“A mi ningú em va ordenar seguir el cas Puig Antich”
Avui es compleixen 50 anys dels fets tràgics del tiroteig i la detenció del llibertari, membre del MIL, en una emboscada policial
El règim va dominar el relat i va pervertir el procés que va acabar amb l’execució de Salvador
“Sempre he tingut molt clar que a aquell policia de la Brigada Politicosocial no el va matar Puig Antich i que hauria pogut morir pel tret d’un company o l’impacte d’una bala que va rebotar a les parets.” Santi Vilanova, periodista de llarga trajectòria, col·laborador d’El Punt Avui, expressa amb plena llibertat la seva conclusió sobre els tràgics fets ocorreguts el 25 de setembre del 1973, avui fa mig segle, en un portal del carrer Girona, circumstància que aleshores li va ser del tot vetada pel ferri control que el règim franquista va fer de la informació sobre el cas.
Santi Vilanova va ser el primer periodista a arribar al lloc dels fets, poc després de les sis de la tarda d’aquell dimarts 25 de setembre. L’indret és el portal del número 70 del carrer Girona, a la confluència amb Consell de Cent, on aquell dia van quedar ferides dues persones per trets de bala de pistola producte d’un terrible tiroteig. L’una, l’inspector Francisco Anguas, que moriria quasi a l’instant, i l’altra, Salvador Puig Antich, que va ser traslladat a l’hospital Clínic amb la mandíbula partida per dos trets de bala disparats per un agent de la policia. Per aquells fets, Salvador Puig Antich va ser processat en un consell de guerra sumaríssim i executat al garrot, només cinc mesos i una setmana després.
Vilanova era redactor d’El Correo Catalán, al qual va arribar empès pel seu tractament valent al Diari de Barcelona del cas de l’explosió de gas a Capità Arenas. El Correo tenia la seu a 200 metres escassos del lloc on es va produir el tiroteig. Va ser el seu cap, Pere Pascual Piqué, conegut en l’ofici com en PPP, qui el va posar en guàrdia i el va fer aixecar de la cadira: “Hi ha un tiroteig. Corre, ves-hi!”
Tot sol, sense fotògraf ni la càmera que acostumava a portar amb ell, Vilanova va trigar escassos minuts a arribar al lloc. “Al carrer hi havia la portera de l’edifici, alterada pels fets que acabava de viure, i dos policies de la Brigada Politicosocial, un dels quals portava un ganivet; el recordo clarament”, explica el periodista.
El ganivet era una de les armes que es van intervenir a Puig Antich, que, quan Vilanova va arribar a l’edifici, ja feia camí cap a les urgències del Clínic. Tot i això, l’escenari on van passar els fets estava gairebé intacte: “Hi havia tot de sang per aquí”, explica Vilanova, assenyalant el terra de l’interior del portal del número 70, on es van arribar a concentrar set persones, dos militants del MIL, Puig Antich i Xavier Garriga i Paituví, i cinc policies.
Vilanova va marxar del carrer Girona convençut que aquells fets eren una història de delinqüència habitual. “La meva crònica no va sortir. Quan ja era a platines la van treure per publicar la nota oficial que va fer la policia”, recorda. La nota policial explicava “l’heroica” mort d’un policia a mans d’una “banda de malfactors”, obviant tota referència al MIL.
La censura policial va controlar el cas des del minut zero i fins al final. Impossible ficar-hi el nas. “Al diari ningú em va manar seguir el cas Puig Antich”, recorda Vilanova.