Política

Pedaç al caos post-Renzi

La desorientada socialdemocràcia italiana intenta recompondre’s al voltant d’Enrico Letta, antic dirigent centrista

El nou líder del Partit Demòcrata havia estat la víctima més mediàtica de l’ambiciós polític florentí

Mat­teo Renzi va aban­do­nar el Par­tit Demòcrata (PD) i va dei­xar rere seu un pano­rama deso­la­dor: mínims històrics a les urnes i un ras­tre ingent de vícti­mes de la seva ambició. La més cone­guda és Enrico Letta. Després de 300 dies al cap­da­vant del govern de gran coa­lició amb la dreta ber­lus­co­ni­ana, el febrer del 2014 Letta va ser apu­nya­lat per l’esquena pel seu com­pany de par­tit per robar-li el lloc de pri­mer minis­tre.

La humi­li­ació va ser pública, tele­vi­sada, i va tenir el suport de la direcció demòcrata. Així va arri­bar Renzi al poder. Ara, la soci­al­de­mocràcia ita­li­ana, en una crisi sense pre­ce­dents, intenta sobre­viure a les incomp­ta­bles esto­ca­des que Renzi li ha infli­git des d’ales­ho­res.

I ho fa tor­nant al moment imme­di­a­ta­ment ante­rior a la implosió que el flo­rentí va pro­vo­car. Tor­nant a Letta.

El par­tit que l’havia menys­preat, i fora­gi­tat, ara l’ha anat a bus­car de genolls al seu retir pari­senc, on es dedi­cava a la vida uni­ver­sitària, perquè intenti lide­rar una for­mació des­car­ri­lada, ero­si­o­nada per nom­bro­sos cor­rents interns i que veu com l’aliança de l’extrema dreta –Mat­teo Sal­vini i Gior­gia Meloni– i la dreta de Sil­vio Ber­lus­coni té el suport de gai­rebé la mei­tat dels ita­li­ans des de fa temps. No serà fàcil per a la soci­al­de­mocràcia ita­li­ana recu­pe­rar-se dels estralls per­pe­trats per Renzi. Va ser el líder del PD i el pri­mer minis­tre d’Itàlia en els anys clau de l’ascens de l’extrema dreta popu­lista, a la qual va mini­mit­zar i va apla­nar el camí al poder.

Va con­tri­buir a la con­so­li­dació de la figura de Sal­vini legi­ti­mant-lo, deba­tent-hi amis­to­sa­ment en els mit­jans i copi­ant-li ocurrències i mane­res. “Aju­dem-los a casa seva”, va dir Renzi sobre els refu­gi­ats, tot abraçant l’eslògan leg­hista.

“No tenim el deure moral d’aco­llir, seria un des­as­tre ètic, polític i social”, asse­gu­rava el cap del cen­tre­es­querra poc abans que Sal­vini i els gri­llini arri­bes­sin al poder repe­tint el mateix man­tra.

Men­tre Sal­vini crei­xia, Renzi es reu­nia amb l’ales­ho­res líder de Ciu­ta­dans, Albert Rivera, amb qui deia estar en plena sin­to­nia, i li pro­fe­tit­zava un pro­me­te­dor futur en política. Poca solvència com a endeví.

Pac­tes amb Ber­lus­coni

Renzi va dur a terme una reforma labo­ral que com­pe­tia a mà dreta amb la de Mari­ano Rajoy i va res­sus­ci­tar política­ment Sil­vio Ber­lus­coni pac­tant-hi quan estava en el seu pit­jor moment.

L’extrema dreta feia mítings a l’entrada de les fàbri­ques men­tre el cap del cen­tre­es­querra assis­tia a tots els saraus de l’alta soci­e­tat i pre­su­mia de ser amic dels empre­sa­ris més rics del país. És de Renzi la frase més xocant de la pandèmia: “Si els morts de Bèrgam pogues­sin par­lar, dema­na­rien la reo­ber­tura!” Ho va dir quan el govern de Giu­seppe Conte llui­tava con­tra les pres­si­ons de la patro­nal indus­trial, que es negava a tan­car les fàbri­ques a la zona de Bèrgam, amb la mor­ta­li­tat més alta de tot Europa per Covid-19. Renzi va voler “desi­de­o­lo­git­zar” el PD, és a dir, deses­quer­ra­nit­zar-lo. Va inten­tar con­ver­tir-lo en un par­tit per­so­nal seguint les pas­ses de la Ter­cera Via de Tony Blair o Emma­nuel Macron. I va fra­cas­sar. I pel camí va llançar molts exe­lec­tors de cen­tre­es­querra als braços del popu­lisme gri­llino i, fins i tot, alguns cap a l’extrema dreta sal­vi­ni­ana, que fin­geix més bé això de par­lar “al poble”.

Que ara Letta apa­re­gui com la millor opció per lide­rar un PD sense iden­ti­tat, ni figu­res carismàtiques ni rumb, trin­xat per obra de Renzi, té molt de justícia poètica. Com tot en la política ita­li­ana, els per­so­nat­ges, herois i anti­he­rois, estan ben defi­nits. Men­tre que Renzi per­so­ni­fica la falta d’escrúpols i l’ambició impúdica, Letta és la mode­ració cen­trista, l’exqui­si­desa en les for­mes i l’equi­distància demo­cris­ti­ana per excel·lència.

 Política­ment, Letta sig­ni­fica el retorn al pas­sat d’un PD que ha pre­fe­rit la segu­re­tat d’allò que al seu moment havia des­car­tat con­si­de­rant-ho medi­o­cre davant l’abisme actual. La urgent reno­vació del cen­tre­es­querra que­darà ajor­nada una altra vegada. Men­tres­tant, Letta no il·lusi­ona, però tam­poc fa pas­sar ver­go­nya. I això, per ara, sem­bla prou.

LES DATES

14.02.14
Letta
dimiteix com a primer ministre, apunyalat per l’esquena i substituït pel company de files Matteo Renzi.
14.03.21
Letta
accepta el càrrec de secretari general del Partit Demòcrata en substitució de Nicola Zingaretti.

L’herència: la hipoteca ‘grillina’

Alba Sidera Gallart

Enrico Letta és el vuitè secretari general en 14 anys d’un Partit Demòcrata (PD) ben allunyat d’allò que pretenia ser quan va néixer, l’octubre del 2007. Substitueix el dimissionari Nicola Zingaretti, el mandat del qual ha passat sense pena ni glòria. Zingaretti va acceptar posar cara al partit que Matteo Renzi continuava maniobrant des de fora –i sense dissimular–. Havia promès repetidament que “mai, mai i mai” hauria governat amb els 5 Estrelles. Però Zingaretti va haver d’empassar-se les seves paraules quan Renzi va planejar l’executiu grillino demòcrata, aprofitant el tret al peu que es va disparar Matteo Salvini quan va trencar el govern amb els de Grillo per tal d’anar a eleccions. El pacte entre enemics aferrissats va ser l’única manera d’evitar els comicis, i ho és encara. Si es va al vot, l’extrema dreta arrasaria. Per tant, el PD que ha heretat Letta haurà de continuar enganxat als grillini per mantenir-se al poder. Una herència amb grans hipoteques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia