Política

PERE BOSCH I CUENCA

Historiador i periodista

Tot és possible (encara)

Historiador i periodista. És director adjunt del setmanari La República
Es fa difícil trobar, arreu del món, una mobilització tan persistent i cívica com la que ha protagonitzat la ciutadania del nostre país

Fa alguns anys, l’his­to­ri­a­dor Pere Anguera va dedi­car un lli­bre a ras­tre­jar els orígens de la Diada (Publi­ca­ci­ons de l’Aba­dia de Mont­ser­rat, 2008). La pri­mera com­me­mo­ració que va poder docu­men­tar es remunta al 1886. En aquells moments, Espa­nya era una entelèquia de democràcia, amb un sis­tema cor­rupte (l’ano­me­nada Res­tau­ració Borbònica) en el qual dos par­tits es repar­tien el poder men­tre es dei­xava molt poc marge a l’opo­sició, ja fos repu­bli­cana o cata­la­nista. Aquell pri­mer acte, que es va cele­brar a l’església de Santa Maria del Mar, va orga­nit­zar-lo el Cen­tre Català, una de les mol­tes enti­tats que inten­ta­ven coor­di­nar els inci­pi­ents grups cata­la­nis­tes, i va con­sis­tir en un fune­ral en memòria “dels patri­cis que mori­ren en defensa del LA PATRIA CATA­LANA el dia 11 de setem­bre de 1714”. Un acte sen­zill, sense massa pre­ten­si­ons. En aquells moments, el cata­la­nisme era total­ment resi­dual, i, si fem cas dels infor­mes poli­ci­als, hi van concórrer unes 148 per­so­nes. El bisbe de Bar­ce­lona, Jaume Català, va pro­hi­bir el sermó ins­ti­gat pel capità gene­ral de Cata­lu­nya, Martínez Cam­pos, amb l’excusa que “el tem­plo no debe ser un club político”. Eren anys de pro­hi­bi­ci­ons, d’actes mino­ri­ta­ris i de picar pedra.

Pro­ba­ble­ment, molts de vostès pen­sa­ran que retro­ce­dim massa temps enrere. I que l’esce­nari del 1886 no té res a veure amb el del 2021. I tenen molta raó. Però val la pena saber d’on venim, recor­dar quin camí hem recor­re­gut i inten­tar esbri­nar cap a on anem. Durant els 135 anys que han trans­cor­re­gut entre aque­lla pri­mera con­vo­catòria i l’actual, hem vis­cut de tot: Dia­des pro­hi­bi­des (una bona pila), Dia­des mino­ritàries (excepció feta de les de la tran­sició, mar­ca­des pel desig de posar fi al fran­quisme i recu­pe­rar les lli­ber­tats per­du­des) i Dia­des bipo­lars, durant els anys de l’auto­no­misme, carac­te­rit­za­des per una cele­bració ins­ti­tu­ci­o­nal enco­ti­llada i una altra vis­cuda des del car­rer, amb actes i mani­fes­ta­ci­ons a les quals ana­ven els de sem­pre, amb peti­tes cape­lle­tes amb tanta capa­ci­tat per a fer soroll com per bara­llar-se.

L’esce­nari, com és prou sabut, va can­viar de dalt a baix a par­tir del 2012. Aque­lla Diada, un milió i mig de per­so­nes van ocu­par els car­rers de Bar­ce­lona. L’any ante­rior, n’hi havia hagut 10.000. Aquell èxit, però, s’havia anat coent des del 2009, amb el nai­xe­ment de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, i va fer un salt espec­ta­cu­lar l’any següent, amb el canvi de para­digma pro­vo­cat pel des­encís de la via esta­tutària, que va abo­car milers de per­so­nes a l’inde­pen­den­tisme i va situar-nos en un esce­nari radi­cal­ment dife­rent, en la fase del procés. El lema de la con­cen­tració del 2010 havia estat Som una nació. Nosal­tres deci­dim. Només dos anys després, la gent des­fi­lava amb un mis­satge molt clar: Cata­lu­nya, nou Estat d’Europa.

Sense caure en l’auto­com­plaença, val la pena des­ta­car el camí que hem recor­re­gut en pocs anys. El mèrit no només el té quan ho com­pa­rem amb el nos­tre pas­sat, sinó també amb la resta del món. En aquest sen­tit, es fa difícil tro­bar, arreu del món, una mobi­lit­zació tan per­sis­tent i cívica com la que ha pro­ta­go­nit­zat la ciu­ta­da­nia del nos­tre país. En els dar­rers anys, la Diada ha estat un tor­ce­braç per­ma­nent del car­rer, tant als polítics d’aquí com als d’allà; un tor­ce­braç per acon­se­guir un referèndum i per asso­lir la inde­pendència. Ha estat la mobi­lit­zació de la Diada la que ens va por­tar al 9-N i a l’1-O, dues fites històriques per al nos­tre país.

La res­saca de l’1 d’octu­bre ha alte­rat de dalt a baix l’esce­nari. La repressió del govern espa­nyol ha fet el seu efecte i ha tin­gut un efecte devas­ta­dor. A nivell intern, no sem­bla massa útil que per­dem el temps asse­nya­lant res­pon­sa­bles, ni que repar­tim eti­que­tes de traïdors o de patri­o­tes; ni tam­poc que ens fla­gel·lem col·lec­ti­va­ment. El que cal és recon­duir la situ­ació, cons­truir ponts entre els inde­pen­den­tis­tes i acon­se­guir una uni­tat estratègica, sense la qual sem­bla difícil aspi­rar a res. Sigui com sigui, l’Onze de Setem­bre seguirà essent el prin­ci­pal baròmetre per a mesu­rar la pressió que som capaços d’exer­cir, per bé que cal­dria començar a pen­sar en for­mes de mobi­lit­zació o resistència pas­siva que per­me­tin man­te­nir el tor­ce­braç. Una altra cosa és que aquesta, es mesuri en pas­cals o en ciu­ta­dans, sigui sufi­ci­ent per esber­lar el mur que tenim al davant. Però en això, nova­ment, la història ens torna a demos­trar que tot és pos­si­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia