Adeu al rei del ‘canutazo’

Els llibres d’història no parlaran d’Albert Rivera (Barcelona, 15 de novembre del 1979), o si ho fan el posaran empetitit en el seu lloc just, perquè després de tretze anys dedicats a la cosa pública, sense haver assolit cap càrrec de responsabilitat en el govern de cap administració, és –a ulls dels historiadors que posen en context les coses que passen durant decennis i segles sencers– molt poca cosa. Conscient que l’estocada rebuda pels mals resultats de diumenge passat el posen en la trista realitat de ser un fracassat en la política, Rivera ha decidit posar fi a la seva vida pública i fer-se un regal molt especial en el seu quarantè aniversari, que celebra aquest divendres. L’autoregal no és cap altra cosa que el retorn a la vida privada per aconseguir una felicitat que, segons va dir ell mateix, pensa assolir dedicant temps als seus pares –a qui ha utilitzat sempre per fer política denunciant els atacs que aquests han rebut en el seu negoci de Granollers–, la seva filla i la seva actual parella, la cantant de música pop María Lucía Sánchez Benítez, coneguda amb el nom artístic de Malú.

Els 13 anys de presència pública de Rivera hauran estat marcats, sens dubte, per la seva habilitat en l’oratòria i de brillant polemista, tant com per la seva incapacitat per evolucionar en el seu discurs i la seva estratègia política, que ha fonamentat sempre en un indissimulat autoodi per la condició de català. Quan Albert Rivera salta a la llum pública el 2006, a través de Ciutadans i aconsegueix per sorpresa de molts entrar per primer cop al Parlament de Catalunya, ho fa amb un indissimulat sentiment d’hostilitat contra el fet diferencial català, que al cap i al a fi és hostilitat contra la seva condició de ciutadà de Catalunya; és a dir, un sentiment d’autoodi.

Des d’aleshores el creixement constant de Ciutadans atiant sempre el discurs contra el nacionalisme català, primer, i després contra el sobiranisme, ha fet creure a Rivera que el camí de l’incendi constant del discurs era el bo, sense veure que l’estratègia de portar l’autoodi fins a les màximes conseqüències servia només per aplanar el camí als que venien darrere. Per molt que li sàpiga greu, Rivera serà sempre català, en canvi Santiago Abascal és i serà sempre un espanyol de les Vascongadas.

L’hiperespanyolisme de Rivera fins a abraçar postulats falangistes amb la iniciativa de l’Espanya ciutadana, l’escorament a la dreta, el rebuig frontal a qualsevol entesa amb els socialistes..., només han fet que ensenyar als votants espanyols que tant per tant era millor confiar en Vox la croada per salva la pàtria.

El pitjor de Rivera no és allò que no ha aconseguit, sinó allò que no deixarà aconseguir al seu partit entregat a la política del discurs buit de contingut i fonamentada en el missatge curt i d’impacte que busca un resultat immediat. El repte del partit no serà només canviar de líder, sinó també d’estratègia, i la cosa no sembla que sigui fàcil.

Descansi en pau i en la tranquil·litat de casa seva el rei del canutazo.