Política

AURELI ARGEMÍ

fundador del Ciemen

“El nostre futur com a poble rau a superar la vella idea d’estat”

Vam fer la declaració dels drets dels pobles i va tenir ressò; ara voldria fer una xarxa a favor dels drets col·lectius dels pobles
Hem de construir el nostre futur basant-nos més en els mitjans tecnològics, el 5G, la nació digital i les comunitats virtuals

L’escriptor Vázquez Montalbán va anomenar un dels seus personatges Aureli Argemí, perquè, segons li va confessar l’escriptor, la vida d’aquest exmonjo de Montserrat era tota una novel·la i, de fet, des de fa tres anys escriu les seves memòries, M’ha tocat sembrar, que té previst enllestir abans que acabi el 2021. El novembre passat, amb 86 anys, va viatjar fins a Grècia per visitar el camp de refugiats a Lavrio, a 40 quilòmetres d’Atenes, i participar en la Nau de la Pau, una trobada i conferències sobre nacions sense estat, convidat pel poble kurd, amb el qual manté bones relacions i contactes. El fundador del Ciemen i secretari de l’abat Escarré va viure a l’exili italià durant 20 anys, i va tenir un accident mentre viatjava de nit a bord d’un vaixell a causa d’una tempesta que li va tombar el seient on anava. Després d’unes setmanes d’hospital, proves i repòs, Argemí ha tornat a la feina, arrossegant un punt de sordesa de l’accident, en una setmana en què el català, pel qual Argemí tant ha lluitat, torna a estar en el punt de mira.

Com es troba?
Després de l’ensurt, força bé. Ha estat tota una aventura, aquest viatge, amb un cert caos, perquè ara tot just investiguen les causes d’aquell accident i si va ser un sabotatge o no. Vaig haver d’anar a declarar enmig de visites a hospitals i proves mèdiques, fins que em van deixar agafar un avió per tornar a casa. Però bé, vam poder fer l’acte previst a Grècia; la rebuda al camp de refugiats va ser molt amable i ens van tractar molt bé. Són trobades que et permeten conèixer molta gent i persones de gran coratge. Jo sempre explico que, quan fas una cosa per a gent que pateix, quan dones la mà a la vegada et tallen la mà; a mi, aquest cop, m’han tallat l’orella.
Ha dedicat molts anys a estudiar els pobles d’arreu del món, la seva cultura, les llengües. Per què aquest interès?
Durant la postguerra, vaig viure situacions que llavors trobava força estranyes, com ara parlar sempre en català a casa i haver de canviar de llengua quan anava a l’escola; era com una mena de barret que em posava i em treia segons les circumstàncies. Quan vaig ser escolà a Montserrat, em vaig començar a adonar del que passava: el castellà llavors estava imposat i la meva llengua, prohibida. A Montserrat, en canvi, ens van ensenyar el català i vam saber que la guerra havia estat un cop d’estat. Vaig començar a prendre consciència del país on em trobava. En tornar dels meus estudis de teologia a Roma i París, em van dir que l’abat Escarré seria exiliat i em van nomenar secretari seu, i amb ell em vaig exiliar fins a la seva mort, el 1968. Van ser uns anys que em van permetre viure la resistència des de fora. A l’exili, personatges com Carrillo, López Raimundo, Coll i Alentorn, Tarradellas i fins i tot el ministre de la guerra durant la República, Diego Martínez Barrios, van venir a visitar l’abat Escarré. En morir Franco, vam fundar el Ciemen per tal de donar a conèixer l’existència de pobles que s’ignoraven o que els estats aniquilaven o feien veure que no existien. Volíem fer valdre la seva existència i la solidaritat entre ells.
I hi continua relacionat?
Fa anys que ajudo el poble kurd. És el poble més gran sense estat, amb 40 milions de persones. Tot el lligam va venir de casualitat, quan dos joves kurds es van presentar al Ciemen per demanar una mica d’ajuda. Llavors no sabia res de qui era aquell poble.
I de la carta dels pobles a la carta dels drets lingüístics?
Sí, volia saber quines eren les llengües i els drets dels parlants i vaig estudiar-ho. Als anys vuitanta vaig entrar a l’associació per a la protecció de les llengües amenaçades i, a través d’un programa finançat per la Comissió Europea, vaig viatjar per Europa a conèixer les realitats lingüístiques. In situ, hi vaig poder descobrir que no hi ha cap territori que no tingui un problema lingüístic i no hi ha estat que no tingui més d’una llengua. També vaig descobrir que la solució més avançada, practicar un bilingüisme institucionalitzat, enlloc d’Europa va ser beneficiosa per a la llengua més feble.
I com veu ara la salut del català?
Abans, els primers immigrants sabien que per promocionar-se havien de fer com els d’aquí i saber català, ja que era la llengua de promoció, però això ha canviat molt amb les polítiques que s’han fet contra el català. Ha perdut prestigi i, en un món globalitzat, el futur sembla que és per a l’anglès estàndard, tot i que això és circumstancial, perquè quan la Xina tingui més poder potser moltes escoles comencen a ensenyar mandarí. Actualment, però, amb les traduccions simultànies que ens permet la tecnologia tothom pot parlar la seva llengua, si bé les minoritàries s’han de protegir i tutelar.
I la resta?
Europa està mal dividida. La majoria de llengües es parlen a un costat i a l’altre de les fronteres; són les fronteres les que han dividit la llengua, ja sigui el català, el basc o l’eslovè. La majoria de llengües tenen aquest doble vessant: en un estat, una de les llengües és l’oficial i, en l’altre, és la minoritària, i el reconeixement depèn de la política, no pas de la llengua per si mateixa. Per això vaig intentar fer una declaració dels drets lingüístics, perquè els parlants són tots iguals i totes les llengües tenen la mateixa dignitat. Jo parlo català perquè la meva comunitat és la catalana, el subjecte del jo individual és català i, evidentment, hi ha presència del castellà i de 200 llengües més que s’han de reconèixer, no com a substitutòries, sinó com a llengües que estan en un territori i generen riquesa, però també cal entendre que hi ha una llengua que és vehicular. Jo en parlo d’altres, però no són la meva llengua.
Com valora aquesta darrera problemàtica amb el català a l’escola?
Crec que, com a catalans, fem nosa i fan el que sigui possible perquè siguem espanyols. Reconeixen el català fins a un cert punt, mentre no es molesti l’espanyol. El nen a l’escola què parla? Castellà i català. Però i a fora? I al pati? Castellà, perquè és la llengua que diuen que té futur i la que es promociona. És la llengua de prestigi i s’ha perdut la noció del que és una llengua per a cada persona, i quan reivindiquem un dels nostres drets ens tracten com si reivindiquéssim uns privilegis i ens diuen que som racistes. No saben què dir, és una injustícia, però demostren que són febles. La política espanyola és feble, no té un argumentari homologat respecte al que tenen les democràcies d’altres països. Parlen de bilingüisme, però callen quan amb prou feines hi ha sentències en català en l’àmbit de la justícia. No ens accepten com a nació sobirana i tot el que fem en aquesta direcció serà perseguit; convé que ens hi anem mentalitzant.
Hi ha alguna situació comparable amb la de Catalunya?
Som el territori amb més parlants d’una llengua minoritzada. Nosaltres reivindiquem el català com l’ànima d’un poble, i és un cas interessant si es compara amb Irlanda, on l’irlandès és llengua oficial, però la reivindicació com a país s’ha fet en anglès. Ara el que hem de pensar és a no reproduir en el futur els defectes dels estats. El nostre futur no rau a convertir-nos en estat, sinó a superar aquesta evolució del món, a superar la idea d’estats. El poder ja no està en mans dels estats, hi ha multinacionals que superen els estats. Hem de construir un futur allunyat de velles idees i centrat més en els mitjans tecnològics, el 5G, la nació digital. És el món del futur i hem de treballar tant com sigui possible en aquest món. L’1-O vam intentar tirar a terra un mur i va ser impossible; hem de continuar tirant-nos de cap contra una política que no té en compte la realitat? Jo aposto per una política més imaginativa, una comunitat virtual, que podria ser exemple i suport perquè altres pobles treballin en aquesta mateixa direcció. Jo continuaré treballant en aquest futur.
Vostè ha estat a l’exili, ha participat en la resistència i en la lluita antifranquista. Tants anys després, però, continua l’exili, la repressió i la lluita antifranquista. Manté l’esperança?
La guerra no es va acabar. Després de la mort de Franco, no es va apostar per trencar amb la dictadura i fer una democràcia, sinó que es va optar per una reforma dels principis del movimiento. Es van introduir elements democràtics, però tacats i fruit d’una altra mentalitat, i encara som en aquesta transició, que no sabem ben bé cap a on transita. Es va crear una Tribunal Constitucional per fer progressar el país i passa al revés: com més actua, més estreny el progrés, els drets i les llibertats. El TC havia de ser una ajuda per fer avançar la democràcia i s’ha convertit en la tercera cambra, ja que talla les màximes aspiracions democràtiques, com va passar amb l’Estatut, i judicialitza la política. És un greu problema que no podem deixar de denunciar. Hem d’obrir camins i passar per dreceres per tornar a entusiasmar la gent i construir el futur. L’ANC és un element molt important de la societat civil perquè la independència es pugui tornar a construir. Ens falta crear un espai inclusiu en què parlem el mateix llenguatge i no fem política silenciosa. Així que sí, jo tinc esperances, soc optimista, perquè crec que és possible; si no, ja hauria tancat la porta. Fa anys vaig fer la declaració dels drets dels pobles, i va tenir repercussió, ara voldria fer una xarxa a favor dels drets col·lectius dels pobles que tingui la seu a Brussel·les. Ens hi estem jugant el futur del món amb altres pobles, com per exemple el Kurdistan. Ells intenten crear una confederació de tot el Kurdistan, com nosaltres hem de fer amb els Països Catalans. Cal superar les fronteres dels estats que ens divideixen i treballar per una confederació real i modèlica. Cal aprendre de Rojava i de com estan creant una nova situació. Allà les persones agafen el seu propi paper.
El preocupa l’auge de l’extrema dreta?
L’extrema dreta no neix ara, ja hi era, i es manifestava a través de partits, concretament del PP. Només cal mirar l’hemeroteca. Vox aprofita ara un cert marge de dubte que hi ha dins del PP, on alguns encara aspiren a ser uns demòcrates homologables als de la dreta europea i, en canvi, d’altres consideren que Franco no ha mort. Nosaltres hem de continuar lluitant, sent conscients que el que volen és la destrucció del sistema actual.
L’han cridat alguna vegada per participar en algun partit polític?
En un cert moment, quan em vaig especialitzar en les nacions sense estat i ERC es va presentar a les eleccions europees, em van proposar anar-hi de secretari del grup al Parlament Europeu. Però jo tenia feina aquí i vaig dir que no. Soc conscient que jo no soc polític de partit. Estimo molt el que es fa des de la societat civil i vull continuar amb això, sense menystenir els partits, que, és clar, són essencials per al sistema.
Vostè ha estat molt crític amb l’Església catòlica. Com valora la figura del papa Francesc?
Em recorda Joan XXIII. Com ell, sap que cal obrir finestres perquè surti el fum tòxic, i intenta fer-ho, però per a això necessita un equip ampli a tot el món, i no el té. Hi ha un episcopat intransigent i ell no s’ha atrevit a obrir gaires finestres. Els dos problemes més grossos continuen. El primer té a veure amb qui fa els serveis dins de l’Església; el sacerdoci no pot ser només una qüestió d’homes, hi calen dones, perquè tots som persones i tots som iguals. Quant al segon problema, els abusos sexuals, cal que sigui molt més estricte, però no ha tingut el suport suficient per acabar castigant i expulsant. Malgrat això, és una persona que admiro i llegeixo. Diu coses interessants i n’aprèn de noves. Crec que és un pas endavant, però només un pas.
Quines són ara les seves lectures?
Llegeixo sobre qüestions filosòfiques, com ara què és el temps, i m’interessa el que diuen filòsofs com Jürgen Habermas i Edgar Morin.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Fernàndez retreu a l’Estat l’incompliment d’instal·lar un sistema per reduir riscos manuals

Barcelona

La UE accepta Croàcia a l’espai Schengen

Brussel·les
ROSA FONOLL I VENTURA
ALCALDESSA DE CUBELLES (UNITAT CUBELLENCA)

“Hem detectat i tallat un gran problema de solitud no volguda en gent gran”

cubelles

ERC presenta esmenes per reformar la malversació

Barcelona

Putin admet que la guerra s’allargarà i descarta iniciar un atac nuclear

MOSCOU / BRUSSEL·LES

Complot colpista desactivat

Berlín

Guanyem critica que no hi hagi proposta de pressupost

GIRONA

Jordi Vilanova substitueix el dimissionari Jaume Quintana a Santa Cristina

SANTA CRISTINA D’ARO

Dina Boluarte, nova presidenta del Perú

Buenos Aires