Via Laietana, repressió, tortura i mort
1939. El cònsol britànic a Barcelona va comunicar al seu govern que a la seu mateix de la prefectura s’hi duien a terme execucions de detinguts.
2005. Fa 16 anys que es demana la conversió de la comissaria en un centre de memòria històrica.
2021. L’edifici és avui un espai policial obsolet sotmès a obres de rehabilitació
La primavera de 1939, pocs mesos després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el cònsol de la Gran Bretanya a la capital catalana va fer uns informes dirigits al seu govern sobre la situació que es vivia a la ciutat, on els vencedors de la guerra van desplegar una repressió feroç. Són uns documents on el diplomàtic alerta sobre l’elevat nombre d’afusellaments de ciutadans que havien estat fidels al règim republicà i a la Generalitat. Parla d’execucions a l’interior de les presons i també assenyala com a punt d’execucions l’edifici de Via Laietana, 53, seu de la comissaria de policia.
Gutmaro Gómez Bravo, doctor en història per la Universitat Complutense de Madrid, un dels principals investigadors dels mètodes de repressió del franquisme, explica per a aquest diari l’existència d’aquests informes que ell mateix ha consultat a la seu de The National Archives de Londres. Sobre la veracitat d’allò que s’hi diu, Gómez puntualitza que “gaire cert no és”, tot i que no descarta que s’hi cometés alguna execució i, en tot cas, sosté que “el que és segur és que a Via Laietana s’hi feia una classificació dels detinguts”. És a dir, si no eren executats allí mateix, d’allà anaven directament al lloc on els esperava el destacament d’afusellament.
Els documents que apunten l’ús de les dependències policials com un lloc d’extermini de la dissidència política donen a l’edifici situat al número 53 de la Via Laietana la denominació clara de “casa dels horrors”, amb què l’ha batejat la campanya de la Comissió per la Dignitat que demana la fi dels seus usos policials. A Via Laietana, s’hi ha vexat els detinguts, se’ls ha maltractat físicament i psicològicament, han estat víctima de tortures i en alguns casos s’hauria arribat a l’extrem de l’assassinat.
Hi ha un problema greu per conèixer a fons la història d’aquest emplaçament policial on van arribar a treballar entre 300 i 400 agents, segons recorda un policia ja jubilat que hi va desenvolupar les seves funcions en els primers anys de la democràcia. El problema en qüestió el detalla Gutmaro Gómez; “Falta molta documentació de la prefectura de Barcelona entre els anys quaranta i cinquanta.”
Falta documentació i, a més, hi ha un dèficit de transparència perquè, tot i haver-hi milers de firmes que ho demanen, encara es mantenen tancats, per secret d’estat, els arxius que fan referència a la pràctica de la policia en els anys del franquisme.
Opacitat en allò que feia aleshores la policia, i opacitat en el que fa avui en dia, perquè a aquest diari se li ha denegat, al·legant motius de seguretat, el permís per entrar a l’edifici de la prefectura per explicar el seu estat actual i l’ús real que se’n fa. El Ministeri de l’Interior insisteix que l’edifici ha de mantenir usos policials, tot i que és evident que aquests usos ara són mínims. S’argumenta això davant l’ofensiva ciutadana i política per tal que sigui convertit en un espai de memòria. El primer intent el va fer el diputat d’ERC a Madrid Joan Tardà el 2005, i hi va tornar el 2017 quan la proposta va prosperar, tot i que no s’ha dut a la pràctica.
L’edifici objecte de debat es va dedicar a usos policials a partir de 1929 i l’any 1931 es va traspassar a la Generalitat, que hi va instal·lar la Comissaria General d’Ordre Públic. La placa que l’Ajuntament de Barcelona va instal·lar davant de l’edifici recorda que durant la República l’espai es va distingir per ser l’epicentre de la repressió als moviments obrers i anarquistes. Miquel Badia, cap de la policia de la Generalitat, va morir tirotejat en un atemptat que s’atribueix a militants de l’anarquista FAI a qui va perseguir implacablement; tant, que se’l va batejar amb el malnom de “capità collons”.
Hi ha un fet històric, vinculat a l’edifici durant la República, que res té a veure amb el component d’espai de la repressió. El 19 de juliol de 1936, des del balcó principal de la prefectura, el president Lluís Companys va veure com el comandament de la Guàrdia Civil, al front de 400 homes, se li quadrava i es posava a les seves ordres. Va ser un moviment clau per esclafar l’alçament feixista aquella dia a Barcelona.
La policia primer
A la capital catalana la guerra va començar d’un color i va acabar amb la imposició del règim feixista. El catedràtic en història Gutmaro Gómez explica que el desplegament de la policia a les ordres de Franco va ser molt ràpid, amb l’objectiu, entre d’altres, d’apoderar-se dels arxius policials. “A Madrid, els policies van entrar abans que les tropes franquistes”, indica Gómez.
El que durant el conflicte bèl·lic va funcionar com a servei d’informació de la policia militar es va desdoblar, acabada la guerra, en una branca militar i una altra de policial, que va ser l’origen de la brigada social encarregada de perseguir la dissidència política, aplicant els mètodes més terribles per aconseguir la informació desitjada. Via Laietana, 53 era la seu de la brigada a Barcelona.
No hi ha proves directes que aquesta policia política fos formada per membres de la Gestapo alemanya, si bé hi ha evidències històriques de la col·laboració entre els dos règims feixistes en matèria policial. “Els mètodes de la brigada politicosocial van ser molt similars als de la Gestapo, i també més brutals al principi; primer actuant amb més impunitat i després, de manera més selectiva”, explica Gutmaro Gómez. “El que interessava als nazis eren els arxius de persones i familiars creats per la policia espanyola”, hi afegeix l’historiador. Els nazis van relacionar-se amb la policia espanyola quan estaven en el poder, i també després. Una font coneixedora dels ambients policials de la Barcelona de la segona meitat dels anys quaranta explica que era habitual el trànsit per Barcelona d’expolicies nazis que anaven a visitar els seus col·legues de Via Laietana.
El terror desplegat per la policia política a Barcelona té noms. Els seus màxims responsables van ser Pedro Polo i Eduardo Quintela, en els primers temps; els germans Antonio Juan Creix i Vicente Creix, a partir de 1955, i Julián Gil Mesas, en el tram final de la dictadura. Aquest últim va estar a punt d’encapçalar el 1969 una missió de la policia espanyola per formar la d’El Salvador en la persecució dels elements comunistes. El viatge a Centreamèrica es va avortar per l’esclat d’una guerra entre El Salvador i Hondures.
“Li dius que té 2 hores”
Caure en mans de la policia política de Franco volia dir ser víctima de les pràctiques de tortura. Tothom que es movia en la clandestinitat política ho sabia. Per exemple, Jordi Pujol, en ser detingut pels fets del Palau de la Música, va dir a la seva dona que truqués a una persona per fer-li arribar el missatge que tenia dues hores per desaparèixer, i, efectivament, aquest és el temps que Pujol va aguantar abans de donar els noms que li demanava la policia.
La brigada d’informació que es va posar en marxa amb l’adveniment de la democràcia va ser hereva de la politicosocial i va continuar treballant, a Barcelona, a l’edifici de Via Laietana. La van integrar inspectors joves, demòcrates, però també policies que venien del règim anterior i que van protagonitzar històries molt fosques.
Atilano del Valle, primer culpable
La total impunitat amb què va actuar la policia política de Franco a Barcelona durant anys ho demostra el fet que no va ser fins l’octubre de 1976 que un jutjat de Barcelona es va atrevir a condemnar dos agents de la brigada pels maltractaments infringits als detinguts.
Atilano del Valle i José Antonio Álvarez van ser considerats culpables de les lesions i maltractaments a dos líders veïnals de Nou Barris, José Martínez Barceló i José María Gil Martínez. La brutalitat d’Atilano del Valle va quedar confirmada poc després amb una segona condemna per uns fets similars. El primer judici es va celebrar enmig d’una tensió absoluta, amb centenars de policies als jutjats pressionant el jutge. Van agredir un dels denunciants quan va sortir de l’edifici i els advocats, Marc Palmés i Magda Oranich, només en van poder marxar quan el governador Martín Villa va ordenar posar ordre.
