Política

JOAN MANUEL TRESSERRAS

PRESIDENT DE LA FUNDACIÓ JOSEP IRLA

“Els qui s’oposen al diàleg amb l’Estat saben que no hi ha altra via”

Estàvem tan entusiasmats amb l’objectiu general, la independència, que potser vam desatendre la gestió concreta de temes vitals
Quan es planteja un discurs bilingüe a Catalunya, el que s’està defensant és un monolingüisme però en castellà

Veu autoritzada a l’hora de conjecturar sobre la situació política del país, amb Josep Manuel Tresserras també toca parlar de dues qüestions d’actualitat —l’impacte de la pandèmia en la comunicació i el català en l’audiovisual— a les quals ha dedicat anys i panys d’estudi. Som-hi.

Vostè, que coneix bé com funciona la comunicació social, tot el que hem viscut durant la pandèmia canviarà la nostra manera de comunicar-nos?
La canviarà i, de fet, ja l’ha canviat. Hi ha hagut una mena d’estrebada per innovar amb el propòsit de resoldre les limitacions imposades per la pandèmia però, al mateix temps, també percebo que s’ha produït una reacció d’una certa idealització del passat. Trobem tant a faltar allò que les restriccions ens han obligat a abandonar que, d’alguna manera i per primer cop en molt de temps, en lloc de tenir confiança en el futur sembla que es posa l’accent a voler recuperar la vella normalitat.
I, per tant, com a societat ens quedarem aquí, clamant allò de “qualsevol temps passat va ser millor”?
Si les coses van més o menys bé en termes de recuperació econòmica, es fa la transició energètica i el pensament apocalíptic perd pistonada, aleshores segurament hi haurà una reacció molt gran de confiança en el futur. Durant diverses generacions, com a mínim després de la Segona Guerra Mundial a Occident, hem estat en un procés de confiança en el futur. En canvi, ara ens adonem de fins a quin punt estem atrapats per les xarxes socials, o com les aplicacions que s’han desenvolupat a través d’internet tenien dues cares i veiem més els costos, limitacions o esclavatges que se’n deriven. Per tant, tinc la impressió que l’acumulació de la crisi econòmica, i la pandèmia, marquen molt una generació de gent, i caldrà veure com evoluciona tot plegat. Han guanyat molt terreny les visions apocalíptiques. Però és un període molt excepcional i ens caldrà tenir distància crítica per avaluar-lo.
Fa res el debat era sobre quan ens podríem treure la mascareta, i ara, de cop, ens ha vingut una nova onada que fa tenir la sensació que això serà molt més llarg del que pensàvem. De motius per al pessimisme, potser en sobren...
La nostra vida evidentment ha canviat. Anem ja per la sisena onada i quan tu tens una malaltia, el primer dia penses quan et curaràs. Si recaus, la segona vegada ja no estàs tan confiat. I si això et passa fins a sis vegades, aleshores comences a tenir la percepció que potser allò és crònic i no t’ho trauràs mai del damunt. I en aquests moments estem una mica sota l’influx d’aquesta sensació. Abans de tornar a sortir al camp i xutar amb tota l’energia, segurament necessiten un temps d’anar amb compte, ja que ens cal recuperar una certa seguretat en nosaltres mateixos.
Anem al català. En un mercat com l’audiovisual, globalitzat i mercantilitzat, té alguna possibilitat no ja d’imposar-se sinó de ni tan sols tenir-hi presència?
Estic convençut que ens en sortirem, el que passa és que ens hem estat uns quants anys sense fer el que havíem de fer. Probablement perquè teníem altres objectius, que han ocupat la nostra atenció. Hi havia la crisi, i això va dur a unes polítiques de retallades que eren necessàries, però que no vam saber discriminar bé on les podíem aplicar i on no. I això dona paradoxes com que, en governs manifestament sobiranistes, es va perdre l’hegemonia del canal infantil de la televisió pública o que aquesta mateixa televisió pública deixés perdre més de 100 milions anuals en subvencions que es van deixar d’invertir en l’audiovisual. I per què? Perquè en un conjunt de polítiques públiques, això no es considerava una prioritat. Estàvem tan entusiasmats amb l’objectiu general, la independència, que potser vam desatendre la gestió concreta de qüestions vitals. I com que, a més, hi havia pocs recursos, potser també vam desatendre fer polítiques extremadament ambicioses en àmbits capitals.
I amb tot això, ha arribat l’enrenou per la llei de l’audiovisual...
Arran de la tramitació de la llei espanyola, i dels crits d’alerta que s’havien fet des d’alguns àmbits, alguna gent, no pas tota, s’ha posat les piles i està plantejant això com un tema capital. A banda de com quedarà la llei, el que caldrà és fixar unes quotes de producció i d’inversió en producció i, després, les condicions concretes a través de les quals es millora la presència en el catàleg s’hauran de negociar directament amb les plataformes. Però, mentrestant, el que cal és construir aquí una política de l’audiovisual que sigui ambiciosa.
Però arran d’aquest capítol, o amb el que ha passat darrerament amb la immersió, no creu que revela que el català està lluny d’assolir encara l’estatus de llengua normalitzada?
El català ha resistit, fonamentalment, perquè ha tingut una gran vitalitat entre les classes populars, fins i tot en períodes de persecució i, també, perquè en algun moment puntual ha suscitat un gran consens, com quan es va tirar endavant la immersió. Necessitem aquest consens i aquest dinamisme popular, però alhora hem d’entendre que ara ja no són possibles les condicions a partir de les quals la llengua i la cultura catalanes es van reproduir espontàniament durant molt temps, malgrat l’abandonament de les classes dirigents. Perquè fa cinquanta anys, la cultura depenia en bona part de les polítiques dels estats. Ara les principals factories de construcció i creació cultural són de caràcter global, i treballen essencialment amb dotze grans llengües, la més petita de les quals és l’alemany, que tenen més de 100 milions de parlants. I comparat amb això, nosaltres som una potència de segon nivell a escala mundial. Però som un espai cultural, fragmentat en territoris diferents, i amb un Estat que no només no va a favor d’aquesta realitat, sinó que hi va en contra. Però malgrat tot això, tenim una literatura activa i una indústria audiovisual, encara que sigui precària, això sí. Cal un projecte per enfortir aquest entramat i , en el cas de l’audiovisual, tenir-ne un de clar i definit i que podria ser similar al que tinguin els països escandinaus, pet citar un exemple. Però això vol planificació i recursos.
I sense un estat al darrere, es pot fer?
Necessitem un estat, això és claríssim, perquè l’espanyol ha tingut ja moltes oportunitats per convertir-se, si volia, en l’estat de la llengua catalana. I no ho ha fet. Més aviat ha fet tot el contrari, obstaculitzant que la llengua catalana sigui l’instrument articulatori d’un espai que és que designem com els Països Catalans. I sabem que això no ho farà. Encara més, quan es planteja un discurs bilingüe a Catalunya, el que s’està defensant és el monolingüisme però en castellà. Pràcticament els únics bilingües que hi ha a Catalunya són els catalanoparlants. A escala global, també hem d’entendre que la nostra situació no és tan excepcional. En la major part de societats amb llengua i cultura pròpies de la dimensió de la catalana, un percentatge molt elevat dels seus parlants són, com a mínim, bilingües. Un altre obstacle que tenim és que no disposem d’unes classes econòmiques dirigents que construeixin la seva identitat a partir de la nostra llengua i cultura. No hi ha hagut cap nucli empresarial que volgués crear un gran mitjà de comunicació en llengua catalana per a tots els territoris on es parla. I quan algú s’ho ha plantejat, no ha tirat endavant, tot i que tenim una dimensió, per pes econòmic, demogràfic o cultural, superior a la de Portugal. Per tant, l’única manera de compensar aquestes dificultats és fer polítiques públiques.
Però entre les generacions que venen darrere nostre el seu consum, en bona part cultural, ja és en algunes d’aquestes dotze llengües globals, especialment en anglès. Com es resol això?
Històricament n’hem vist de tots colors, i tots els grans canvis que hi ha hagut d’ençà de la impremta, han anat més aviat en contra del català. Ara, però, representa que estem en un moment històric en què tenim més recursos, començant per la mateixa Generalitat. I hauríem de ser capaços de poder surfejar per damunt de les onades més grosses, i això comença per no badar. I què vol dir això? No deixar l’oportunitat de la llei de l’audiovisual, no estar deu anys sense política de l’audiovisual, o tenir una llei del cinema del 2010 que no s’ha aplicat.
Passem a política pura i dura. En els dos últims anys, l’independentisme ha perdut definitivament aquella unitat de la qual feia bandera?
De fet, la unitat no l’hem tingut mai perquè, afortunadament, l’independentisme sempre ha estat un moviment molt transversal. La CUP ja hi era, ERC també, i llavors hi ha un espai, que n’hi podríem dir postconvergent, que s’ha hagut d’anar reconstruint durant el procés i que encara no ha culminat del tot aquesta tasca. I curiosament és aquest espai, a qui més li costa unificar-se ell mateix, qui més reivindica la unitat, normalment en forma d’unitat electoral. Però això són paradoxes de la política que són comprensibles, perquè els espais porten ritmes històrics i polítics diferents. El que passa a l’independentisme és que té un espectre tan gran que ningú el pot representar sencer. I dins aquest aspecte hi ha posicions consolidades més d’esquerres o drets, o d’un perfil o altre. Del que es tracta és que aquest conjunt trobi la forma de representar adequadament les seves diverses sensibilitats i, per tant, que la gent se senti confortable amb alguna d’aquestes expressions. Això és la clau. I després, en alguns moments, l’independentisme podrà tenir alguns objectius àmpliament compartits. I aleshores sí que caldrà construir formes instrumentals d’unitat. En això som on érem, però tampoc podem ser en un altre lloc. Pel que sí hauríem de vetllar és perquè cadascú no es preocupi de posar el dit a l’ull al del costat, sinó per fer créixer el propi espai.

Mentre no hi hagi república, per tant, és inevitable que l’independentisme pugni per qui mana en l’autonomisme?

A vegades tens la sensació que una part de l’independentisme pretén créixer sobre la base de la gent que encara no ho és, mentre que una altra part simplement el que busca és ser majoritària dins l’independentisme. Està bé tenir una majoria del 52% al Parlament després d’unes eleccions amb una participació baixa, però cal ser seriosos. No es fa un país nou amb un suport precari. Cal que sigui més ampli del que hem demostrat tenir, i després del 2017 això ho sabem i és compartit per les direccions de Junts, ERC i la CUP. I la societat civil organitzada també ho sap, com també sap que la seva funció principal en aquesta pel·lícula segurament és contribuir a trencar delimitacions i incorporar més gent al moviment. Però sovint sentim dirigents d’aquesta societat civil que diuen que el que cal és pressionar els nostres representants polítics. I no van néixer per dir als partits què havien de fer, sinó per fer l’altra part de la feina, que és la de l’activisme cívic i associatiu. Aquí, a vegades, hi ha gent que vol fer el paper dels altres.
Però l’1-0 va tenir la capacitat d’unir aquesta pluralitat en pro d’un objectiu comú i compartit i ara, potser, es troba a faltar aquest element que actuï com a factor de cohesió general, no?
L’1-O era una fita compartida, que s’havia calendaritzat i on s’havia concentrat una gran quantitat d’energia. Va ser un moment sensacional i una fita històrica que marcarà moltes generacions. Va ser un punt d’inflexió, però vam menystenir la capacitat repressiva de l’Estat i la indiferència dels nostres conciutadans que no hi van participar. Quan al cap de poc més de dos mesos hi van haver les eleccions, la meitat de l’electorat va votar mostrant una indiferència absoluta pel que havia passat l’1-O i per la repressió posterior, i més d’un 30% van votar de manera entusiasta per formacions que havien cantat l’“a por ellos” i s’havien arrenglerat amb els que repartien garrotades. El que marca els límits del procés són aquestes reaccions posteriors. Des d’aquelles grans manifestacions, un no percebia la resta del país agregat. Es percebia aquella força d’estar dins, i l’altra gent que passejava la veies dispersa i et semblava quantitativament insignificant. Que en el moment posterior a la repressió, la meitat del país votés opcions diguem-ne unitaristes, això marca els límits dels progressos que havia aconseguit el procés. I arribats fins aquí sí que van quedar alguns consensos, com la defensa del dret a l’autodeterminació o l’amnistia, però els hem d’alimentar i, si és possible, fer créixer, per fer-los valer quan tinguem l’oportunitat. Una altra lliçó del 2017 és que no comptàvem que la monarquia tindria un paper tan bel·ligerant. I aquesta monarquia hauria d’estar en el focus de les nostres lluites polítiques, perquè pot ser un punt de trobada amb possibles aliats de la resta de l’Estat, i no únicament bascos i gallecs. L’independentisme català és l’únic factor que, en aquests moments, pot fer trontollar la monarquia, i n’hauríem de ser conscients i utilitzar-ho amb tots aquells que es vulguin aliar amb nosaltres.
El diàleg amb l’Estat no sembla que sigui ara mateix una estratègia que susciti consens ni el mateix independentisme. Hi veu recorregut?
Socialment sí que suscita consens, fins al punt que els qui s’hi oposen tàcticament, que bàsicament és JxCat, saben que no hi ha una altra via. El diàleg és una exigència internacional. A garrotades no guanyarem i, per tant, per quina via podem fer-ho? Doncs per la política, sabent que has de tenir el màxim suport social possible i, d’altra banda, assumint que els procediments que tu segueixis hauran de tenir reconeixement internacional. I participar en meses de negociació és una exigència en aquest sentit. No et pots aixecar mai de la taula. Altra cosa és que aquest procés tindrà un calendari que no sabem quan s’allargarà, però que sí que té unes limitacions, que són els finals de les legislatures. I quan se n’acabi una, s’haurà acabat una ronda i es mesurarà, en termes de resultats electorals, el que hagi pogut donar de si.
Per tant, d’aquí a dos o tres anys algun resultat n’hauríem de veure?
En aquesta primera ronda veig difícil que el govern de l’Estat canviï les seves posicions respecte del referèndum. Ara bé, quin podia ser un punt de trobada? Que l’Estat es comprometés a acceptar unes condicions donades les quals es pogués fer, d’acord amb l’Estat. És a dir, en aquesta primera ronda de negociació no tindries el referèndum, que faltaria veure també si el podríem guanyar, però sí fixar les regles del joc amb les quals tu saps que, satisfetes certes condicions, es podria fer aquest referèndum. Un altre factor fonamental és l’amnistia, i aquí sí que el govern espanyol ha de saber que és un requisit. Els exiliats han de tornar sense causes pendents, i més aviat que tard. L’única manera de resoldre això és anar al punt zero, i un govern que es diu d’esquerres això ho ha d’entendre. Per tant, i en resum, la taula era imprescindible i la manera d’avançar, altra cosa és amb quina força hi anem. Perquè si hi fos tot el govern representat, seríem més forts. Perquè els que han decidit no ser-hi, tampoc ens han explicat exactament què pensen fer.

k

L’entrevista completa, a wwww.elpuntavui.cat

El ‘profe’ de la UAB

Doctor en ciències de la informació, Joan Manuel Tresserras (Rubí,1955) ha estat un d’aquells professors de capçalera per a tots aquells que vam cremar hores de classe, i sobretot de bar, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La seva tasca docent, sempre vinculada al món de la comunicació, també el va dur a impartir classes a les universitats de São Paulo o Stanford, vessant que ha compatibilitzat amb la publicació de nombroses obres en la matèria. Ha estat alhora conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i entre el 2006 i el 2010 va ser conseller de Cultura a proposta d’ERC en el govern presidit per José Montilla. Des del 2016 és president de la Fundació Josep Irla, i també col·labora amb diversos mitjans de comunicació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Fernàndez retreu a l’Estat l’incompliment d’instal·lar un sistema per reduir riscos manuals

Barcelona

La UE accepta Croàcia a l’espai Schengen

Brussel·les
ROSA FONOLL I VENTURA
ALCALDESSA DE CUBELLES (UNITAT CUBELLENCA)

“Hem detectat i tallat un gran problema de solitud no volguda en gent gran”

cubelles

ERC presenta esmenes per reformar la malversació

Barcelona

Putin admet que la guerra s’allargarà i descarta iniciar un atac nuclear

MOSCOU / BRUSSEL·LES

Complot colpista desactivat

Berlín

Guanyem critica que no hi hagi proposta de pressupost

GIRONA

Jordi Vilanova substitueix el dimissionari Jaume Quintana a Santa Cristina

SANTA CRISTINA D’ARO

Dina Boluarte, nova presidenta del Perú

Buenos Aires