Quan el PSC sí que mirava el Canadà

L’esclat del procés sobiranista ara fa deu anys va desorientar el PSC de Pere Navarro, que d’entrada va defensar el dret a decidir per a Catalunya. De fet, tant és així que va concórrer als comicis del novembre del 2012 defensant un referèndum acordat amb el govern espanyol del PP. En els mesos següents, a més, el seu think tank, la Fundació Campalans, va aprofundir en l’anàlisi de la qüestió, i va dedicar diverses jornades a principis del 2013 a reflexionar sobre els casos d’Escòcia i, sobretot, el Quebec. Fins al punt, de fet, que fins i tot va convidar el principal arquitecte l’any 2000 de la llei de claredat canadenca, el diputat unionista Stéphane Dion.

Aquest va ser un text aprovat pel Parlament canadenc després dels dos referèndums tolerats que el Quebec va fer el 1980 i el 1995, arran dels quals el govern federal va demanar l’opinió al Tribunal Suprem sobre si existia el dret a la secessió. I la sentència va ser que no seria ajustada a la Constitució una independència unilateral, però que, seguint el principi democràtic, tampoc ho seria que si davant una pregunta clara i una majoria clara els quebequesos reclamaven la independència el Canadà ho vetés. Va ser arran d’això que es va aprovar la llei de la claredat, que fixa els procediments que s’han de seguir per activar un nou referèndum i negociar “de bona fe” una eventual secessió, si bé deixa a criteri les corts del Canadà decidir què és una “majoria clara”. Veient això, dies després el Parlament del Quebec va aprovar la seva pròpia llei, que establia la “majoria clara” en un 50%. En tot cas, des de llavors cap de les dues lleis s’ha arribat a aplicar, ja que mai al Quebec hi ha tornat a haver una majoria parlamentària per al referèndum.

Immers en dures batalles internes, en tot cas, entrat el 2013 el PSC es va allunyar de la defensa d’un referèndum a Catalunya, si bé arran de les plebiscitàries del 2015 que van ratificar la majoria independentista va semblar que hi feia un nou acostament. Va ser així com l’estiu del 2016, ja amb Miquel Iceta, va rescatar la idea d’una llei de la claredat espanyola per incloure-la en la ponència política del partit. L’esborrany, en concret, assumia que calia facilitar un referèndum pactat com a pla B si un eventual acord bilateral per millorar i blindar l’autogovern era rebutjat en una consulta per la població catalana. La idea va ser llavors menystinguda per un independentisme que ho veia com una pantalla passada i ja estudiava el que va ser l’1-O, però també va generar un rebuig general del PSOE, que, amb alguns dirigents catalans propers, va pressionar perquè desaparegués de la ponència, en què efectivament ja no hi era quan el PSC la va aprovar el novembre del 2016.

Després de l’aplicació del 155, els comuns de Xavier Domènech van fer-se seva la proposta amb vista a les eleccions del 21-D del 2017. Domènech, però, va plegar ni un any després, i la proposta es va dissoldre entre la dura repressió judicial, malgrat un últim intent per reflotar-la del llavors president del Parlament, Roger Torrent, el juliol del 2019. Els comuns ja de Jéssica Albiach s’hi van mostrar favorables, però, com ahir, la resposta del govern espanyol, ja amb el PSOE al capdavant, també va ser immediata: un no rotund.