Política

IRENE MONTERO

MINISTRA D’IGUALTAT

“No es pot donar al PP i Vox l’opció de tornar al Codi Penal anterior”

“Les feministes no hem lluitat per un canvi de nom, sinó per canviar com es jutja la violència sexual”

“Em preocupa la transfòbia”

Psicologia com a carta de navegar
No cal ser llicenciada en psicologia per exhibir la fortalesa de caràcter a prova d’atacs i d’odis que ella exhibeix, però a la ministra Irene Montero (Madrid, 13 de febrer del 1988) l’aprenentatge a l’Autònoma de Madrid l’ha armat per resistir la tempesta generada pel degoteig de rebaixes de penes i excarceracions d’agressors sexuals. És la ministra d’Igualtat des del gener del 2020 i abans de fer el salt a la política institucional des del 15-M i el nucli fundacional de Podem va ser una de les portaveus de la plataforma d’afectats per la hipoteca. Les seves lleis –la de salut sexual amb la primera baixa menstrual, la llei ‘trans’– entronquen i prolonguen el llegat de l’obra de govern que va llegar José Luis Rodríguez Zapatero amb la primera llei de violència de gènere i el matrimoni homosexual.
A cap home no li ha calgut disfressar-se mai de dona per violar una dona ni envair espais segurs
Per què hem fet de la regla un tabú fins ara? El dret a la baixa per dolor menstrual obrirà les preguntes
La condemna del cas de l’agressió a Tik Tok és un avenç pel fet que no cal que la víctima ho impulsi El feminisme sempre ha estat divers. L’important del 8-M és sortir al carrer a celebrar conquestes
Tant de bo l’operació Catalunya no quedi impune. Cal seguir avançant en la desjudicialització
Esperem el partit de Yolanda per acordar una coalició; per al 28-M li demanem que faci campanya

En vigílies del 8-M i el dia en què el BOE publica la llei trans i la llei de salut sexual i reproductiva, la ministra d’Igualtat, Irene Montero (Madrid, 1988), rep aquest diari a la seu del ministeri per abordar el futur del “només sí és sí” i el moment polític.

El Consell General del Poder Judicial calcula les rebaixes de penes a agressors sexuals en 646 i les excarceracions en 65.
Desgraciadament les dades del CGPJ no són completes. Volem esperar a veure quan el CGPJ pensa facilitar-nos-les totes per tenir la imatge completa que ens permeti veure quantes de les rebaixes anunciades són sentències fermes, ja que, si no és així, es pot presentar recurs. Dimarts coneixíem un cas del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó que corregia una rebaixa de condemna feta per l’Audiència Provincial de Zamora. I tampoc se’ns ha proporcionat la dada de quin és el total de sentències i condemnes que s’han revisat sense rebaixar les penes, que és el que ens permetria veure com està resultant l’aplicació de la llei del “només sí és sí” en aquests primers mesos en sentències amb l’anterior Codi Penal. N’hi hauria prou amb un sola decisió judicial de rebaixa de condemna que hagués generat preocupació social i sobretot dolor i revictimització per donar una resposta a les víctimes i a la societat, i ha de ser unitària al govern i amb la majoria feminista de la investidura. I ha de preservar la principal conquesta que han fet les víctimes i les dones en relació amb les violències sexuals: posar el consentiment al centre i que la credibilitat de la víctima no depengui de la gravetat de les ferides que l’agressor li ha causat al cos perquè ella s’hi ha resistit. A partir d’aquí hi ha moltes possibilitats per a l’acord. El que estem esperant és que el soci majoritari de la coalició torni a la taula i negociem un acord abans que es produeixi al ple del dia 7 al Congrés una votació que doni l’oportunitat al PP i a Vox d’impulsar el retorn al Codi Penal anterior, que era un Codi Penal d’impunitat per als agressors i amb el qual només un 8% de les víctimes denunciaven. La gran majoria dels agressors no han trepitjat una comissaria ni un jutjat en la seva vida. Sabem que molts tribunals, quan rebaixen la pena, ho comuniquen, però la dada de quantes són fermes i quantes revisades han mantingut la pena no la tenim.
En quin moment està la negociació entre el PSOE i Podem?
Estem esperant que el PSOE torni a la taula i que no ens aixequem fins a tenir un acord. El consens ha de ser no tornar a un esquema de penes basat en la violència o la intimidació i que formalment mantingui que tot és agressió. Les feministes no hem lluitat per un canvi de nom; hem lluitat per un canvi en la forma en què es jutgen i es condemnen les violències sexual. No podem tornar a un Codi Penal en què es distingeixi una agressió amb violència i una agressió sense violència, encara que aquesta ja no s’anomeni abús, que penalitzi les dones que no tenen marques al seu cos, que són la majoria. Aquesta proposta, que de fet és la mateixa que ha presentat el PP, és avalada ara pel PP i Vox, els partits que s’han oposat que el consentiment sigui al centre del Codi Penal. No podem donar al PP i Vox l’oportunitat d’iniciar la tramitació d’un retorn al Codi Penal anterior.
Podem arribaria a votar no a la proposició del PSOE fins i tot al preu de regalar la bandera de salvador feminista a un PP que ha combatut el matrimoni gai i i l’avortament al TC?
No vull plantejar-me aquest escenari. L’acord és possible mantenint el consentiment al centre i hi treballaré fins a l’últim segon. No em vull plantejar un escenari en què algú pugui pensar que és positiu que la resposta vingui del PP. El major avenç i la major conquesta han estat posar el consentiment al centre del debat i tenir una llei integral que per primer cop imposa a l’Estat obligacions amb la víctima encara que no denunciï ni passi per un jutjat. Ara tens dret a una psicòloga especialitzada, assessorament jurídic gratuït, una treballadora social que t’explica els drets, una reparació...
A l’hora de retocar la llei, el PSOE es queixa que entre les set propostes que diu Podem que li entrega sovint canvia una coma i prou. Les publicarà?
En aquest moment no em preocupa tant combatre determinats relats que no s’ajusten a la realitat com arribar a un acord. La proposta que vull fer pública és la de l’acord dins el govern i que inclogui la majoria feminista de la investidura. Hi ha formes tècniques de sobres.
Tem que el feminisme visqui el 8-M un plebiscit sobre qui preserva millor el consentiment?
Les feministes sempre hem estat diverses i hem tingut opinions diverses sobre molts temes i ens hem caracteritzat per no callar i dir el que pensem, quan som cinc en una plaça i quan som milions. I ara per sort som milions. L’important del 8-M és que, des de la diversitat i sabent que els feminismes són plurals i poden opinar legítimament sobre l’acció de govern, sortim al carrer a celebrar les conquestes. El moviment feminista és el que més lluita per la democràcia i els drets humans a tot el món. Totes des de la nostra diversitat, i celebrem les nostres conquestes i les de les germanes xilenes i argentines i també donem suport a la lluita de les companyes als EUA o Polònia per recuperar drets o que no es posi en joc la seva vida en l’avortament. Aquest 8-M l’important és l’agenda comuna i tenir els carrers plens de dones i en mobilització.
Fent autocrítica ha pensat a dimitir? Ha temut ser destituïda?
Sempre he cregut que en els moments difícils és quan s’ha de donar la cara. Tot avenç de drets feministes ha tingut una reacció. El 2004, quan s’aprova la llei de violència de gènere, els sobreseïments augmenten un 158%. I no es devia a l’augment de denúncies: eren jutges que, davant la nova llei, quan venia una víctima i denunciava ser víctima, ells arxivaven el cas sense ni investigar. I hi va haver gairebé dos-cents jutges que, quan venia una víctima, el que feien era paralitzar el cas dient que no sabien si la llei era o no constitucional i que era millor esperar. Víctimes que durant anys es van quedar sense l’adequada protecció de l’Estat fins al punt que la ministra Bibiana Aido, el 2008, quatre anys després, demanava en públic als jutges que apliquessin la llei. Quatre anys després! Les feministes som molt conscients que el nostre camí no acaba quan publiquem una llei al BOE, perquè els nostres drets sempre estan en risc de retrocés.
Algú li ha dit que els jutges no estan preparats per a la llei?
[Reflexiona uns segons] Bé... Crec que tant el pacte d’Estat contra la violència de gènere com la llei de violència de gènere o la llei del “només sí és sí” i moltes altres polítiques públiques estatals i autonòmiques reconeixen que en els últims anys hem avançat molt en l’especialització del sistema de justícia per poder atendre i jutjar correctament la violència en l’àmbit de la parella o l’exparella i ara també les violències sexuals, però que la formació és un dels principals reptes que tenim per endavant. No és una opinió meva, sinó un consens amplíssim que les polítiques sempre incorporen un apartat de formació i especialització per a operadors jurídics i advocats. Tots i totes necessitem formació perquè les violències han estat fins ara invisibles, normalitzades. És curiós que a través d’aquest debat hi ha molt gent que es pregunti: “Un marit pot violar la seva dona?” I és clar que sí. Hi pot haver violència sexual en el matrimoni. I la pregunta ens diu que la societat fins ara invisibilitzava i normalitzava aquesta violència fins al punt de no fer-nos la pregunta. I, per exemple, el comitè Cedaw de les Nacions Unides ens diu amb rotunditat en la seva recomanació general 33 que els biaixos i els estereotips masclistes operen en la justícia i poden arribar a comprometre la imparcialitat dels sistemes de justícia, i les Nacions Unides ho diu per a Espanya i per a tot el món. Per això la llei del “només sí és sí” reconeix que, per exemple, hem d’especialitzar els jutjats que jutgen les violències sexuals.
La jutgessa de Sòria Cristina Sualdea ha condemnat el jove que va bufetejar la parella en directe a Tik Tok sense que ella ni ho denunciés. Va en la bona direcció aquesta condemna?
Com que són delictes públics no exigeixen que la víctima els denunciï, i si hi ha coneixement de la seva existència han de ser jutjats. És un avenç perquè és reconèixer que la violència és estructural i mereix un retret penal fins i tot encara que la víctima no sigui qui ho impulsa. L’última campanya institucional que fem pera l 25 de novembre amb motiu del Dia Internacional contra les Violències Masclistes anava adreçada també als homes perquè es preguntin: “Aleshores, qui?” “Si jo no he estat, aleshores qui?” Si una de cada dues dones a Espanya ha estat víctima d’algun tipus de violència masclista durant la seva vida, aleshores qui? On són els agressors? Els homes teniu un paper a jugar aturant els agressors: moltes vegades la principal autoritat que percep l’agressor és un igual que li para els peus.
Sempre s’agafa com a termòmetre de la igualtat l’absència de paritat als consells de l’Íbex-35, però no li sembla que s’oblida que en mons com ara el dels ‘streamers’ la dona no hi és?
És important que les dones siguem en tots els llocs de poder –consells d’administració, governs–, però la reflexió em sembla gairebé estadística: si som la meitat de la població, el lògic és ser en aquesta proporció en tots els àmbits. El que prova que hi ha masclisme i que és estructural és que, sent les dones la meitat de la població, gairebé tots els espais estan copats per homes i per una cultura que fa que només els homes hi entrin amb prou legitimitat mentre que a les dones se’ns qüestioni el doble o el triple. El principal indicador d’igualtat no té a veure tant amb el fet que hi hagi més dones als consells o als parlaments, que és important, sinó que siguem capaços de millorar el drets de l’última, de la que està pitjor. És la diferència entre pensar que el feminisme consisteix a trencar sostres de vidre, i això és important, o bé a desenganxar totes les de sota dels sòls enganxosos, les que netegen o les sensepapers o en risc de pobresa simplement pel fet de ser dona. Les grans polítiques feministes són les que desenganxen una majoria del terra més que no pas les que fan que unes poques trenquin els sostres.
Davant el drama del suïcidi de Sallent, va ser la primera a dir: “Es deia Iván i ningú més ha de patir per ser qui és”.
Estic seguint el cas amb molta atenció i molta preocupació. La llei trans acaba de sortir al BOE i, per part de la dreta, hi ha una campanya de falsedats i de transfòbia en el fons, que genera molt de dolor i de patiment en les persones trans, i que oculta la incomprensió, la burla i la discriminació que suporten, perquè han estat en els marges de la societat. Hi ha molta gent que ara s’adona que no s’ha acostat mai a la realitat trans ni s’ha preguntat què és ser trans i que ara s’hi acosta amb respecte i preguntant. Com a societat i com a govern, crec que estem en el camí correcte de visibilitzar realitats que fins ara eren invisibles i dotar de drets aquestes realitats i avançar cap a una societat on puguis ser qui ets sense rebre burla ni estigma.
“Deixin de molestar la gent de bé”, va dir Aberto Núñez Feijóo (PP) al Senat. Sap què vol dir?
Em sembla molt simptomàtic del que hi ha al darrere de l’actitud del PP davant l’avenç en drets: consideren que a la societat hi ha una gent que és de bé i una majoria que no ho és i que, pel fet de no ser-ho, no mereix drets. Intenten sostenir una organització social basada en els privilegis d’uns pocs. I jo hi estic radicalment en contra: necessitem construir una societat on tots puguem ser qui som i tinguem tots els drets garantits.
L’afirmació de la gent de bé és molt elitista i indica que el PP és aquí per defensar els privilegis d’uns pocs. El PP ens vol dir: “Deixin d’avançar en drets que ens molesten molt als privilegiats que vivim còmodes.” No sé qui són, amos de grans elèctriques o de grans bancs, grans fortunes. És clar, quan aquest govern aprova impostos extraordinaris per a grans fortunes o grans empreses que s’estan beneficiant en un moment abusiu i quan la societat pateix, doncs al PP li molesta i hi vota en contra.
Amb la llei de salut sexual i reproductiva, ara ja al BOE, també hi haurà resistència judicial?
Treballarem per acompanyar el conjunt de les administracions, comunitats autònomes i ajuntaments, en la implementació de la llei trans i de la llei de salut sexual i reproductiva. Òbviament ara ja no abaixarem la guàrdia i intentarem que la resistència no es produeixi.
El nou dret a la baixa per dolor menstrual es viurà amb reserves a les empreses o hi haurà un canvi cultural?
Estic segura que el fet que per primera vegada es reconegui la salut menstrual com a part de la salut i que això tingui la conseqüència de poder demanar un permís per no anar a la feina quan hi ha regles incapacitants pot generar debat... Però és que això també és bo. Que al centre de treball per primera vegada ens fem la pregunta de si tenim una companya que diversos dies al mes ve empastillada de calmants per fer veure que tot està bé quan no es pot ni llevar al matí del dolor que té als ronyons, a mi em sembla positiu. Són preguntes que no ens havíem fet mai i sí, ara aquestes converses estaran presents.
Per què hem fet de la regla un tabú fins ara?
Entra en vigor la llei ‘trans’ i haurà sentit que això és barra lliure per als nens, Esperanza Aguirre diu que “Dani Alves en té prou d’anar al registre i dir que se sent dona i no hi ha cas”.
És curiós –per dir alguna cosa– veure el PP animant al frau de llei, qualsevol diria que la mentida i la corrupció són l’essència del PP. No! La llei trans serveix per reconèixer un dret fonamental de les persones trans, el dret a la lliure determinació, i si hi ha qui ho utilitza per cometre frau de llei, hi ha procediments per evitar-ho. Amb el matrimoni també es pot produir un intent de frau, i no eliminem el matrimoni. En el fons és un argument carregat de transfòbia: el que volen dir és que una dona trans no és una dona, o que si una dona trans té penis no és una dona i que en realitat és un home. Això és transfòbia. El PP fa un discurs transfòbic que qüestiona que un home trans sigui un home o que una dona trans sigui una dona, i espero que els discursos parin ja perquè tenen conseqüències i fan mal a les persones trans. Els delictes que més augmenten són contra la població LGTBI.
I hi ha la llegenda de què passarà als vestidors, a les presons, a les competicions esportives...
Els enemics de les dones mai han estat les persones trans: ho són els agressors sexuals i el masclisme. Cap home ha necessitat mai disfressar-se de dona per violar una dona ni tampoc envair un espai segur. A vegades ens agredeixen envaint un espai segur, però en la majoria de casos ens agredeixen a casa, al centre de treball, al bar. I això es combat fent el que el PP no fa mai: fent polítiques públiques i dotant-les pressupostàriament. Dimarts aprovàvem la partida històrica de més de 177 milions a les comunitats per lluitar contra la violència masclista i 22 milions van a Catalunya. Mai l’Estat hi havia invertit tant.
Kira López, una jove de 15 anys alumna del Pare Manyanet, es va suïcidar el 2021 en un context de ‘bullying’. Un de cada tres nens catalans té temptacions suïcides i entre les nenes creix un 195%. El record de Kira i del cas de Sallent serà llei?
