lana fa un flac favor als cata­lans. He sen­tit dir al PSOE que no farà res fins que hi hagi elec­ci­ons a Cata­lu­nya, però això què és? Què passa, que no els van agra­dar les elec­ci­ons del 21-D? Que no va sor­tir el resul­tat que volien i ara espe­ra­ran a fer entre­ban­car el govern de Torra per si con­voca aviat elec­ci­ons i surt una altra com­po­sició que els agradi més? Això fran­ca­ment és fer un flac favor als ciu­ta­dans. Espa­nyo­lit­zar la política cata­lana és un greu error que estic con­vençut que cap inde­pen­den­tista no cometrà.

El 21-D, què va triar la gent? En unes con­di­ci­ons èpiques, difi­cilíssi­mes, va votar per reforçar una majo­ria per la inde­pendència de Cata­lu­nya al Par­la­ment. No es pot lle­gir de cap altra manera. Vull recor­dar les con­di­ci­ons en què vam anar al 21-D: amb una apli­cació duríssima del 155, amb gent a la presó, a l’exili, amb el govern de Rajoy molt hos­til i amb una amenaça per­ma­nent sobre la soci­e­tat cata­lana. En aque­lles con­di­ci­ons, la gent va resis­tir amb una gran dig­ni­tat. Hau­ria de ser allò el que deter­mina la política cata­lana. Les elec­ci­ons espa­nyo­les, muni­ci­pals o euro­pees tenen un valor polític i, evi­dent­ment, ser­vei­xen per fer política, però, de què va ser­vir anar a votar el 21-D i que la gent votés mas­si­va­ment i donés un resul­tat claríssim?

Si aga­fem les dades, no. La par­ti­ci­pació democràtica és altíssima. La mobi­lit­zació de Madrid va ser de les coses més mera­ve­llo­ses que s’han fet. No és veri­tat que hi hagi can­sa­ment. Nosal­tres, en con­cret, no tenim dret a estar can­sats. Raons en tindríem mol­tes per depri­mir-nos i plo­rar per les can­to­na­des, però ens vam dir des del pri­mer dia que aquí veníem a tre­ba­llar. Ens hem expo­sat i hem tre­ba­llat. A mi em van dete­nir a Ale­ma­nya i després vaig tor­nar a viat­jar de seguida. He anat a fora del ter­ri­tori euro­peu, hem tra­ves­sat tot el con­ti­nent, a Ale­ma­nya hi he tor­nat diver­ses vega­des. No hem dei­xat de fer feina i assu­mir el risc que ens per­toca. Ja que teníem dret a la paraula i al movi­ment, l’havíem de fer ser­vir. Podem pre­sen­tar un full de ser­veis molt con­tras­ta­ble.

Tot aquest conei­xe­ment que hem acu­mu­lat, el capi­tal polític inter­na­ci­o­nal, els con­tac­tes que hem fet men­tre viatjàvem, els volem posar al ser­vei d’aquest salt enda­vant. No ens ho volem que­dar per a les memòries per­so­nals. Hem hagut de llui­tar sovint sols, i a vega­des d’una manera incom­presa, con­tra un gegant que al final ha hagut de moure’s des­ti­nant recur­sos de tots els espa­nyols per inten­tar com­ba­tre el nos­tre relat. Si amb pocs recur­sos hem estat capaços d’això, que la gent s’ima­gini què serem capaços de fer des de dins de les ins­ti­tu­ci­ons donant també veu als que no la poden tenir, als que estan injus­ta­ment tan­cats i jut­jats, que neces­si­ten que aque­lla Cata­lu­nya que vam deci­dir l’octu­bre del 2017 s’expressi en pri­mera per­sona, voti, deci­deixi, interactuï i uti­litzi la legi­ti­mi­tat de ser repre­sen­tants per defen­sar una idea que encaixa abso­lu­ta­ment amb la idea més pro­funda d’Europa.

Jo que el segueixo per stre­a­ming aquí, mol­tes vega­des estic sol i m’indigno, perquè la injustícia és tan bèstia... Penso com pot ser que aques­tes per­so­nes faci un any i mig que siguin a la presó amb aquesta –no vull fer ser­vir una expressió esca­tològica– colla de pro­ves ine­xis­tents, tes­ti­mo­nis de fil­ferro, cap tipus de base seri­osa per plan­te­jar aquesta farsa. És indig­nant. El meu temor és que ens aca­bem acos­tu­mant a aquest esper­pent, que ho aca­bem natu­ra­lit­zant, perquè és inas­su­mi­ble! Les pro­ves no hi són; els tes­ti­mo­nis, alguns d’ells clara­ment con­tra­di­uen els vídeos, vídeos que no es dei­xen veure per no posar en qüestió la versió dels guàrdies civils i els poli­cies envi­ats només amb una con­signa política deter­mi­nada... Però això què és! A mi m’indigna! Queda clar que l’únic resul­tat just és una abso­lució, no n’hi ha cap altre. Tant és si és una con­demna gran o petita: una con­demna és una injustícia.

És pre­ma­tur dir res fins que no es facin les muni­ci­pals, les regi­o­nals a Espa­nya i les euro­pees. El que pugui dir ara Pedro Sánchez té un valor rela­tiu. Tinc ganes de sen­tir què diu el par­tit que ha gua­nyat les elec­ci­ons a Espa­nya, el Par­tit Soci­a­lista, després d’aques­tes noves elec­ci­ons. I veure amb quin mis­satge ve el pre­si­dent en fun­ci­ons a la tri­buna del Congrés. Vindrà com en la cam­pa­nya amb un no tatuat al front o vindrà amb una altra acti­tud? Avui no ho podem saber perquè hi ha unes elec­ci­ons que ho ama­guen tot. A mi m’agra­da­ria que hi hagués el coratge que no hi ha hagut mai, o almenys des de fa dècades, a l’Estat espa­nyol, i, apro­fi­tant que hi ha una majo­ria de canvi democràtic, de canvi anti­fran­quista, faci política. Però això depèn d’ell. O pot­ser s’ins­tal·larà en la como­di­tat que li demana l’Íbex 35, l’Estat pro­fund, el rei pot­ser hi esta­ria molt còmode... i fa un govern amb Ciu­ta­dans i qui dia passa, any empeny.

No, cap.

L’objec­tiu és el res­pecte al dret a l’auto­de­ter­mi­nació dels cata­lans de manera democràtica, civi­lit­zada, pacífica, enra­o­nada, com ho fan les democràcies avançades. Fins i tot la jaco­bina França, el novem­bre de l’any pas­sat, va con­vo­car un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació del poble canac. Encara més, en la nego­ci­ació del referèndum hi havia pre­vis­tos altres referèndums d’inde­pendència, crec que dues vega­des més. Fins i tot a la jaco­bina França! Per arri­bar aquí només es pot fer dia­lo­gant i nego­ci­ant, però això no és en si mateix una fita. La fita és una altra. Aquí hi ha un con­flicte molt seriós i democràtic: el poble de Cata­lu­nya vol viure d’una altra manera. Volem fun­dar un Estat, una República democràtica dins de la UE. Hi ha algú que escolti aquest clam, a part de repri­mir-lo, insul­tar-lo, deni­grar-lo, negar-lo? Fer això vol dir trac­tar amb la rea­li­tat, no amb la fan­ta­sia. La fan­ta­sia és pen­sar que això des­a­pa­rei­xerà amb una mica d’aigua i dei­xant que passi el temps. O cro­ni­fi­cant, que ja és l’ultima estratègia que tenen a Madrid.

Pedro Sánchez­pot tenir la temp­tació de fer la viu-viu. D’acord. I el pres­su­post, com l’apro­varà? I les grans lleis, com les apro­varà? I si venen des­a­fi­a­ments euro­peus, que poden venir, com aque­lla famosa reforma cons­ti­tu­ci­o­nal exprés via tru­ca­des telefòniques del cor d’Europa, què pas­sarà? Qui l’aju­darà? No es pot fer política en un moment tan deli­cat com aquest fent funam­bu­lisme, fent pura­ment super­vivència.

Jo no el podré votar, l’Iceta, encara que volgués, perquè gràcies, entre d’altres, al senyor Iceta, em van sus­pen­dre els meus drets polítics com a dipu­tat. Però vaja, em sem­bla una mica fort invo­car el con­cepte de cor­te­sia par­la­mentària. Sis­plau, que hi ha per­so­nes, com­panys d’Iceta des de fa molts anys al Par­la­ment, que són a la presó, per no par­lar de l’exili. Si hi ha un gest, és el mateix amb què ens van voler obse­quiar amb el canvi de nom de l’aero­port del Prat. Dir que una per­sona que encara no és sena­dor, que depèn d’una cam­bra par­la­mentària, serà pre­si­dent del Senat... és igual que quan van deci­dir posar el nom de Josep Tar­ra­de­llas a l’aero­port.