“No veig la solució. El conflicte està en un carrer sense sortida”

Aquest és un lli­bre que vaig escriure entre el 2015 i el 2017, per encàrrec d’una edi­to­rial anglesa. I que va sor­tir just abans dels esde­ve­ni­ments de fa dos anys. Era, ja en aquell moment, un intent d’expli­car el que pas­sava a Cata­lu­nya. Perquè a l’edi­to­rial li interes­sava que expliqués què estava pas­sant.

No. És un retrat. La pre­gunta que em faig al lli­bre és: en temps de glo­ba­lit­zació, per què hi ha gent a qui la pre­o­cupa la seva iden­ti­tat? Això és el que intenta res­pon­dre. Quan tots com­par­tim els matei­xos iPho­nes, anem tots a fer el cafè a Star­bucks i veiem esports inter­na­ci­o­nals, per què ens importa la nos­tra iden­ti­tat? Intento expli­car la iden­ti­tat cata­lana.

El que veig és una recerca de la iden­ti­tat. Arreu del món. Aquí, en algun moment –i això m’ho va fer veure Josep Ramo­neda–, en plena crisi, en ple­nes reta­lla­des, l’únic mis­satge posi­tiu i que il·lusi­o­nava, va ser l’inde­pen­den­tisme. Era un mis­satge espe­rançador, posi­tiu, en un marc de mis­sat­ges nega­tius i de reta­lla­des.

Sí, i no. Crec que la il·lusió i la frus­tració han arri­bat a com­bi­nar-se. La gent espe­rava que les seves espe­ran­ces es traduïssin en alguna cosa con­creta, i avui, ara per ara, no es pot pas dir que hagi estat així. No s’està més a prop, ni pot­ser més lluny, del que es plan­te­java fa dos anys.

Sí, però menys. I es va veure la dar­rera Diada. És dema­nar molt, a la gent, que surti de forma per­ma­nent tants anys. És dema­nar molt, sor­tir tants anys seguits sense veure avenços. I jo no veig que s’hagi avançat.

Els per­so­nat­ges han can­viat, però les posi­ci­ons són les matei­xes. Però deixi’m dir-li que Mas va ser un actor molt impor­tant. Sense la seva con­versió a l’inde­pen­den­tisme, el movi­ment no hau­ria arri­bat tan lluny.

Sí. Vaig viure la fi d’ETA, i d’alguna manera Cata­lu­nya ha aga­fat el relleu en el con­flicte. I hi ha alguna cosa de fons en comú, i és que Espa­nya sap que qual­se­vol con­cessió a una part de l’Estat tin­dria reper­cus­si­ons en d’altres ter­ri­to­ris. I no ho volen.

Aquesta és la gran dife­ren­cia. I és un dels aspec­tes clau. Per això és molt impor­tant aquest canvi en l’acti­tud dels CDR… i qual­se­vol cas de violència serà uti­lit­zat política­ment.

Aquesta és la versió de Puig­de­mont. Té tot el dret a dir-ho, però és la seva versió. Jo el que he vist és una ope­ració poli­cial, uns detin­guts, i un jutge que diu que sí, que hi ha raons per a l’acu­sació. Jo he de res­pec­tar la idea que a Espa­nya la justícia fun­ci­ona de forma inde­pen­dent.

Tot aquest debat va de lega­li­tat, des del prin­cipi. Des de la judi­ci­a­lit­zació del mateix Esta­tut, que va anar a parar al Cons­ti­tu­ci­o­nal tot i que l’havia apro­vat el Par­la­ment, el Congrés, i un referèndum. Fa deu anys, que hi ha una judi­ci­a­lit­zació de la política.

No. Vam par­lar en dues oca­si­ons infor­mal­ment, però no per fer el lli­bre. Cap entre­vista.

Amb ell sí. I penso en una frase que em va dir quan va ser ele­git pre­si­dent. Em va dir, perquè entengués la seva situ­ació, que estava en un lloc on no volia ser: “Estic asse­gut en una cadira elèctrica”, em va dir per exem­pli­fi­car com se sen­tia. Sem­pre he recor­dat aquesta expressió. Va accep­tar el càrrec per sen­tit del deure. És un líder acci­den­tal, que va créixer a mesura que pas­sava el temps.

No ho sé. No tinc una bola de vidre. El que sí sé és que, per molta con­vicció que ell tingués, aquell mes d’octu­bre va fer pas­sos enrere. No sé si arran del tuit de Gabriel Rufián o no, però va sem­blar que no volia pas­sar als lli­bres d’història com un traïdor.

El conec de fa temps, de quan era dipu­tat. S’assem­bla en una cosa a Puig­de­mont. Va entrar al Congrés com a subs­ti­tut i com­par­tei­xen el fet que han estat uns ani­mals ferits, a qui han ata­cat molt, i que s’han fet forts jus­ta­ment gràcies a això. Tots dos són molt forts. Sánchez ara és molt més fort que abans.

