Vint anys de fracàs nord-americà
L’Afganistan i l’Iraq queden desballestats després de les invasions dels EUA en resposta a l’11-S
L’ocupació esperona gihadistes de tot el món mentre l’extrema dreta rebutja els refugiats als estats ocupants
Van convertir avions comercials en armes de destrucció massiva després de segrestar-los amb petits ganivets, llaunes i esprais de pebre. Totes les dinou persones que formaven part de l’operació van poder passar els controls malgrat haver-se entrenat als Estats Units, on la intel·ligència ja tenia activades les alertes d’un potencial atemptat integrista. Els atacs contra les Torres Bessones i contra el Pentàgon de l’11 de setembre del 2001, amb 2.977 víctimes mortals, van ser els més mortífers mai comesos contra la primera potència mundial. La Casa Blanca, humiliada i ferida per una ofensiva perpetrada per una majoria de persones provinents de l’Aràbia Saudita, va aixecar la bandera de la lluita contra el terrorisme i pel progrés dels drets humans per envair l’Afganistan i l’Iraq, el 2001 i el 2003, respectivament.
Els dos països acabarien desballestats i engolits pel conflicte, sent un forat negre on la població local pateix tot tipus de violacions sota lideratges corromputs i finançats pels EUA, i esdevenint la inspiració i el feu d’una nova fornada de milícies integristes enrabiades amb Occident.
Nou dies després dels atacs, George Bush fill va cridar a fer “la guerra contra el terror global”. L’objectiu, deia, era llançar una intervenció militar a l’Afganistan per atrapar i dur davant de la justícia el grup integrista Al-Qaida, organitzador dels atacs de l’11-S, i el seu líder, Ossama bin Laden, emparats pels talibans. El Congrés nord-americà va atorgar al govern plens poders per atacar el país centreasiàtic. La intervenció va provocar la fugida immediata dels talibans que controlaven el país i dels integristes d’Al-Qaida que allotjaven.
La coalició internacional, convertida en força ocupant, va posar al poder els seus nous aliats locals, que abans del domini talibà havien submergit Kabul en una guerra civil mentre es disputaven el poder. La intervenció, revestida amb la defensa de les llibertats de les dones afganeses, proveïa la societat civil d’unes autoritats sectàries que dividien la població mentre s’embutxacaven quantitats astronòmiques. L’Afganistan quedava condemnat a repetir la seva història recent: mentre els senyors de la guerra ocupaven el poder, ara emparats per Occident, i gaudien d’una impunitat il·limitada, els talibans, des de la rereguarda, agafaven impuls, preparant una tornada al poder que es culminaria l’agost del 2021.
Demostració de força
Però per a l’administració de Bush, envair l’Afganistan no era una resposta a l’altura de Washington. Alguns dels seus membres ja mencionaven la possibilitat de fer una demostració de força a l’Iraq abans de l’11-S, i ho mantenien després. L’aleshores secretari de Defensa, Donald Rumself, ho admetia: “Necessitem bombardejar alguna cosa per demostrar que som forts i que no ens deixarem pressionar per aquests atacs.” L’octubre del 2002, una nova autorització extraordinària del Congrés avalava l’ofensiva contra l’Iraq, fonamentada en la suposada possessió d’armes de destrucció massiva.
L’escepticisme de l’ONU no va aturar els nord-americans, com tampoc va fer-ho el veredicte dels inspectors internacionals, que, rebuts per l’administració del dictador Saddam Hussein, van ser incapaços de corroborar les acusacions de Bush, cegades per l’interès en el petroli iraquià.
El 20 de març del 2003, quatre dies després de la cimera de les Açores, protagonitzada per Bush, el britànic Tony Blair i l’espanyol José María Aznar, van envair l’Iraq. El país va patir una de les invasions més destructives de la història. La coalició internacional va instaurar un sistema de poder mai practicat a Bagdad després de desballestar l’estat sencer, incloent-hi funcionariat i cossos de seguretat, creant un buit de poder. La violència de l’ocupació –655.000 iraquians morts durant els primers tres anys, segons The Lancet– se sumava a la guerra sectària, amb grups musulmans sunnites i xiïtes enfrontant-se entre si.
El descontrol va permetre que grups com Al-Qaida trobessin terra fèrtil per reclutar extremistes d’arreu del món, enlluernats per la guerra contra l’ocupant Occident. Va ser també el cas d’Estat Islàmic, que va arribar a fer-se fort al nord de l’Iraq –i de bona part de Síria– entre el 2014 i el 2017, atemorint especialment les minories, com els yazidites o els cristians. La guerra per alliberar Mossul va suposar la mort de 10.000 civils.
Avui, és un consens entre els experts que la invasió de l’Iraq ha contribuït negativament a “la guerra contra el terror”. L’ofensiva de Bush i la seva aparença de croada santa queia en el joc dels extremistes islamistes, que veien la resistència com una guerra religiosa i que tenien en l’Iraq un punt on centrar la seva lluita.
Hi ha altres conseqüències globals: la lluita contra el terror ha servit d’excusa als EUA i altres països per violar drets humans i perseguir opositors polítics. Mentre, als estats que participaven en la invasió de l’Afganistan i de l’Iraq, l’extrema dreta capitalitza l’exili dels refugiats per impulsar la xenofòbia en un cercle que continua rodant; ara, amb la nova onada d’exiliats afganesos.