Hem d’avançar en tot el que té a veure amb el reconeixement de la salut mental com a part del dret a la salut. Hi ha moltes persones patint i la precarietat, les presses, la falta de drets, la privatització i la disminució de la qualitat dels serveis públics, tot això genera patiment i per a moltes persones es tradueix en problemes de salut mental i, desgraciadament en els casos més greus, en intent de suïcidi o en suïcidi. Per primera vegada aquest govern fa passos amb el telèfon d’assistència a persones que pensin a suïcidar-se i ofereix ajuda especialitzada. Queda molt per fer. I quan parlem de nenes i nens, com en el cas de Sallent, és important que les comunitats educatives tinguin les ajudes idònies. Perquè quan hi ha poc personal educatiu, alta mobilitat dels docents, poca estabilitat de plantilles, tot això afecta la capacitat de resposta.
El masclisme al Congrés és vell, però ara té una aliada, Carla Toscano (Vox), que llueix el ‘Not Me Too’ i que diu a la tribuna que enyora que els homes li diguin pel carrer: “«Eso es un cuerpo y no el de la Guardia Civil»”.
Sempre que hi ha un moment històric d’avenç en drets es desferma una reacció. I Vox és això. El problema no és tant que existeixi una diputada que es defineixi en contra dels drets humans, sinó que hi hagi una estructura mediàtica i política que diu a la societat que és igual de legítim pensar que la violència no té gènere i pensar que la violència de gènere existeix.

Continua el procés d’escolta de Yolanda Díaz amb Sumar?

Estic molt centrada en Podem i, independentment del procés de formació del partit de Yolanda, a posar tota la força en els governs on governem i les institucions on som. Si una cosa caracteritza Podem és que fem possible l’impossible i que impulsem les transformacions. Podem sovint proposa una cosa, topar el preu de l’energia, sentim a dir que no es pot i que és bolivarià, i mesos després tenim una solució ibèrica en què el PSOE i la UE accepten la intervenció del mercat de l’energia. Ara que s’obre un cicle electoral de municipals, autonòmiques i generals tenim la responsabilitat de posar tota l’energia a governar amb més força i això evidentment haurà de tenir una entesa quan Yolanda acabi de muntar el seu partit. Per Podem, més aviat que tard cal tenir un acord de coalició.
Fem l’‘spoiler’ que Yolanda Díaz es presenta. El futur és una papereta on diu Sumar-Podem?
Cal deixar temps a la negociació però el que nosaltres volem és un acord de coalició entre Podem i Sumar. I per Podem, com més aviat millor, però hem de ser respectuoses amb el temps que Yolanda es dona per fer el partit i per fer el seu anunci. Hem demanat a Yolanda que faci campanya per Podem el 28 de maig, i esperem que així sigui.
La sensació és que Podem ha arriscat més defensant el dret a decidir del poble català del que ara ho fa Yolanda Díaz.
Bé... Tot l’espai d’Unides Podem ho va tenir molt clar, i Podem hi va ser determinant, la posició en la crisi territorial. Sí. Molt poca gent ens va reconèixer que allò era valent, i de fet rebíem cops de totes bandes, però amb el temps s’ha anat demostrant que les propostes que fèiem sobre la desjudicialització de la política, la necessitat de diàleg, el reconeixement que el nostre és un país plurinacional, han anat tenint cabuda. I de fet ara hi ha en aquestes posicions formacions polítiques i dirigents polítics que abans no hi eren. Sempre ens passa el mateix, a Podem: sempre que proposem alguna cosa al principi rebem molts cops i paguem un preu alt, i després s’obre pas. Ens ha passat amb el dret a decidir de Catalunya i la plurinacionalitat, amb l’impost a les grans fortunes, l’ingrés mínim vital, els drets feministes, l’habitatge.
Hi ha qui diu que el procés ha acabat, però hi ha en vigor un Estatut no votat i amputat pel TC, i hi ha polítics fora que, si tornen, anirien a la presó.
Hem de continuar avançant en el camí que fem, el de la desjudicialització, i entendre que parlem d’una realitat política que s’ha d’abordar des de la política i el diàleg. I el diàleg no és una paraula buida, no és seure i fer-se una foto: el diàleg és intentar entendre què és important per a l’altre i fins on pots avançar i que l’altre faci el mateix i trobar punts de consens que segurament no resolguin d’una vegada i per sempre tots els problemes. Això és una realitat política i social i hi ha moltíssimes persones pensant-hi a Catalunya i a Espanya. No ho plantejo en termes d’equidistància i de tots hem de cedir per igual, eh, però segurament cap acord resolgui el problema d’una vegada i per sempre. La dreta no ha reconegut mai la plurinacionalitat, almenys en termes polítics, perquè a vegades quan han de negociar els pressupostos ja... [Riu] La desjudicialització i el diàleg són les vies, i Podem vol avançar cap a un marc republicà i plurinacional. Per això per a Podem és important cuidar la majoria de la investidura.
I quan veu el goteig de revelacions de l’operació Catalunya, estem condemnats a l’escàndol i que tot acabi en impunitat i sense investigació al Congrés?
Tant de bo no quedin en la impunitat. Seria important no només per a Podem i per a molts catalans i catalanes que això no quedi en la impunitat, sinó per a la pròpia democràcia. És intolerable que els sectors reaccionaris hagin utilitzat les institucions democràtiques, la policia, els mitjans, l’empresariat, tot al servei d’atacar qui no pensa com tu. El mal ús de la justícia i de la policia que han fet aquests sectors reaccionaris contra Podem i l’independentisme no seria el que és i no adquiriria la dimensió que adquireix si no hi hagués un poder mediàtic que ha convertit tot allò en portades i en hores de tertúlies que després no es reparen ni hi ha petició de perdó quan els processos acaben arxivats.
Sent que la ficció va per davant del BOE en la conquesta de drets? La jove actriu Marta Otero acaba de ser premiada a la Berlinale per un paper infantil de trans a la pel·lícula de coproducció catalana 20.000 especies de abejas, Carla Antonelli va obrr el camí fent un paper protagonista a la sèrie El síndrome de Ulises ja als anys 2000...
Sí, i abans Pedro Almodóvar. A la gala dels Goya els Javis, Javier Ambrosi i Javier Calvo, van entregar el premi a l’actriu Laura Galán pel seu paper a Cerdita, i van dir allò de: «Mentre hi hagi una sola persona que segueixi atrapada, sense llibertat, allà hi serem amb les nostres pel·lícules i les nostres històries per trencar les reixes que calgui». I val per al col·lectiu LGTBI, la grassfòbia... Pocs discursos demostren amb tanta bellesa la funció de la cultura, que sovint va per davant de les
institucions. Explicar les històries que ningú explica, com ha fet Almodovar i com fan els Javis o Daniela Santiago a la sèrie La Veneno, és un impuls definitiu perquè la societat es pregunti sobre determinades coses i es comprometi a donar suport a l’avenç en drets que després des de les institucions convertim en lleis. Segur que sense la sèrie La Veneno molta gent no hauria empatitzat amb la realitat trans, encara que aquesta de la sèrie no sigui l’única realitat trans que existeix.
Un dels debats més intensos que ha viscut el Congrés aquesta legislatura ha estat sobre la prostitució. Vostè es declara abolicionista i
sosté que multar el puter no ajuda la dona.
En el moviment feminista sempre hi ha hagut un gran debat sobre la prostitució i la meva funció com a ministra no és resoldre el debat entre posicions allunyades sinó articular uns consensos: que les polítiques públiques no han garantit mai els drets de les dones en contextos de prostitució i ho hem de fer, i en això hi podem estar d’acord companyes abolicionistes, regulacionistes i prodrets, i que cal acabar amb la impunitat d’una indústria proxeneta que es lucra amb l’explotació sexual de les dones i es manté impune al nostre país, com assenyala la fiscalia. Amb aquests dos consensos podem avançar des de posicions divergents. I les multes a puters no estan entre les mesures més eficaces per combatre l’explotació sexual perquè les dones en context de prostitució acaben més vulnerables i més en els marges i en espais sense llei.
A la gala dels premis Goya el premiat actor Telmo Irureta va obrir un debat sobre l’assistència sexual a la discapacitat.
La virtut d’aquell discurs, com va posar de manifest Bob Pop en una piulada a Twitter, és que les persones amb alguna discapacitat o diversitat funcional, desitgen i son desitjades. La sexualitat de les persones amb diversitat funcional és un tabú encara en la nostra societat, i posar-ho al centre del debat públic em sembla molt necessari. És clar que desitgen i que poden ser desitjades. Perquè a la societat hi ha mandats sovint molt implícits sobre quins cossos són els que es poden desitjar i quins no són tan desitjables, i això té a veure amb els canons de bellesa i el patiment de molta gent que no s’ajusta als cànons i no només amb la discapacitat, sinó amb la grassfòbia i amb el descontentament i acomplexament amb el cos que porta molta gent a apagar el llum quan manté una relació sexual per vergonya, per exemple. On no ens pot portar aquest debat és a justificar l’explotació sexual, i jo aquí estic molt posicionada.
El cost personal que ara paga per ser ministra és assumible? Reivindica les figures de predecessores socialistes com ara Bibiana Aido i Leire Pajín, però amb vostè potser s’ha anat més enllà, per exemple amb continus assetjaments al domicili.
A la gent de Podem ens estan fent pagar des que vam néixer un cost molt més alt del que han viscut dirigents d’altres partits. Amb nosaltres han rebentat totes les regles. Això no vol dir que no reconeguem que aquests mateixos sectors reaccionaris ho han fet amb altres persones i per això en termes feministes m’indigna que no hi hagi hagut fins ara un reconeixement institucional a ministres com ara Bibiana Aído, que és la primera ministra d’Igualtat de la historia del nostre país, o a l’exministra Leire Pajín, o que no es reconegui el que li van fer a l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero. Que amb nosaltres hi ha hagut una intensitat diferent i s’han saltat molts més límits? Sí. Però em sembla important reconèixer els que han vingut abans i han patit coses semblants i que, a través d’aquest reconeixement, la gent no ho oblidi. La memòria és molt important per entendre el que passa ara. Quan es veuen hores i hores de tertúlia escrutant la vida privada amb invencions de notícies falses i ridiculitzacions i burles, que no s’oblidi que aquesta estratègia ja s’ha emprat altres vegades. I que és una estratègia per disciplinar qui vol avançar en drets i que cap pugui venir al darrere perquè es digui: «Si li han fet això a aquesta dona o aquest home, no m’exposaré jo ara en primera línia perquè em facin el mateix i em destrossin la vida també a mi». Busquen que a qui és allà no li valgui la pena, disciplinar la resta i frenar l’avenç en drets. Una forma d’explicar que això és violència política és recordar que no és la primera vegada que ho fan.
Sortint del madrileny barri de la Elipa, estudiant Psicologia i saltant del 15-M al Consell de Ministres, sent que el sistema et repel·leix? O, dit d’una altra manera, sent que el sistema la repel·leix més que si vingués del l’elitista col·legi madrileny del Pilar?
[Riu] Jo sí que crec que hi ha un element de classe i d’origen en el fet que amb nosaltres es faci pagar un preu més alt per participar de la política institucional i per arribar a governar. Això existeix, sí que ho crec, sí. L’altre dia debatíem en una trobada feminista sobre dona i poder i jo vaig explicar que a vegades sí que demano el compliment de determinats protocols. No perquè cregui que els protocols i tot aquest simbolisme associat als espais de poder institucional sigui el determinant, el determinant és que som aquí per canviar les lleis i fer polítiques públiques que canviïn la vida de la gent a millor, però a vegades sí que demano respectar aquests protocols perquè a ningú dels de dalt no se’ls oblidi que m’han de tractar igual que qualsevol altra ministra. La prova de l’existència de regles diferents és que a Espanya hi ha hagut una operació política durant anys destinada a evitar que Podem entrés a governar. Quantes hores de tertúlies s’han fet, i no només des de la dreta sinó també en espais progressistes, dient que no era possible un govern de coalició, que no donen els números, que millor no entreu a governar i firmeu un acord a la portuguesa perquè el PSOE governi i vosaltres fiscalitzeu tot des de fora del govern i des del Congrés... Això sembla que ara s’ha oblidat, però molts sectors progressistes i polítics ara en actiu i ara grans defensors del govern de coalició que al seu dia van firmar un manifest a favor d’un govern de cooperació i prou. Per mi tot això és ara un argument de pes per demanar a la gent que segueixi confiant en el vot a Podem com a espai polític, perquè inicialment som sempre molt atacats i paguem un alt cost per defensar coses que permeten avançar en aquest país.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ ordena a Israel garantir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona
guerra a europa

Rússia llança 28 drons i míssils contra Ucraïna en un atac dirigit sobretot al sud

barcelona