Política

ERNEST MARAGALL

ERC

“Cal passar de la poesia a la prosa, aprendre a ser estat”

“Si Raventós hagués guanyat tindríem un país més modern”

“Cal tenir sensibilitat per entendre què està passant

“S’ha de construir des d’allò públic”

Present i futur de la democràcia
Els bons fotògrafs de premsa capten molt més que un moment. Aquest és el cas d’aquesta imatge d’un fotoperiodista d’Efe feta la jornada electoral del 26 de maig del 2019 en la qual Ernest Maragall hi va concórrer com a cap de llista d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, i les va guanyar. El desenllaç va ser lleig, perquè Manuel Valls li va treure l’alcaldia regalant-la a Ada Colau. Maragall escull aquesta foto per la presència dels nets, que el van acompanyar a votar amb la seva dona, i que representen el futur de la democràcia.
Sense els Jocs Olímpics de 1992, Barcelona també hauria recuperat les seves platges
Sobra màrqueting en la política i se’ns imposa com una part indispensable de la funció

Ernest Maragall ha presidit la mesa d’edat del Parlament en l’obertura de dues legislatures. Amb 78 anys, és el degà de la política d’aquest país.

Comencem pel principi. Pel llinatge. Què vol dir ser un Margall?
Vol dir el mateix que ser un Hermida –que és com es diu la cap de premsa de Maragall, present a l’entrevista–, ciutadans d’aquest país que és un país petit. Aquí tenim l’avantatge o l’inconvenient que tots ens coneixem i ens anem trobant i rebotant, compartint. En contra del que es diu, la nostra branca de la família Maragall no ha estat una família acomodada. Els meus pares van tenir vuit fills i el meu pare es guanyava la vida fent de viatjant de laboratori, i és cert que va anar prosperant fins arribar a ser director comercial d’un laboratori, Antibióticos SA.
La seva primera feina va ser com a publicista.
Era una feina d’aprenent, quasi de noi dels encàrrecs, al departament de publicitat i màrqueting de Nestlé. Més aviat feia màrqueting elemental de fires de mostres, viatjant per Espanya. Va ser una manera de descobrir ciutats de tot l’Estat i, per tant, era una cosa fantàstica. Després vaig passar a una empresa més explícitament de màrqueting i publicitat.
En sobra en la política, de màrqueting i publicitat?
Sí, crec que sí. En sobra i, al mateix temps, se’ns imposa com una part indispensable de la funció. És cert que en termes d’eficiència electoral cal dominar aquesta eina, perquè si no, jugues en inferioritat de condicions si la menystens o la ignores. Això no implica que em sembli bé o que accepti el risc de fons que és que la política acabi sent sobretot això. Una cosa és que sigui una eina necessària i una altra és que això serveixi per anar abandonant la concepció de fons, o les estratègies i els valors, i que tot es redueixi a un combat de a veure qui és més llest, en termes d’imatge, d’impacte.
Va entrar a l’Ajuntament de Barcelona el 1970, gràcies a la informàtica…
Jo vaig fugir del món del màrqueting a consciència i vaig entrar a l’Ajuntament cobrant quasi la meitat del que cobrava, perquè m’interessava molt més el servei públic i l’exploració d’aquest món que aleshores tot just s’anunciava. L’Ajuntament de Barcelona va ser molt pioner en la informatització de processos.
Però quina informàtica hi havia el 1970?
Fèiem el padró d’habitants i el padró fiscal. Fèiem la vacunació infantil, el cens de nens i nenes acabats de néixer. Treballàvem amb uns ordinadors en unes sales immenses, com tota aquesta planta que suposo que tenien la mateixa capacitat que ara tenim en un mòbil. Els processos duraven hores, feies un programa que durava vuit hores i anaves pregant que no hi hagués cap incident perquè aleshores havies de tornar a començar.
Repassem tres episodis importants de la història viscuda per vostè. El primer: què hauria passat si Joan Raventós hagués guanyat el 1980?
La deriva del país hauria estat diferent, cap a una major modernitat, una major equitat i una major voluntat transformadora de les velles estructures econòmiques i socials. Catalunya ha tingut sempre més societat que estat, i el pujolisme s’hi va instal·lar en això. En canvi, amb el socialisme d’aquell temps s’hauria tendit a donar sentit al concepte d’estat, de l’administració pública, de complicitat Generalitat i ajuntaments, etcètera. En canvi, va dominar una visió molt més patriarcal i molt més simbòlica i nacionalista.
Tindríem un país més modern ara?
Més modern, més just, i dit també així, encara que és dur dir-ho, és en els anys del pujolisme que hem fet malbé el país urbanísticament.
Segon episodi: el 1990, l’assassinat d’Ernest Lluch a mans d’ETA, què va suposar?
Un cop de puny terrible. Recordo perfectament la trucada, l’escena esperant davant de casa seva. A mitja nit. No ens ho acabàvem de creure. L’assassinat de Lluch és l’assassinat del diàleg, matar qualsevol temptació de recuperar una via d’entesa.
Parlar a través de les armes és molt bèstia.
És una lliçó de la qual espero que n’haguem après. Catalunya també n’ha après, d’això. Aquí hi ha hagut algun intent tan irrellevant que no ha arribat ni a existir. Però crec que això està bé recordar-ho, saber-ho i convertir l’aprenentatge en decisió col·lectiva.
Tercer episodi: què hauria estat de Barcelona sense els Jocs?
Els Jocs van ser estrictament un disparador i van servir de catalitzador d’una voluntat, unes expectatives, uns lideratges, uns dibuixos, unes idees que ja existien. Jo voldria desmitificar-los. No és gràcies als Jocs, els Jocs també són part d’una conseqüència d’aquell lideratge. Recuperar el mar també s’hauria fet sense els Jocs Olímpics, però hauria costat més temps.
Encara va amb metro?
Sí, però hi vaig poc. Més amb autobús, però poc.
És important que els polítics vagin amb transport públic...
Això és evident. Però no és només això, és trepitjar la ciutat, tenir la sensibilitat necessària per entendre què està passant. Des d’aquest punt de vista és tan important anar amb metro com passejar pels barris.
Va ser conseller d’Educació. Què els diria a uns pares que no volen escolaritzar el seu fill en el sistema d’immersió lingüística?
Els diria que si volen viure en aquest país i ser-ne ciutadans, que ho siguin en tots els sentits. I que contribueixin a mantenir una peça essencial del col·lectiu, no un element simbòlic sinó allò que ens defineix com a col·lectiu i societat, que és la cultura i la llengua.
Acabem i tornem als Maragall. Al poeta. L’‘Oda a Espanya’. L’“escolta, Espanya”, encara és vigent?
Absolutament. El que passa és que no en podem abusar, perquè és obvi que és escrita i pensada en unes circumstàncies diferents. Ara tenim una conseqüència d’aquell esperit, que és el mateix. Però ara hem arribat tan lluny en aquella direcció, que no es pot especular...
L’última pregunta va per aquí; l’adeu, Espanya, per quan?
Primer hauríem d’estar segurs que l’adeu, Espanya voldria dir el mateix que quan diem independència. Jo no n’estic segur, per això dic que no en podem abusar. Hem de passar de la poesia a la prosa, l’hem d’escriure bé. Hem de renunciar a segons quines temptacions, i hem d’aprendre a ser estat, construint aquest país des d’allò públic.