El pro­blema dels polítics és que tre­ba­llen a curt ter­mini. Pen­sen en com gua­nyar les elec­ci­ons. No tenen visió d’estat. I ara els ha pas­sat una altra cosa: abans sabien que no es podia ser pre­si­dent d’Espa­nya sense fer un bon resul­tat elec­to­ral a Cata­lu­nya; ara ja no. Cap d’ells pensa en Cata­lu­nya com una clau elec­to­ral per arri­bar a La Mon­cloa. Això ha can­viat. I l’estratègia elec­to­ral no és gua­nyar vots a Cata­lu­nya; és no per­dre’n a la resta d’Espa­nya.

No hi veig cap sor­tida immi­nent. Està en un car­rer sense sor­tida. I em sem­bla que a les dues parts el con­flicte els ser­veix també per inten­tar gua­nyar elec­ci­ons. Els interessa a les dues parts, des d’aquest punt de vista.

Em pre­o­cupa que, per petitíssima que sigui, una part de l’inde­pen­den­tisme català hagi arri­bat a tal punt de frus­tració que fins i tot des­con­necti dels gover­nants de Cata­lu­nya. Un petit inci­dent faria molt mal al relat català. Si després de la sentència es fa res il·legal o perillós, seria gravíssim. Però ho seria sobre­tot perquè mal­me­tria el relat fet durant tots aquests anys.

Sí. Jun­que­ras i Romeva.

Sí. He visi­tat Clara Pon­satí, perquè vaig coin­ci­dir a la seva uni­ver­si­tat, a Escòcia.

Res és impos­si­ble. Al lli­bre ho explico: a la meva vida he vist coses que em sem­blava impos­si­ble que pas­ses­sin i han pas­sat. D’estu­di­ant, vaig anar a visi­tar els països de l’antic bloc soviètic, i vaig cre­uar el mur. Em sem­blava impos­si­ble que un any després fos a terra. I hi va anar. I l’arri­bada de Trump a la pre­sidència dels Estats Units, també ho sem­blava, d’impos­si­ble. Fins i tot la d’Obama. Han pas­sat tan­tes coses impos­si­bles que no des­carto res. Res és impos­si­ble, però si li he de ser sin­cer, ara mateix no veig pro­ba­ble un referèndum. La cris­pació és intensa, i no veig cap sor­tida. Pot­ser hi serà quan hi hagi una altra situ­ació, uns altres polítics…

No la hi veig. Però també perquè als qui en són pro­ta­go­nis­tes no els interessa.

Crec que hi ha una gene­ració de polítics que viu en part del con­flicte. Que el con­flicte els ha permès donar iden­ti­tat política al seu dis­curs. No s’oblidi, per exem­ple, que Ciu­ta­dans, sense l’inde­pen­den­tisme pro­ba­ble­ment no hau­ria nas­cut. I ha nas­cut i s’ha fet gran.

No ho sé segur. Però és obvi que és molt impor­tant, el que repre­senta econòmica­ment. Tot i que crec que és molt més real la por a l’efecte dominó. Per això el pla Ibar­retxe va aca­bar en res. Temen que qual­se­vol cessió tin­gui un efecte dominó a la resta.

Europa no vol divi­si­ons ter­ri­to­ri­als, i a cap cap d’estat li interessa. Perquè cada país té els seus con­flic­tes ter­ri­to­ri­als. Una unió d’estats és lògic que no s’interessi per con­flic­tes ter­ri­to­ri­als. És un club amb uns socis deter­mi­nats.

Són casos dife­rents. Pri­mer, perquè el de l’1-O afec­tava un soci del club. I Hong Kong no és soci de cap club. Fins i tot en aquest cas no hem sen­tit reac­ci­ons gaire con­tun­dents. Hem sen­tit algu­nes veus, però res for­mal. Però això no em sorprèn. Vaig ser cor­res­pon­sal a Brus­sel·les uns anys, i Brus­sel·les és com un gran vai­xell de cre­uer: triga molt a virar, no can­via de rumb en dos minuts. Mal­grat que l’1-O els pogués sor­pren­dre, no es podia espe­rar que un club de vint-i-vuit es posés d’acord en poques hores per donar una res­posta. Espe­rar això és no enten­dre com fun­ci­ona Europa.

No bus­carà mai la divisió. És molt poc pro­pici a posar-se en assump­tes d’un estat soci. I menys en la situ­ació de fra­gi­li­tat que ja té. Busca la cohesió, no pas la divisió dels seus socis.

Em sem­bla molt com­pli­cat, pro­nun­ciar-me sobre un cas que és a punt que hi hagi una reso­lució judi­cial. Entenc que ells tenen els seus drets, com a ciu­ta­dans i com a can­di­dats, i que inten­tin que se’ls reco­ne­guin.

Pecu­liar, sí. Únic.

No em toca a mi pro­nun­ciar-me. En el tema de l’impe­ach­ment, però, inde­pen­dent­ment del que jo en pensi, crec que està molt pre­pa­rat. Ell sap què ha fet i què no ha fet. Però està pre­pa­rat per fer-hi front i fins i tot per con­ver­tir-lo en la seva cam­pa­nya. El seu relat és: ‘les ins­ti­tu­ci­ons no han accep­tat que una per­sona nor­mal com jo hagi arri­bat on he arri­bat’. I és capaç de treure rèdit d’una situ­ació que d’entrada és molt llarga i com­pli­cada.