Política

itàlia

Berlusconi se’n va, el berlusconisme es queda

La mort del tres vegades primer ministre representa la fi d’una era, però el seu llegat, petjada cultural i blanqueig del feixisme, perdura

Itàlia acomiada amb incredulitat, dol nacional i funerals d’estat el magnat, que s’ha pogut escapolir de la justícia

Ha mort Sil­vio Ber­lus­coni i la pri­mera reacció a Itàlia ha estat la incre­du­li­tat. “No em veig amb cor de par­lar d’ell en pas­sat”, deia ahir al mig­dia el pre­sen­ta­dor del canal de notícies de la RAI, com­pun­git. Tots els con­vi­dats que van aparèixer en l’espe­cial infor­ma­tiu de la tele­visió pública ita­li­ana es van refe­rir a l’ex Cava­li­ere en pre­sent, com si encara fos viu. Els canals pri­vats, la majo­ria pro­pi­e­tat seva, tres quarts del mateix. El to defe­rent, gai­rebé hagi­ogràfic, ha pre­do­mi­nat en els mit­jans ita­li­ans per trac­tar la mort de qui ha estat l’home més potent del país, el més ric, el més influ­ent, el més popu­lar i el més imi­tat. El titu­lar, uníson: és la fi d’una era. El govern Meloni ha decla­rat dol naci­o­nal i se li faran fune­rals d’estat.

La bene­volència amb què els mit­jans ita­li­ans han trac­tat Ber­lus­coni al moment de la seva mort il·lus­tra millor que qual­se­vol bio­gra­fia la fita acon­se­guida pel mag­nat. I que tenia raó: qui con­trola els mit­jans con­trola el relat. Nas­cut el 1936 a Milà, a prin­cipi dels noranta Ber­lus­coni era un gran empre­sari empan­ta­ne­gat en pro­ble­mes judi­ci­als a punt d’enfon­sar-lo. Apro­fi­tant que el sis­tema de par­tits italià es va esmi­co­lar pels escàndols de cor­rupció de Mani Pulite, Ber­lus­coni va fer el salt a la política el 1994 pre­sen­tant-se com el sal­va­dor de la pàtria. Li va sor­tir rodó: va ser tres cops pri­mer minis­tre i el líder indis­cu­ti­ble de la dreta ita­li­ana. Ber­lus­coni ha mort, però el ber­lus­co­nisme no; la Itàlia actual és pro­ducte seu.

Els mit­jans que posseïa el van aju­dar a cons­truir un per­so­natge a mida i van can­viar l’ima­gi­nari col·lec­tiu de tot el país. Amb els canals ber­lus­co­ni­ans va arri­bar l’espec­ta­cle i el sen­sa­ci­o­na­lisme arreu. També a les notícies i a la política. Va ele­var a cate­go­ria naci­o­nal el mene­freg­hismo (men­fo­tisme), i va difon­dre la creença que “tot­hom té un preu”. Es va eri­gir en por­ta­veu de la incor­recció política, paper que més tard li usur­pa­ria Donald Trump. Ber­lus­coni i el seu imperi mediàtic fa trenta anys que fan ban­dera de riure’s dels febles i de lloar qui és prou llest per tram­pe­jar les regles democràtiques en bene­fici propi. El mag­nat, con­dem­nat per frau fis­cal, ha pre­su­mit a la tele­visió de saber eva­dir impos­tos millor que ningú, i ha acon­se­guit que això fos motiu d’aplau­di­ment.

Invo­lu­crat en incomp­ta­bles pro­ces­sos i inves­ti­ga­ci­ons que el vin­cu­len amb la màfia i la cor­rupció, se les ha engi­nyat per acon­se­guir pres­crip­ci­ons i enco­lo­mar el mort a algú altre: en defi­ni­tiva, esca­po­lir-se de la justícia. El 2014 la seva mà dreta, Mar­ce­llo Dell’Utri, va ser con­dem­nat a set anys de presó per asso­ci­ació mafi­osa per haver fet de medi­a­dor entre Cosa Nos­tra i Ber­lus­coni, que no en va pagar cap con­seqüència.

Sense suc­ces­sor

El seu lle­gat polític més relle­vant és haver blan­que­jat el fei­xisme. D’una banda, a través dels seus mit­jans ha estès la màxima que “Mus­so­lini va fer mol­tes coses bones”. De l’altra, ha legi­ti­mat els hereus del fei­xisme i els ha obert les por­tes de les ins­ti­tu­ci­ons. Ber­lus­coni va arri­bar al poder el 1994 amb dos socis: la Lliga Nord i els post­fei­xis­tes, vio­lant el cordó sani­tari acor­dat pels par­tits que van vèncer el fei­xisme. Des d’ales­ho­res aquesta coa­lició, que ell va bate­jar com a “cen­tre­dreta”, ha estat indis­so­lu­ble i d’inter­de­pendència. Només han variat les quo­tes de poder: de mica en mica els seus apa­dri­nats, pri­mer Sal­vini i després Meloni, se’l van crus­pir en vots. I amb tot, no ha dei­xat mai de ser el pal de paller de la dreta ita­li­ana.

Ara comença una cursa sense escrúpols per ocu­par el seu espai. I no serà fàcil: no havia vol­gut pre­pa­rar mai cap suc­ces­sor. Ja sigui perquè no va tro­bar ningú a l’altura o perquè, vanitós com pocs i acos­tu­mat a un poder abso­lut, es va resis­tir a accep­tar la idea de la pròpia fini­tud.

LES REACCIONS

Lamento amb profunda tristesa la mort d’un gran líder polític que va deixar la seva petjada en la història d’Itàlia
Sergio Mattarella
president de la república d’itàlia
Era un lluitador, un home que mai va tenir por de defensar les seves conviccions, amb determinació
Giorgia Meloni
primera ministra d’itàlia
Simplement gràcies, president, gràcies, Silvio
Antonio Tajani
expresident del parlament europeu i ministre d’afers estrangers italià
Queda el respecte que humanament es deu a qui ha estat un protagonista de la història del nostre país
Elly Schlein
Partit Demòcrata
Pare, empresari, eurodiputat, primer ministre, senador. Ha deixat petjada i no se l’oblidaràs
Roberta Metsola
presidenta del parlament europeu
Era un polític de magnitud mundial. De persones com ell ja no en queden gaires a l’arena internacional
Vladímir Putin
president de rússia
Descansa en pau, amic meu
Viktor Orbán
president d’hongria


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia