Política

SALVADOR ESTEVE

exalcalde de martorell i expresident de la diputacio de barcelona

“Ara és molt difícil fer política, ens ho posen molt difícil”

Vaig abandonar el PDeCAT molt enfadat perquè no van sumar amb Junts. No vaig entendre que regalessin la victòria
Em preocupa que, des del nacionalisme fins a l’independentisme, no siguin capaços d’articular un objectiu comú

Esteve (Martorell, 1945) va ser absolt la setmana passada després que el 2018 fos detingut a casa seva acusat de desviar diners de subvencions públiques. La jutgessa va decretar el sobreseïment de totes les causes que tenia obertes l’expresident de la Diputació de Barcelona després de no haver trobat cap irregularitat en la concessió de subvencions en el cas anomenat Vòltia, en què van arribar a participar fins a 500 membres de la policia nacional i van detenir 29 persones. Les irregularitats, però, han quedat a l’altra banda del tauler.

Com va viure tot aquell episodi?
D’entrada es viu molt malament, em van venir a buscar a quarts de nou del matí a casa i em diuen que els he d’acompanyar. A partir d’aquí comença tot un cúmul d’irregularitats. Policies de paisà em fiquen en un cotxe de la policia sense logotips i per sort sense emmanillar i arribem a Barcelona dues hores després perquè no sabien el camí. Al polígon del Congost vam estar aturats més de tres quarts d’hora perquè després vam saber que no tenien l’ordre del jutge per detenir-me i estaven intentant aconseguir-la, sense èxit. Arribem a la comissaria de la Verneda, som molta gent, i em porten a declarar, però la meva advocada em recomana que no ho faci, i només signo un escrit i em fan, això sí, la fitxa policial amb les fotos de perfil. Durant tota l’estona vaig tenir el mòbil a la butxaca, vaig poder trucar a casa i allà em van retenir fins que van arribar les càmeres de televisió. Tres anys i vuit mesos després, em van citar al jutjat i la fiscalia em fa una sola pregunta i arxiven el cas. El dia de la meva detenció va coincidir amb la sentència de la Gürtel i això sempre m’ha fet sospitar. Van buscar algú de pes amb qui tapar la seva corrupció i van aprofitar l’existència d’una denúncia anònima per decidir anar contra l’expresident de la Diputació de Barcelona.
Estava tranquil?
És que no tenia ni cap ni peus tot allò, i més després de saber de què m’acusaven; dos contractes menors per fer un estudi sobre aigua potable i recollida de residus al Marroc i a Costa Rica, i aquest últim no es va arribar ni a fer. A més, ja els vaig explicar que jo no entrava en cap moment en el procés d’adjudicació, ja que a cada secció de la Diputació hi havia un diputat delegat, un cap de secció, un interventor i un secretari delegat que un cop enllestit l’informe el traslladava a la secretaria general, intervenció i advocat de presidència per certificar que tot era correcte. Al llarg d’aquells anys, vaig haver de signar uns 15.000 dictàmens. Així que sí, estava tranquil, però amb aquesta gent no se sap mai per on et poden sortir.
I com es paeix ara aquest resultat? No sent indignació, impotència, preocupació? Ha pensat a denunciar?
Ho estem mirant, però no sé si tindré prou humor per fer-ho. Els advocats em diuen que hi ha moltes irregularitats, però jo ja estic jubilat i vull viure tranquil.
Abans de ser president de la Diputació, vostè va ser alcalde de Martorell durant dos períodes diferents, i diputat al Parlament. Han estat feines molt diferents?
Ser alcalde del teu poble és el més agraït perquè penses en una idea per millorar la ciutat, fas el projecte, busques els diners, el fas, l’inaugures i allà queda. Millorar les condicions de la gent que hi viu i sobretot dels que tenen més dificultat té un plus. Però he disfrutat molt des de tots els càrrecs. Durant tres legislatures vaig ser al Parlament i, tot i que allà es parla de sequera quan hi ha inundacions i d’inundacions quan hi ha sequera, com sempre apuntàvem de forma sorneguera, em vaig sentir realment representant del poble de Catalunya, que per a un nacionalista com jo és molt important. Però la meva principal tasca sempre ha estat mirar més cap al món local, especialment els municipis més petits, primer com a alcalde, després com a president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i després des de la Diputació. Als alcaldes dels pobles petits, se’ls hauria de canonitzar perquè ells sí que fan tots els papers de l’auca. Com a president de la Diputació vaig duplicar els ajuts directes als ajuntaments.
Com a alcalde què li preocupava més?
La transformació urbanística. Martorell era un poble gris i torturat per carreteres, la nacional, autopistes, vies de tren, dos rius. Era molt difícil fer de tot això un poble cohesionat i crec que vam aconseguir-ho, li vam canviar el color, tot i que sempre es pot fer més i millor. El meu equip i jo vam donar molta importància a l’urbanisme perquè un jove criat en un urbanisme o en un altre pot desenvolupar-se de forma molt diferent.
Va comandar el canvi polític a la Diputació després de 32 anys d’hegemonia socialista ininterrompuda. Va ser difícil aquella etapa?
Recordo el primer cop que em van venir a veure càrrecs socialistes al despatx, ja com a president, que ens tractaven, mig de broma mig seriosament, d’ocupes. Els primers anys van ser difícils perquè hi havia sinergies adquirides però vam poder fer feina, i, de fet, ser president de la diputació és el càrrec més agraït del món perquè pots anar a qualsevol poble i ajudar-los a tirar endavant projectes i és fantàstic.
Però també va viure èpoques convulses, va haver de trencar el seu pacte amb el PP amb l’arribada del procés el 2012.
Sí, al principi no va anar malament, però es feia molt difícil mantenir un govern de coalició quan contínuament s’estava en contra dels objectius de la nostra formació. Es feia totalment impossible. No es podia fer res més, va ser un trencament amistós, però la Diputació no podia romandre aliena al nou escenari.
Al marge de la seva feina a les institucions, vostè ha viscut en primera línia la transformació del seu partit, Convergència, amb la qual va ser molt crític.
Ho vam fer molt malament. Jo era partidari de no canviar de nom i crec que el congrés del 2016 no es va preparar prou bé. Vam fallar tots. Jo sempre dic públicament que soc pujolista i dissabte passat encara vaig dinar amb el president Pujol. Dit això, fa un any ja vaig deixar de militar en el PDeCAT, me’n vaig esborrar molt enfadat quan van decidir no anar junts a les eleccions i ara no milito enlloc. No vaig entendre que regalessin la victòria electoral. Ara ja estic jubilat de la política, me n’he apartat, crec sincerament que la primera obligació d’un ex és no fer nosa, tot i que del servei a Martorell i a Catalunya no em jubilaré mai.
Com a president de la Diputació, quina va ser la seva implicació en el procés?
Vaig participar activament en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i, de fet, crec que va ser una de les millors eines per cohesionar totes les idees i aparèixer junts i forts. Durant el període de la creació de les estructures d’estat, em vaig implicar en el funcionament de la recaptació d’impostos. Les diputacions ja tenen una estructura feta des d’on es recaptaven tots els impostos municipals, però des del govern tampoc es va veure gaire bé. Vaig anar al País Basc per veure com funcionava i com es podia aplicar aquí, però no va reeixir. Era un bon principi que calia treballar, difícil també, però no es va veure clar des del govern català.
Pensava que es trobaria una escletxa i s’arribaria fins al final?
Sempre he estat una persona optimista; si no ho fos, potser no m’hauria dedicat mai a la política A mi el que realment em va sorprendre va ser la reacció de l’Estat i la violència de la policia l’1-O. No tenia gaires esperances, però aquella crueltat no me l’esperava. Vaig participar activament el 2010 en la primera consulta sobre la independència a Martorell seguint els passos d’Arenys de Munt, després en el 9-N des del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i l’1-O. En totes elles he votat que sí i jo no era independentista, però com molts d’altres m’hi he tornat.
I, ara, continua optimista?
És molt difícil fer política avui, ens ho han posat molt difícil, quan mous un peu, o sense moure’l, ja te’l tallen. A mi em van detenir sent un ex, no tenia cap càrrec des de feia tres anys i em van venir a buscar. A més a més, ara surt qualsevol jutge o organisme que pot destituir el president de la Generalitat, un parlamentari i censurar el que es pot debatre i aprovar en un Parlament. Han escapçat una generació de polítics i els que hi són estan lligats de peu i mans. Construir una generació de polítics costa, no és cosa d’un dia. Tot això dificulta la marxa d’un país, però, tot i que la política potser no va gaire bé, el país sí: la indústria va endavant, es continua exportant i guanyem la Berlinale amb Alcarràs, una pel·lícula feta, pensada i parlada en català. És una projecció de Catalunya, del talent de casa i del català extraordinari.
Vostè ha governat amb el PP, el PSC i amb àmplies majories. Com a home de consens, diàleg i negociació, és més a prop dels que aposten per la taula de diàleg o de la unilateralitat? On se situa?
La meva experiència em diu que el govern de l’Estat, fins que no el tens ben agafat, i això vol dir vots al Congrés, no farà res. Quan em reunia amb els meus homòlegs al País Basc, m’adonava com d’important és tenir la clau de caixa i els vots a Madrid. Fins i tot, m’explicaven que sovint no arribaven a pagar mai el cupo basc perquè sempre hi havia un moment en què al Congrés necessitaven els seus vots. Ells ja fa temps que són independents.
No l’han temptat mai oferint-li anar al Congrés dels Diputats?
Sí, i no des del meu partit [riu].
I va dir que no.
Vaig dir que no, naturalment.
De quin partit era?
No, no cal dir-ho. No cal. El meu interès i la meva prioritat sempre ha estat Martorell, la resta de càrrecs van venir fruit de ser alcalde durant tants anys. Si no hagués estat alcalde de Martorell, jo no m’hauria dedicat a la política. Jo bàsicament he estat un activista del meu poble i del món local.
Així, doncs, és favorable a la taula de diàleg?
És que no sabem ben bé si dialoguen, parlen o si tan sols es troben. Sembla que se’n fotin una mica i, a més, posen en una situació difícil el projecte d’esquerres que aposta molt per aquesta cistella. L’Estat els haurien de deixar bé i, en canvi, no tenen ni consideració perquè han de tenir una cosa a guanyar i ara ja ho tenen tot guanyat.
És partidari de la unitat independentista?
Sí, em preocupa que, des del nacionalisme fins a l’independentisme, no siguem capaços d’articular un objectiu comú i una manera d’arribar-hi fent-hi cabre totes les opcions possibles. Som com som i som els que som i això és així encara que no ens agradi i, per tant, a partir d’aquí ens hem de posar mínimament d’acord. I ja no parlo ni de llistes úniques, però caldria posar un objectiu i una manera d’arribar-hi en què capiguem tots els grups, que, a més a més, som molts. També considero important que s’arribi a una solució amb la gent que viu a l’exili, sense això tampoc es podrà resoldre el conflicte.
Ho veu possible?
No, perquè hi ha una part de l’Estat espanyol que ni vol ni té interès a resoldre el conflicte amb Catalunya perquè ja li va bé per als seus interessos partidistes. A molts els preocupa ara Vox, però si no hi són els altres també es comporten com si fossin Vox. El pitjor és que aquesta gent ara marca la pauta, ja no cal ni que governin. Però, bé, fa molts anys que sobrevivim i continuarem sobrevivint. Jo comptava que veuria la independència, però em sembla que ja se m’ha fet tard.

L’activista

“Quan van obrir els ajuntaments democràtics jo ja hi era”, riu. Esteve es considera un activista de la ciutat des que es va iniciar en el moviment escolta, el casal de la parròquia i el cinefòrum en la clandestinitat, fet que li va valdre amenaces de desterrament. En va. Avui, ens rep a la mateixa casa on va néixer, cal Boter. El currículum com a pare avala l’activisme; ha estat membre dels consells escolars i les juntes esportives per on han passat els cinc fills. Als 77 anys continua actiu com a transportista portant amunt i avall els seus 14 nets. Admira Pujol i avala el paper com a constructor de la Catalunya actual, tot i admetre incomprensió i dolor per la situació de l’expresident. Pujol no és l’únic, també es declara bon amic d’en Manuel Bustos, amb qui va treballar pel món local com a dirigent ell de l’ACM i Bustos de la FCM, ara “injustament” a la presó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

política

La candidatura encapçalada per Albiach es dirà Comuns Sumar

barcelona
guerra a gaza

Desenes de morts per bombardejos israelians a Síria

barcelona
societat

L’Audiència cita les defenses de l’Operació Judes per dilluns de Pasqua

barcelona
guerra a europa

Rússia ataca amb drons i míssils la infraestructura energètica ucraïnesa

barcelona
guerra a europa

Un avió de combat rus s’estavella prop de Sebastòpol, a Crimea

barcelona
POLÍTICA

Jaume Veray serà el candidat del PP per Girona

GIRONA
sud-àfrica

La comissió electoral exclou l’expresident Zuma de la cursa electoral

barcelona
portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona