Política

ENRIC PUJOL

DIRECTOR DEL MUSEU MEMORIAL DE L’EXILI (MUME)

“L’exili és una constant històrica; ara n’hi ha”

Fer pedagogia i reflexionar sobre els exilis històrics és una de les línies del treball de la nova direcció del museu, a punt de fer quinze anys

L’emplaçament permet teixir complicitats transfrontereres

Quan més s’ha reflexionat, quan més exilis hi ha hagut, ha estat amb la globalització La memòria és un element clau sobretot en el context d’involució democràtica actual
Volem donar a conèixer el Mume més enllà del territori pròxim i del públic compromès
El paisatge ajuda molt a entendre la història. Ser aquí té sentit simbòlic i historiogràfic

Enric Pujol i Casademont (Figueres, 1960) és doctor en filosofia i lletres, en l’especialitat d’història, per la UAB i ha exercit també de periodista. Professor de la UAB adscrit al departament d’història moderna i contemporània, forma part del consell científic i pedagògic del Mume des del 2009. Un dels grans centres d’interès de la seva trajectòria ha estat la temàtica dels exilis i la Guerra Civil, amb la publicació de nombrosos llibres i comissari de diverses exposicions. Del 2004 al 2005 va ser director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.

Podem dir que és un dels pares fundadors del Mume.
Del 2000 al 2007, amb en Jaume Santaló vam ser els comissaris i vam fer el projecte museològic i museogràfic. Però la iniciativa és de caràcter municipal, de l’alcalde de la Jonquera Jordi Cabezas. En el tombant de segle hi havia una demanda i una pressió social molt important en relació amb l’exili. I ens vam embarcar en un projecte ambiciós, amb vocació internacional: es va buscar ajuda econòmica europea, també socis transfronterers i vam treballar de manera molt òptima amb l’arquitecte Rafa Cáceres i l’escenògraf i dissenyador Ignasi Cristià. Vam poder fer una instal·lació de primer nivell que ara seria impensable. La clau va ser l’Ajuntament, molt valent en aquells moments, i trobar la fórmula per poder-ho gestionar.
Quin balanç en fa?
No és un museu territorial, sinó que és un museu amb una dimensió nacional i internacional. En l’àmbit català la idea és sortir dels murs del museu i poder oferir un servei, una informació arreu, de Catalunya i més enllà. Hi ha molt pocs museus d’exili al món. Hi ha molts elements memorialístics centrats sobretot en els grans traumes d’Europa. Parlem dels camps de concentració, del nazisme, el feixisme, els gulags... Específic de l’exili, hi ha Israel i et diria que el Mume. L’objectiu és l’estudi del fenomen de l’exili, partint de l’exili més pròxim, que és del 1939. Però és el punt de referència. La idea és que es pugui analitzar el fenomen de l’exili com una constant històrica de Catalunya però també en l’àmbit internacional. Per això l’exposició permanent fa el repàs de l’exili, des de la Guerra Civil fins al final de la dictadura amb el retorn del president Tarradellas. A través de les exposicions temporals, conferències, jornades, hem intentat donar aquestes directrius: l’exili constant històric de la humanitat, que és condició sobretot del segle XX, que és quan més exilis hi ha hagut, i també del XXI. En definitiva, l’exili és una circumstància de la contemporaneïtat perquè quan més s’ha reflexionat, quan més exilis hi ha hagut, ha estat amb la globalització: dues grans guerres mundials, les grans revolucions, la descolonització... L’exili sempre l’entenem de motivació política, religiosa, i ho distingim de les migracions socioeconòmiques.
Quan pensem en l’exili sempre pensem en el del 1939.
El fenomen de l’exili, en el cas català, que ha estat tan important, ha permès tenir més sensibilitat i veure com en diferents moments històrics hi ha hagut exilis de grans dimensions. Des de la guerra dels Segadors, però sobretot a partir del 1714, quan hi ha un exili molt important de l’elit política als dominis austríacs, que són del pretendent que perd. La idea és fer pedagogia en aquest sentit ja que en el mateix segle XX hi ha tots els exiliats de la dictadura de Primo de Rivera, entre els quals hi ha en Macià, que liderarà el complot de Prats de Molló. Aquest exili serà clau per al canvi de règim, de la República, de l’any 1931. S’ha estat treballant, des de l’interior, però també hi ha hagut un exili republicà, des de fora. El prestigi d’en Macià prové de Prats de Molló: guanya les eleccions perquè és un mite pel que ha fet a l’exili.
Em fa pensar en l’actualitat.
Encara ara tenim exilis. Perquè l’exili és una constant històrica i en aquest sentit és una línia de treball que voldríem reforçar de cara al futur.
Comenta la pedagogia que s’ha de fer amb els exilis històrics. Quins altres objectius es marca?
Sí, això seria una directriu: aprofundir en una línia que, de fet, ja s’inclou en el text fundacional. Volem reforçar-la, abordar els exilis històrics a partir de mostres temporals, conferències, jornades. El fet de commemorar quinze anys també ens permet fer balanç del que s’ha fet i d’on volem anar. És també una oportunitat i un bon moment per fer-ho.
El Mume ha de ser en el lloc, físicament, on ha d’estar. Però no és Girona ni Figueres. El repte és atraure el visitant de pas?
