“L’hora del deslliurament”
Surt a la llum el discurs escrit per Torra que Puigdemont havia de llegir el 10 d’octubre del 2017 per proclamar la independència
Una investigació periodística revela plans B, reunions secretes i interioritats del procés
Una onada de vida, de llibertat i d’esperança. És el títol del discurs escrit per Quim Torra que havia de llegir Carles Puigdemont el 10 d’octubre del 2017 per proclamar la independència, però que va acabar en un calaix. En el seu lloc, el president va pronunciar el de la proclamació i automàtica suspensió al cap de vuit segons. Una exhaustiva i precisa investigació periodística sobre el procés reprodueix per primera vegada l’escrit: “Proclamo formalment la independència de Catalunya. Catalans i catalanes, ha arribat l’hora del deslliurament.”
Amb el compromís de publicar el llibre després de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics, Tota la veritat (Ara Llibres) arriba en forma de crònica detallada dels moments més decisius sobre el conflicte polític, una reconstrucció a posteriori farcida d’interioritats sucoses, reunions secretes i plans B, C i D que durant dos anys han escodrinyat els periodistes Ferran Casas (subdirector de NacióDigital), Odei A.-Etxearte (redactora de VilaWeb), Marc Martínez Amat (cap de política de RAC1), Roger Mateos (cap de política de l’agència Efe a Catalunya), Gerard Pruna (cap de política de l’Ara) i Neus Tomàs (directora adjunta d’Eldiario.es).
El discurs encarregat a Torra parlava de l’1-O com un referèndum “que el govern de la Generalitat va organitzar”, afirmava que “mai cap poble no ha tingut una victòria més bella” i s’adreça als pobles lliures d’Espanya en castellà, llengua que la república es compromet a protegir: “Siempre os estaremos esperando. Siempre querremos hablar con vosotros. Nuestra ola de vida y esperanza también es vuestra. Utilizadla.”
L’impagable discurs mai no pronunciat és només una de les múltiples revelacions del llibre, que posa data a la fundació de l’estat major, explica la participació de l’equip de Julian Assange en la jornada de votació des de les golfes del Palau de la Generalitat, ubica l’escrutini en un petit despatx del Pati dels Carruatges, esmenta el missatge que va enregistrar Puigdemont perquè fos emès a la televisió en cas que l’1-O hagués estat detingut, recrea el càsting d’urnes que es va fer al Palau de Pedralbes el maig anterior per triar-ne el model, i posa en boca del president la negativa d’assumir “morts al carrer” en l’hora més greu.
“Aquest procés ha mogut molta gent, ha tingut alts costos i ha polititzat moltes capes de la societat catalana; faltava una crònica de tot això, una crònica coral, amb periodistes de procedències diverses i mitjans diversos, però amb el comú denominador que fa molts anys que fan informació política”, assegura Ferran Casas, redactor de l’Avui entre el 1998 i el 2007.
Han consultat més d’un centenar de fonts i han recorregut milers de quilòmetres. Al principi algunes veus eren reticents a parlar, però s’hi van anar obrint. “Amb el temps van veure que valia la pena per la pluralitat d’actors i les fonts tan diverses que hi participaven, i, sobretot, que no seria un llibre de part, sinó la crònica més detallada publicada fins ara”, recorda Odei A.-Etxearte, que durant dotze anys va ser redactora de política d’El Punt Avui.
Entre les principals afirmacions de l’obra, hi ha que l’ara conseller d’Interior, Miquel Buch, “hauria pogut ser president si Torra hagués declinat l’oferiment”. També es parla d’una operació que no es va executar mai de reestructuració de la cúpula dels Mossos el 2016 que n’hauria apartat el major Josep Lluís Trapero, però que va quedar frustrada per la mort sobtada del comissari David Piqué, que l’havia de substituir. S’hi expliquen les mediacions fallides (de l’Església, d’empresaris, del PNB...) perquè no es declarés la independència ni s’apliqués el 155; s’hi refà el camí i l’organització de l’exili; s’hi narra una trobada crucial al Vallès en què Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó i Josep Rull decideixen no anar a Brussel·les, i s’hi reprodueix el moment en què Oriol Junqueras recomana a Marta Rovira amb gestos a través del vidre de la presó que marxi a l’estranger: “Aquí, no. Tots, aquí, no.” Dos anys de veritats en 345 pàgines.