Reus
Baix Camp
Bufen aires de canvi
El relleu de l’alcalde Carles Pellicer sacseja el tauler polític de Reus i és l’eix sobre el qual gira la campanya
Junts i ERC reclamen la seva herència i el PSC aspira 12 anys després a recuperar les regnes del municipi
El proper mandatari de Reus serà, en realitat, una dona. I serà, si no hi ha un daltabaix que ara com ara cap partit preveu seriosament, la primera alcaldessa de la història de la ciutat. Les candidates del PSC, d’ERC i Junts per Reus es disputen el relleu de Carles Pellicer i Punyed, alcalde des del 2011 i que es jubilarà als 65 anys.
I això és el que ha capgirat el tauler polític de Reus, que amb prou feines es va moure en els 32 anys i vuit convocatòries electorals que encadena des del 1979 fins al mandat de Pellicer, un període dominat a plaer per un sector catalanista del PSC que sempre va obtenir més del 30% dels vots. Pellicer va trencar aquest mur socialista el 2011 i ha consolidat una aliança amb ERC i la formació Ara Reus que aquells que tenen accés a enquestes locals asseguren que no és gens clar que es pugui repetir. En qualsevol cas, fonts properes als tres partits amb possibilitats d’esdevenir el més votat coincideixen a dir que la força dominant per repetir aquesta aliança ja no serà Junts com fins ara, sinó ERC. Teresa Pallarès –amb un partit en construcció i sense l’equip de Pellicer– ho té molt difícil per aquesta banda per ser la primera alcaldessa de la història de Reus i la incògnita més aviat podria ser com de forta serà la patacada.
Tampoc ho té fàcil la republicana Noemí Llauradó, que fa quatre anys va preferir seguir les directrius del partit i convertir-se en la primera presidenta que ha governat mai la Diputació de Tarragona malgrat que els vots del PSC i de la CUP l’haurien fet alcaldessa. Llavors els militants d’ERC gairebé no donaven crèdit als resultats: havien superat el PSC en vots –per poc més d’un centenar– i s’havien convertit en la força hegemònica del progressisme a la ciutat, però el partit va preferir que Pellicer continués quatre anys més i governar a la Diputació en comptes de fer-ho al número 1 de la plaça Mercadal. Ara, Llauradó ven joventut i il·lusió i vol treure partit de la seva experiència de gestió, tant al capdavant de la major repartidora de la demarcació, la Diputació de Tarragona, com de número dos de l’Ajuntament. La seva candidatura busca els vots que previsiblement perdrà la resta de l’independentisme, amb una campanya que proposa Llauradó com a relleu natural de Pellicer i amb la mirada llarga d’estratègia i planificació que li atorga el pla estratègic Reus Horitzó 2032. L’alcalde Pellicer no ha destacat precisament en l’àmbit de la planificació, perquè, primer, la majúscula crisi econòmica –resolta amb la venda a la Generalitat de l’hospital Sant Joan– i, després, la crisi política del 2017 amb prou feines han deixat espai per a res més. Llauradó ha vist en aquest àmbit, el de la mirada llarga d’una ciutat que ha vist temps molt millors, una veta de mercat per captar vots dels “reusencs de tota la vida” i que fa tan sols una dècada mai s’haurien plantejat votar ERC.
Esquerra podria sumar majoria tant pel cantó de les esquerres com pel sector sobiranista, i es deixarà estimar. De moment, el PSC i ERC ja han contactat per sondejar-se de cara al 29 de maig, però l’ordre dels factors aquí sí que altera el producte, i és una incògnita si la republicana acceptaria ara repetir com a vicealcaldessa (sic) quatre anys més en el cas de quedar per sota del PSC.
Mirades cap al PSC
De fet, a Reus totes les mirades es dirigeixen cap al PSC. Amb un Ciutadans desintegrat després d’un agre espectacle públic de lluita pel poder que ha destruït una agrupació local que va créixer fins a més del 14% dels vots el 2015, el PSC hauria de recuperar el vot d’aquell ciutadà que algun cop el va votar abans de l’aparició dels taronja. I això a Reus són paraules majors, perquè el PSC, fa vint anys, va obtenir gairebé 1 de cada 2 vots i 13 dels 25 regidors en joc (avui la ciutat passa dels 100.000 habitants i en són 27).
Sandra Guaita, la candidata amb un look més jove, és cap de cartell per accident. L’encara diputada al Congrés s’ha posat al capdavant per la baixa inesperada de qui havia de repetir com a alcaldable, Andreu Martín. Una carambola no buscada que ajuda Guaita a representar a la perfecció un valor, el de la renovació, que les seves rivals no poden exhibir encara que s’hi escarrassin perquè han format part de l’equip de Pellicer. Té com a hàndicap que és poc coneguda a la ciutat, però per això s’ha buscat un número dos que figura amb tota seguretat en el top ten de les cares més recognoscibles de Reus: el periodista Josep Bages, que ja deu haver perdut el compte dels actes que ha moderat o presentat a la ciutat en els darrers 25 anys. És aquesta una operació calcada a la que ha fet el PSC també a Tarragona ciutat amb el fitxatge per part del candidat socialista, Rubén Viñuales, de la número dos Montse Adan, que, com Bages a Reus, està vinculada a l’entorn catalanista i, concretament, a l’herència de l’antiga Convergència. Els estrategs socialistes juguen a sumar reusenquisme, però també catalanisme, a restar l’efecte negatiu del 155 i a aconseguir pescar d’una bossa d’indecisos enorme, que a Reus se situaven per sobre del 50% a l’abril. En contra, tenen una gran massa d’electors ben decidits a votar Pedro Sánchez però no tan mobilitzats de cara al 28 de maig. Tot i això, els socialistes veuen per primer cop en més d’una dècada que tenen possibilitats de recuperar una alcaldia històrica i enfilen una campanya que –igual que a Tarragona– regalima optimisme a cabassos i que vol traçar un fil conductor entre Sandra Guaita i les etapes daurades del llarguíssim domini socialista.
Donant per descomptada la davallada de Ciutadans, que té tres regidors, el quart partit que podria tenir un paper rellevant en la formació de majories és Ara Reus, un grup que neix a la capital del Baix Camp, però que, després d’haver acordat llistes amb el PDeCAT i d’arribar a 181 municipis, en aquestes eleccions no amaga la voluntat de fer el salt al Parlament, sempre que el dia 28 a la nit els resultats no ho frenin. Dani Rubio ha agafat completament les regnes d’un partit que des del 2011 fins ara ha crescut dels gairebé 2.000 vots als prop de 3.000, suficient per conservar dos regidors en cada convocatòria. Si aconseguís mantenir els votants, Rubio en podria sumar algun i, en funció de l’aritmètica, ser avui el convidat que no vol ningú però l’home més buscat de Reus el dia 29 de maig.
Per la banda de la dreta, els regidors que no es reparteixin aquestes quatre formacions aniran a parar al Partit Popular, a Ciutadans o a Vox. Els populars han estat fora del consistori els darrers quatre anys, però tenen tradició de govern a la ciutat i un número 2 de la llista, Sebastià Domènech, que genera consens de manera transversal. No tots els estrategs atorguen representació a Ciutadans, que podria quedar en no res, i Vox irromprà probablement al saló de plens amb un bon grapat de vots provinents de la desfeta dels taronja, segons les previsions dels spin doctors.
L’esquerra, per la seva banda, es presenta més dividida que mai i això podria fer perillar fins i tot la representació de la CUP al consistori. Una formació, per cert, que amb el cap de llista David Vidal va arribar a obtenir sis regidors en els comicis de l’any 2015. Avui el mateix David Vidal es presenta amb la formació Reus en Moviment, la CUP ha renovat a fons la seva llista i Reus en Comú Podem aspira a entrar a l’Ajuntament després de quedar-hi a les portes, amb 2.000 vots obtinguts, ara fa quatre anys. Completen el quadre reusenc Valents i la formació local Entre Veïns, que ara fa quatre anys no va arribar al miler de vots.
El darrer cop que Reus i Tarragona van tenir un alcalde del mateix color polític va ser el 1989, just quan Joan Miquel Nadal va liderar una moció de censura contra l’alcalde de Tarragona, Josep Maria Recasens, i a Reus governava Josep Abelló. Les enquestes publicades i els aires de canvi que bufen al Camp de Tarragona assenyalen ara cap a aquesta direcció.