L’emplaçament, la situació del Mume, té un perquè molt profund: la Jonquera va ser una de les grans vies de pas d’aquest darrer exili, el del 39, perquè encara hi ha gent que l’ha viscut de forma directa o indirecta. Estar a la Jonquera permet també teixir itineraris amb l’altra banda de l’Albera, on hi ha també llocs relacionats amb l’exili. El territori et permet fer uns recorreguts transfronterers. El paisatge és evocador, t’explica moltes coses. Quan veus la platja d’Argelers prens consciència de la situació. El paisatge ens ajuda molt a entendre la història que hem passat. Estar al territori té molt de sentit, no només simbòlic i ètic, sinó també historiogràfic i pedagògic. La contrapartida és que no estàs en una ciutat i no hi ha aquell passavolant que se’l troba passejant: has de venir expressament.
Destaca que el paisatge explica molt bé la història. El Mume ha incentivat aquest turisme de memòria històrica?
En rigor és un museu memorial, d’explicació, no de fons, tot i que en tenim molts. Però sí que és cert que l’existència d’una institució sí que fa que tingui un efecte, el de centrar un territori en una temàtica determinada, i també ha facilitat que sorgissin altres iniciatives. En el cas de les mateixes rutes és molt diferent fer-les sense museu o acabar-les aquí. El Mume també està vinculat amb Agullana, municipi amb el qual, també per iniciativa de l’aleshores alcalde Alfons Quera, es va signar un conveni per fer-hi una exposició permanent, en unes dependències que hi ha a la plaça, centrada en l’exili cultural. També a l’altra banda han sorgit iniciatives com Ribesaltes, una gran instal·lació de l’Estat francès, amb una inversió molt gran, que inclou no només els republicans sinó també tota la deportació jueva. La nostra idea ha estat sempre anar coordinats. Aquesta directriu transfronterera des del principi ja hi era i es tracta de reforçar-ho. És un altre dels grans reptes. I en aquesta línia, tornant a la qüestió de l’emplaçament, que per una banda és molt just i útil i per l’altra té limitacions, un dels reptes és justament donar a conèixer el Mume més enllà del territori pròxim. Els visitants queden admirats del nivell. Ho equiparen amb un museu d’una capital.
El públic compromès el tenen.
Hi ha un públic implicat, vinculat a la temàtica, personal o familiar. Per la funció pedagògica tenim també moltes escoles, instituts i universitats que venen. És un museu memorial que estudia el fenomen just perquè es contingui perquè els exilis són d’una actualitat candent.
Amb l’última pedra Stolpersteine a Figueres publicava un article en què recordava que sense memòria no hi ha futur.
Una persona sense memòria no pot regir-se; a un poble li passa el mateix. Els poders públics s’hi han d’implicar. La memòria és un element clau sobretot en societats democràtiques, que són especialment fràgils, i no són donades per sempre més. Ara hi ha una situació democràtica a precari, cal que lluitem per aprofundir-la i sobretot per defensar-la perquè sempre es pot anar enrere. En l’àmbit europeu s’han disparat totes les alarmes. Tornen posicions autoritàries, preocupants, de qüestionament democràtic, elements regressius, es van retallant llibertats..., assistim a una involució general. Ara és més important que mai la memòria.
Pensa que la memòria històrica hauria de ser matèria intocable del joc polític? Exempta del repartiment de càrrecs?
El gran repte és que existeixi aquesta memòria. En aquest país, en altres èpoques, s’ha qüestionat i en altres realitats es qüestiona que això s’hagi de fer. Veig positiu que l’administració es preocupi per fer polítiques de memòria i afinada a la història, no subjectiva. Perquè es regeix pel nivell històric i pels valors democràtics. Hi ha d’haver un compromís de les administracions públiques: hi ha agredits i agressors; víctimes i botxins. Ara hi ha un relativisme i un negacionisme dels fets que és el més perillós en aquest context europeu de repressió democràtica. Que no se sacrifiqui la memòria. La Generalitat ha estat pionera a l’Estat. Però gairebé 50 anys després de la mort del dictador encara hi ha coses que no hem resolt. No s’ha anul·lat encara el judici a Companys. Com és possible! La responsabilitat de les administracions és molt alta. El més preocupant és que no existeixi. I no és una situació hipotètica, pot passar. I no és el mateix fer-ho des d’instàncies de govern, amb recursos, que fer-ho des de la precarietat, que és molt meritori, des de la societat civil.

Ve de la plana anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
estats units

L’FBI buscava documents sobre armes nuclears a la casa de Trump

Washington

Scholz i l’ombra del passat

Berlín

Catalunya manté dempeus cinc monuments als ‘caiguts’

barcelona

Creix la pressió sobre la UE perquè deixi de concedir visats turístics als russos

BRUSSEL·LES / MOSCOU

La fiscalia del Brasil demana que es multi Bolsonaro

brasília

L’acte de record del 17-A serà sobri i de curta durada

Barcelona
política

Trenca el govern d’Arenys i, a Puigverd, moció de censura

estats units

El Fiscal general dels EUA va aprovar el registre de Trump

Washington
itàlia

Neix a Itàlia una coalició centrista per a les eleccions del 25 setembre

Roma