Quan la política no té edat

És una evidència que la presidència de Pere Aragonès és un accident polític. La política en general és un accident en aquest país des que els poders de l’Estat hi fiquen el nas i els tribunals alteren l’ordre natural de les coes. En una ascensió política normal, Aragonès hauria d’ocupar, avui dia, una direcció o una secretaria general dins de l’administració de la Generalitat, i no pas el màxim lloc de responsabilitat. Ara bé, si Pere Aragonès pot ser president del país amb 38 anys, per què el seu company de militància, Ernest Maragall, mo pot ser alcalde de Barcelona a l’edat de 80 anys. Qualsevol que s’acosti a l’actual líder dels republicans a la ciutat de Barcelona i diputat al Parlament hi descobrirà un home carregat d’energia, lucidesa i ganes per poder fer realitat allò que el 2019 li van negar les males arts de la política. “Als 80 anys es pot ser alcalde de Barcelona i president dels Estats Units”, respon Maragall quan se l’interpel·la per l’edat i per si això pot suposar un impediment per ocupar un càrrec d’alta responsabilitat. Joe Biden els farà el 20 de novembre de l’any vinent, Maragall hi arribarà el gener del 2023. 80, rodons, i disposat a omplir-los de contingut.

Ernest Maragall

Nascut el 1943 a Barcelona, casat amb Pepa de Gispert, va començar a treballar per l’administració pública el 1970 i el 1995 va exercir el primer càrrec d’elecció directa com a regidor de la seva ciutat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Congrés tombarà la proposta de Més País de legalitzar el cànnabis per l’oposició del PSOE

Madrid

El grup de l’Eurocambra per l’autodeterminació portarà “els conflictes de sobirania” als debats sobre el Futur d’Europa

Brussel·les diu que hi ha un “gran suport” entre els 27 per actuar contra el ‘Polexit’ legal

Brussel·les

Elena emplaça el govern espanyol a “arribar a un consens” per a la jubilació anticipada dels Mossos d’Esquadra

barcelona

Verge xifra en 208 els refugiats que han arribat a Catalunya fugint dels talibans

barcelona

El Consell de Ministres aprova la reforma de la llei d’Estrangeria per afavorir la integració de menors i extutelats

Madrid
En directe
Ple del Parlament

L’hemicicle recupera el 100% d’aforament

Barcelona

La Moncloa veu “insuficient” la declaració de l’esquerra abertzale i demana que passi “de la paraula als fets”

Madrid

En Comú Podem proposa una comissió al Parlament per investigar els abusos sexuals que afecten l’església

Barcelona