“A l’ANC ja no esperem que els partits propiciïn el canvi de cicle”

És veritat que hi ha hagut una renovació molt profunda, gairebé en la seva totalitat. Agafem el relleu del que ha estat una etapa de resistència de l’ANC, en un context de pandèmia i desmobilització general de l’independentisme, i d’aquí el mèrit d’Elisenda Paluzie i tot el seu equip. A nosaltres ens toca propiciar el canvi de cicle, que la gent reprengui la il·lusió i la independència estigui en la centralitat del discurs polític com a solució als problemes de la societat catalana. El canvi depèn sobretot del fet que ja no esperem que els partits el propiciïn, sinó que l’Assemblea articularà les propostes necessàries perquè la població mateixa sigui capaç de fer efectiva la independència.

Fins ara ens han demostrat que no s’hi pot confiar, han abandonat el projecte independentista per fer-lo efectiu i l’han convertit només en un discurs retòric. Però no es tracta tan sols de focalitzar el canvi de cicle en la crítica als partits, sinó de passar-los per davant, per damunt. Tenim un full de ruta de com podem fer efectiva la independència en els propers anys; si els partits l’acompanyen, fantàstic, perquè tot serà molt més senzill. Però, si no, articularem els mecanismes necessaris perquè es faci des de la ciutadania.

Jo vaig començar molt jove, només amb 16 anys, a militar en el moviment independentista, i pràcticament ininterrompudament i com a activitat principal de la meva vida hi vaig estar 20 anys, fins al 2012. Quan no vaig repetir de diputat vaig voler agafar-me un descans personal i dedicar-me a la vida acadèmica. Ja col·laborava amb la Universitat de Barcelona com a professor associat d’economia, i vaig fer un màster preparatori per al doctorat entre la UB i la Universitat de Copenhaguen, on vaig estar vivint un any. El vaig acabar i he continuat col·laborant amb la UB com a professor en l’àrea de teoria econòmica, bàsicament macroeconomia i microeconomia.

Bàsicament que penso que l’ANC és l’organització que ha mantingut la coherència independentista en tot aquest temps: avui està dient el mateix que al seu inici, no ha variat el discurs i per mi això té molt mèrit. A més, és l’entitat independentista amb més socis, en té més que militants tots els partits independentistes junts! Reforçar una entitat d’aquesta dimensió que ha mantingut un discurs lleial a la unilateralitat, que la independència s’ha de fer ara i no és un horitzó per a les properes generacions, em motivava. Ara tenia el temps, i m’hi he posat.

No havia pensat que era un cas excepcional, però entenc que hauria de ser la normalitat; al final, en certs moments de la vida pots estar en una dinàmica més institucional, i en altres, en una de més associativa. No ha d’haver-hi un ordre temporal. Jo ara estic molt més còmode treballant aquí. En tot cas això demostra que soc lleial al projecte independentista més enllà de la tasca que em toqui fer...

Segueixo com a militant de base de Solidaritat Catalana per la Independència, per lleialtat al projecte pel qual vaig ser diputat, però ja no formo part de la direcció. Avui no té una activitat política diària, som més un projecte basat en la generació d’idees i la defensa de la unilateralitat, que també és un discurs que defensem a l’ANC, i per tant m’hi sento del tot còmode. Des que no va entrar al Parlament, la seva línia ha estat més sumar i influir en el discurs, i entenc que seguirà fent aquest camí. De fet una de les raons per les quals va néixer ja s’ha acomplert, que és fer de la unilateralitat l’eix estratègic de l’independentisme viable. La segona és fer efectiva la independència, però això ja ens sobrepassa de molt i s’ha de fer de manera col·lectiva i a través de mecanismes i instruments molt més amplis.

No, anem per parts. Primer, des del punt de vista de l’ANC és cert que al full de ruta apareix la llista cívica, però entenem que la nostra tasca principal ara és la creació de les condicions socials perquè, si arriba, sigui un èxit esclatant. I això depèn de reactivar la mobilització, la voluntat de victòria, des de l’optimisme i la força... Vaja, les condicions que van dur a l’eclosió dels anys 14, 15 i 16, i a l’1-O. Aquí estem i el poble català ha demostrat molta resiliència. Ara hem de tornar a crear aquell moment polític, aquests són els deures que tenim. Si s’aconsegueix, un dels instruments per fer efectiva la independència és aquesta llista cívica, amb personalitats no professionalitzades en política, amb el millor de la societat civil, que facin el pas per entrar amb potència al Parlament i arrossegar els altres partits cap a la DUI, perquè quan els hem deixat sols de moment no ho han fet. Aquest seria l’ordre dels factors, entenem aquesta llista com a conseqüència de la creació de les condicions escaients.

Bé, el calendari electoral no el controlem nosaltres, ja veurem quan arriba. Com s’articularia no és un debat que s’hagi obert dins l’ANC, el que tenim és el de la creació de les condicions socials perquè les ganes de fer efectiva la DUI siguin abassegadores i ocupin la centralitat política. Si al final l’instrument ha de ser aquest, l’articularem. Estem preparats per al que calgui per fer efectiva la independència, facin el que facin els partits parlamentaris que han generat desencís, almenys entre la base social de l’ANC.

Sí, no passa per cap dels partits ni tampoc per l’articulació com a partit. Ha de ser un instrument nou, la mateixa llei electoral permet una agrupació d’electors, un projecte ciutadà amb persones de la societat civil. I jo defenso que no en pugui formar part ningú del secretariat de l’ANC per separar el funcionament de l’entitat de les temptacions institucionalistes. Entenc que no han de ser professionals de la política, però si algú és militant de base d’algun partit es discutirà, no sé on posarem el llistó. Forcadell havia estat militant d’ERC, per exemple... L’esperit és que sigui una cosa fresca, renovadora, regeneradora, amb gent que no tingui voluntat de professionalitzar-se en la política, sinó que ens meni la DUI al Parlament.

Les joventuts d’ERC han donat molt de planter, s’ha de reconèixer. Des de Camil Ros, secretari general de la UGT, que va ser el meu antecessor, fins al mateix Pere… També és cert que en aquella època l’independentisme no era ni de bon tros el que és ara, era un projecte que anava creixent però encara minoritari dins la societat catalana, i hi havia molt compromís dels que en formàvem part, molta militància. A més ERC era un partit petit i venia d’escissions com ara la del PI. Va tenir èpoques de convulsió, però d’allà en vam aprendre tots molt, i una lliçó és que, independentment d’on estiguem, al final el que cal buscar, cadascú des dels seus punts de vista, és articular la màxima força i unitat possible. Ara, una unitat sense rebaixar continguts, això també ho tenim clar. En aquesta línia anem.

Amb Pere Aragonès, hi mantinc una relació cordial. No mantenim un contacte personal ni diari, però algun cop que ens hem vist ens saludem, hi ha relació cordial… El conec bé.

Sí, ERC tenia les dues ànimes. L’una, que es plantejava un procés independentista sense calendari, d’anar fent més a llarg termini. I, l’altra, que en aquell moment defensàvem emfasitzar les contradiccions amb l’Estat espanyol, aprofitar el moment polític després de les majories absolutes d’Aznar per accelerar el procés. La nostra posició no va guanyar i a partir d’aquí vam impulsar Solidaritat, que defensava les tesis que havia defensat dins d’ERC. Al cap de tres mesos de néixer vam treure quatre diputats, va ser un fet insòlit en la política catalana, no havia passat mai ni ha tornat a passar! Però demostra que pot passar, si hi ha projecte i les condicions socials... Crec que vaig fer el correcte, tant defensant les meves posicions a ERC com, un cop no vaig guanyar, fent-ho en l’àmbit social.

El que passa és que en crear Solidaritat i entrar al Parlament demostrem que socialment hi ha una acceptació. Això mou el panorama polític, aquí es mou tothom. De fet es mou tant que en les eleccions següents no entrem perquè se’ns havia copiat el producte. ERC fa una renovació en profunditat i entra Junqueras amb el discurs de “doneu-me 68 diputats i declararé la independència”... després els va tenir i no la va declarar. Però es fa nostre el discurs. I CiU, que venia del pacte fiscal, també fa un gir important i fa el pas cap a l’autodeterminació, i el 2012 Mas es compromet amb un referèndum. Així anem a eleccions amb el discurs autodeterminista de CiU i ERC que també defensa l’estratègia unilateral. La nostra sortida del Parlament va ser dolça, perquè, al cap i a la fi, les idees sí que van entrar, i això va acabar donant fruit a Junts pel Sí i tot el recorregut posterior. La tasca de Solidaritat, que a més va defensar la primera llei d’independència al Parlament, va penetrar amb força a la política catalana. Ara, què va passar? Que, com totes les còpies, sempre és millor l’original, i al final no es va fer efectiva la DUI.

Sí, hi ha un coitus interruptus. La llei del referèndum deia que 48 hores després s’havia de fer efectiu el resultat, i el 3-O era el dia, quan el país s’atura amb una vaga general contra la repressió. Teníem tot el món pendent, havíem de declarar la independència, informar-ne a fora i cridar la ciutadania a l’ocupació de l’espai públic i el control del territori, i a fer-se forta. Però la política catalana no va estar a l’altura de les circumstàncies i no es va fer. Ningú sap què hauria passat, però no hi hauria hagut dubtes que s’hauria posat tota la carn a la graella. En canvi ara fa la sensació que no es va fer tot el que s’hauria pogut fer... L’independentisme n’és conscient, i aquí és on hi ha la part de frustració. Si el 3-O es declara la independència amb un milió de persones al carrer, l’Estat està desbordat, se sap que destacats dirigents donaven per perduda la situació. Però en no fer-ho es va permetre que guanyessin temps, i quan el 10-O es declara però immediatament després se suspèn comença a trontollar el missatge de cara a l’opinió pública mundial, que ja veu que no es va de debò. I quan s’arriba al 27-O ja es va feble, els mateixos dirigents aquell cap de setmana no són ni a les institucions...

La repressió ha fet forat i ha atemorit la classe política catalana actual. És probable que calgui un relleu perquè hi hagi una direcció sense por, disposada al que calgui. És l’única manera d’evitar la repressió: ser tan determinat i tan fort que facis que el cost per a l’Estat sigui superior al benefici. Has de fer la DUI, tenir un milió de persones al carrer, controlar els punts estratègics del país… És a dir, desbordar la capacitat de l’Estat d’exercir la repressió, que també és limitada, perquè quan va haver-hi els fets d’Urquinaona les forces de l’Estat estaven al límit. Si visualitzes la teva potència, limites la capacitat de repressió. I poso un exemple històric: quan es proclama la República Catalana el 1931, quan no hi havia xarxes socials, ni la cultura democràtica que hi ha avui a Europa i l’exèrcit campava sense gaire mirament… va ser tan fort el clam, es va sentir amb tanta potència, que Macià proclama la República i no hi ha ni un sol tret.

És cert que, més que anar-nos lamentant, les ferides s’han de llepar el mínim possible i l’únic que podem fer ara és aprendre dels errors, tenir clar on no vam fer tot el que podíem i la propera vegada articular-ho tal com es fan les independències: amb mobilització social, un mandat democràtic que no es pugui qüestionar internacionalment i anant a totes.

Hem de trobar un estímul intern. Imagina’t que hi ha eleccions al Parlament i apareix un projecte polític fresc que entra amb potència. Això obriria els diaris internacionals: els catalans tornen a fer una cosa que no està prevista en el guió de l’Estat. Probablement ara el desencadenant tingui altres característiques i sigui més intern que extern, cal veure-ho.

Ja ho veurem, perquè el fet que sigui consultiu em recorda el 9-N, i això aquí ja ho hem fet. Que no acabi sent un pas enrere, perquè ells ja han fet un referèndum oficial, i canviar-lo ara per un de consultiu… Potser és només una estratègia per acabar forçant que sigui oficial, tant de bo. Si ho torna a ser, un referèndum amb un resultat vinculant òbviament seria un revulsiu. Hem de veure com el plantegen.

No puc dir per sempre, perquè a la vida no se sap mai, però la descarto per una bona temporada. El mandat de l’ANC és per a dos anys, i a això em dedicaré, i després hi ha l’opció de renovar-lo dos més, i ja ho veurem. Però, a la política partidista professionalitzada, no em ve gens de gust tornar-hi, té uns trets que ja he viscut. Ara, amb la meva experiència, assessorar, ajudar, donar opinió si se’m demana, encantat de fer-ho, però em trobo molt més còmode en una posició de treball tranquil, més assossegat, sense l’estrès del dia a dia.