Política

SUSO DE TORO

ESCRIPTOR I PERIODISTA GALLEC

“El nacionalisme gallec ha perdut la por de governar”

“Pontón rebutja emmirallar-se en bascos i catalans i defensa adequar-se a la realitat del país que és, no del que voldríem que fos”

“L’època Feijóo ha estat de pèrdua absoluta. Ha destrossat Galícia. És un cínic que, en un país democràtic, s’inhabilitaria”

El PSOE necessita Galícia per treure poder territorial al PP i, alhora, debilitar el lideratge de Feijóo Els líders actuals han après molt del qüestionament existencial patit pel BNG amb el 15-M
Amb la crisi dels pèl·lets, el PP ha actuat igual que amb el ‘Prestige’: amagant el problema i mentint

Acaba de publi­car un lli­bre sobre la bio­gra­fia d’Ana Pontón, la can­di­data del Bloc Naci­o­na­lista Gallec (BNG) a la pre­sidència de la Xunta, i es pre­senta per a aquest par­tit en el penúltim lloc de les llis­tes de la Coru­nya. Suso de Toro, escrip­tor, peri­o­dista i assa­gista, ana­litza per a aquest diari el trans­fons de les elec­ci­ons de diu­menge vinent a Galícia.

Es parla molt de les elec­ci­ons galle­gues com a pri­mer gran test elec­to­ral per a Pedro Sánchez després de la inves­ti­dura. Però Galícia què es juga en aquests comi­cis?
Efec­ti­va­ment, Galícia té una dinàmica política pròpia. Això pot ser que no es per­cebi des de fora perquè tot el que fa referència a Galícia és des­co­ne­gut.I les lec­tu­res que se’n fan des de Madrid no es cor­res­po­nen amb les dinàmiques polítiques, ni tan sols amb els movi­ments elec­to­rals.
Per què ho diu?
El PSOE, que s’auto­qua­li­fica de par­tit d’estat, ha abdi­cat històrica­ment de les seves res­pon­sa­bi­li­tats a Galícia, és a dir, de ges­ti­o­nar la Xunta i, en con­seqüència, la vida política i social gallega. Sí que hi va haver una excepció amb Pérez-Touriño, coin­ci­dint a Madrid amb la pre­sidència del govern i la direcció del par­tit de Rodríguez Zapa­tero. En aquell moment, és veri­tat que el PSOE va plan­te­jar una bata­lla política seri­osa per des­plaçar el PP de la Xunta i va acon­se­guir arri­bar-hi amb un govern de coa­lició amb el BNG. Però el PSOE mai no ha arri­bat a tenir enti­tat pròpia a Galícia i, per tant, mai no hi ha fet política pròpia de país.
Però ara això ha can­viat.
Ara, per les seves pròpies neces­si­tats, a Sánchez li cal plan­tar cara aquí. El PSOE ha per­dut molt poder ter­ri­to­rial arreu de l’Estat i depèn, a tots els efec­tes, de les ali­an­ces amb els naci­o­na­lis­tes cata­lans i bas­cos i neces­si­ta­ria treure una part de poder ter­ri­to­rial al PP. I, en aquest sen­tit, Galícia seria un tro­feu molt cobe­jat política­ment, d’un valor simbòlic impor­tant perquè, a més, debi­li­ta­ria molt la can­di­da­tura de Feijóo. I ha llançat un can­di­dat d’última hora, Gómez Bes­teiro, a qui donarà suport amb tots els mit­jans ins­ti­tu­ci­o­nals del govern.
I el PP?
Així com la posició del PSOE és ofen­siva, la del PP és defen­siva. Neces­sita rete­nir el govern de la Xunta amb una majo­ria abso­luta, però el seu can­di­dat, Alfonso Rueda, és fluix. El va posar en lloc seu Feijóo quan se’n va anar a Madrid, i no ha tin­gut temps de con­so­li­dar la seva imatge. Al seu favor té el PP a Galícia.
És el moment del BNG, doncs?
Del BNG hauríem de par­lar de com ha arri­bat fins aquí. En aquests moments, Ana Pontón és més que una can­di­data: lidera l’orga­nit­zació d’una manera total, accep­tada per tot­hom. És una veri­ta­ble líder de la seva orga­nit­zació i, com a can­di­data, és la més ben valo­rada en les enques­tes, més enllà del ter­reny del naci­o­na­lisme gallec.
El BNG puja en les enques­tes d’intenció de vot.
Sí, men­tre que el PP té una tendència de des­cens i el PSOE m’ima­gino que pujarà durant la cam­pa­nya a mesura que s’hi impli­qui el govern. Però, efec­ti­va­ment, Pontón, tot i no tenir pràcti­ca­ment accés a les tele­vi­si­ons, manté una bona posició i, en el moment que comenci la cam­pa­nya, en apli­cació de la llei elec­to­ral, li hau­ran de donar més ter­reny de joc.
Arri­barà a la Xunta, el Bloc?
El BNG no farà el sor­passo al PSOE perquè ja el va fer fa anys i el manté actu­al­ment. La qüestió és que man­tin­gui la distància i el PP perdi la majo­ria abso­luta.
Però sí que és veri­tat que el BNG té pos­si­bi­li­tats com mai abans.
Sí, abso­lu­ta­ment. Ana Pontón és una nove­tat, jo diria que històrica, en el sen­tit que repre­senta una nova gene­ració dins del naci­o­na­lisme gallec i del mateix BNG que enllaça sense rup­tu­res amb les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors. El que hi ha és un salt gene­ra­ci­o­nal. És una gene­ració que ha per­dut la por que tenia històrica­ment de gover­nar. El naci­o­na­lisme gallec s’havia for­mat com una força fona­men­tal­ment de caràcter moral. És a dir, era una objecció política, una objecció moral a la situ­ació històrica de Galícia dins de l’Estat espa­nyol.
I ara?
Ara ens tro­bem, per pri­mer cop, amb una gene­ració de per­so­nes al vol­tant dels 40 anys, fona­men­tal­ment dones, amb una diri­gent en con­cret que no només no té por de gover­nar, sinó que explícita­ment diu que vol ser la pri­mera pre­si­denta naci­o­na­lista gallega a la Xunta. És una líder que, com el mateix BNG, es declara femi­nista i ve de l’esquerra però pretén gover­nar d’una manera trans­ver­sal. És a dir, pretén real­ment gover­nar. I és una nove­tat, sens dubte. De fet, és amb molta diferència la can­di­data més apre­ci­ada pels joves. És la gran pro­ta­go­nista política del moment, men­tre que la nove­tat política del moment és l’expec­ta­tiva de si perdrà la majo­ria el PP i si ella serà la pre­si­denta: una dona i una naci­o­na­lista gallega. Així és que hi ha una doble o tri­ple nove­tat en ella.
I ha tin­gut un paper des­ta­cat en la recon­ci­li­ació interna del par­tit també.
Aquest grup gene­ra­ci­o­nal ha après molt també de les rup­tu­res, dels pro­ces­sos de qüesti­o­na­ment ini­ci­ats fa deu o dotze anys. Des del 15-M, el BNG ha vis­cut un qüesti­o­na­ment de la seva existència. Hi va haver un traspàs de sim­pa­ties amb un fort com­po­nent gene­ra­ci­o­nal, però que va arri­bar a altres gene­ra­ci­ons que havien tin­gut com a referència el BNG i l’esquerra naci­o­na­lista gallega i que van diri­gir les seves mira­des cap a Madrid, cap a la Puerta del Sol. Aquest procés ha des­a­pa­re­gut pràcti­ca­ment a Galícia, és mar­gi­nal política­ment i en el Par­la­ment gallec ja ni exis­teix. Ales­ho­res, aquesta gene­ració del BNG ha après d’aquest sofri­ment, d’aquest qüesti­o­na­ment i ha creat una orga­nit­zació amb molta gent jove que s’hi ha acos­tat i,a més, amb uns com­por­ta­ments interns democràtics molt oberts que, curi­o­sa­ment, són el con­trari de l’esquerra nas­cuda del 15-M, esquerra o diguem-n’hi com vul­guem.
Quina és la pro­posta del BNG quant a la defensa de la iden­ti­tat naci­o­nal gallega?
Ana Pontón repe­teix, una i altra vegada, una cosa que crec que és la clau de per què està avançant el BNG. I és no ser mimètics, com ha pas­sat mol­tes vega­des, o haver de mirar-se, en la situ­ació política de Galícia i del mateix gallec, en els miralls bas­cos o cata­lans. Ella insis­teix que cal tenir un camí propi, i crec que això és molt encer­tat. Com també rebutja explícita­ment la temp­tació d’imi­tar o seguir les referències dels movi­ments de l’esquerra o d’aquest espai que es va crear a par­tir del 15-M. És a dir, par­teix de la idea d’assen­tar-se sobre bases pròpies en tot moment i ade­quar-se a la rea­li­tat del país que és i no del que voldríem que fos.
Quin és el dis­curs del BNG?
La seva pro­posta és dei­xar de fer dis­cur­sos molts ideològics. El seu és un dis­curs cons­tant de defensa d’interes­sos con­crets, d’una agenda d’interes­sos pro­pis gallecs i també, natu­ral­ment, del dret a exis­tir nosal­tres com a país.
Seria un enfo­ca­ment pragmàtic de la gestió, doncs?
Sí, par­tint dels matei­xos prin­ci­pis, però molt més pragmàtic, més adhe­rit a les neces­si­tats de la gent i uti­lit­zant un llen­guatge més pro­per. Cal tenir en compte que el fort caràcter ideològic que ha tin­gut sem­pre el naci­o­na­lisme gallec, i també el llen­guatge, l’han man­tin­gut, en cert sen­tit, allu­nyat de la gent.
Quina valo­ració fa dels tretze anys de gestió d’Alberto Núñez Feijóo al cap­da­vant de la Xunta?
Han estat, bàsica­ment, una pèrdua en tots els sen­tits. No només de temps, en el sen­tit de no fer polítiques que fomen­tin el benes­tar, que defen­sin les nos­tres neces­si­tats. Han estat, sobre­tot, una pèrdua de gene­ra­ci­ons. En aquesta època, ha aug­men­tat enor­me­ment l’expulsió de joves cap a l’emi­gració. I han des­a­pa­re­gut les cai­xes d’estalvi. Hi ha hagut una ope­ració de con­cen­tració en una única caixa, Abanca, que, al final, ha estat rega­lada a un finan­cer veneçolà. És a dir, el capi­tal estal­viat per gene­ra­ci­ons de gallecs ha estat entre­gat de manera gratuïta a un capi­tal estran­ger.
I amb relació a la llen­gua gallega?
Hi ha legis­lat en con­tra. Només s’hi ha atre­vit ell. A més de, com deia, desin­cen­ti­var tota mena de suport a les ini­ci­a­ti­ves econòmiques i soci­als pròpies. Ha estat una època de pèrdua abso­luta. Ha dei­xat una Galícia des­tros­sada. Només els mit­jans de comu­ni­cació madri­lenys han pogut com­prar, durant un temps, la imatge d’un senyor que els interes­sava, fins i tot mit­jans pro­pers al PSOE.
Del PSOE?
Els interes­sava la figura de Feijóo per debi­li­tar-ne d’altres que, en aquell moment, pre­si­dien el PP a Madrid. Lla­vors apa­rei­xia com una alter­na­tiva que els con­ve­nia inflar. Però Feijóo és un cínic abso­lut, una per­sona sense més con­vicció que pros­pe­rar ell. Només amb les seves con­ne­xi­ons amb ele­ments del nar­cotràfic, esta­ria inha­bi­li­tat en qual­se­vol país democràtic, on seria impen­sa­ble aquesta bio­gra­fia política. És una per­sona d’un cinisme abso­lut que avui pot dir això i demà el con­trari. Men­teix, sem­pre.
Em comen­tava abans la situ­ació de mino­ri­ti­zació del gallec.
Tenim una situ­ació de colo­nit­zació lingüística, d’una banda, i de resistència, de l’altra. I on real­ment es juga el futur del gallec, en el nos­tre cas, és en la política. És a dir, l’única garan­tia perquè pugui sobre­viure és un poder polític naci­o­nal gallec fort, i tot i així haurà d’enfron­tar totes les difi­cul­tats deri­va­des de no ser un estat. Una llen­gua sense estat està con­dem­nada a des­a­parèixer. És així. En aquests moments, una recu­pe­ració i una iden­ti­fi­cació social més gran amb la llen­gua gallega vin­dria de la mà d’un govern diri­git pel BNG, sens dubte.
Quina incidència tindrà la crisi dels pèl·lets de plàstic en la cam­pa­nya?
Des del prin­cipi, tenint la infor­mació, la Xunta la va ama­gar. Van valo­rar que, en plena cam­pa­nya, els era més útil ama­gar i dei­xar pas­sar el tema. Van actuar igual que amb el Pres­tige, exac­ta­ment igual. En lloc de ges­ti­o­nar el pro­blema –cau­sat per un fet aliè a l’admi­nis­tració–, el van ama­gar. I ara s’han vist atra­pats enmig de tot això, en aquesta manera tan abso­lu­ta­ment covarda i irres­pon­sa­ble.
També van tar­dar a dema­nar ajuda al govern cen­tral.
Les dues admi­nis­tra­ci­ons ho van fer mala­ment, perquè l’Estat, tenint la mateixa infor­mació, tam­poc va fer acte de presència ni va plan­te­jar una acció política o de gestió durant força dies. El que passa és que l’admi­nis­tració que hi ha sobre el ter­reny, la Xunta de Galícia gover­nada pel PP, a més de no fer el que havia de fer, va men­tir. Quan es va fer evi­dent el pro­blema i va haver de res­pon­dre’n, va dir men­ti­des. Una situ­ació sem­blant a la del Pres­tige, tot i que, afor­tu­na­da­ment, sem­bla que el dany no és tan gran.
Perfil

Escriptor i bon coneixedor de la causa nacional catalana

Anna Balcells

Escriptor i periodista, Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) és un atent observador de l’actualitat política gallega i estatal. Ha publicat nombrosos articles i més d’una vintena de llibres de narrativa, teatre i assaig, alguns traduïts al català. A causa de les estretes relacions personals i professionals amb Catalunya, ha seguit molt de prop també el procés, sobre el qual va escriure ‘La lliçó catalana’ (Editorial Gregal, 2017). Des de la distància dels anys transcorreguts, De Toro reflexiona sobre la importància d’aquell moment històric: “A Catalunya, hi ha un malentès a l’hora d’interpretar tot el que ha passat. I el que ha passat és un fenomen polític i social únic a Europa. Hi ha hagut un moviment de base social que ha portat els seus polítics a defensar determinades posicions que inicialment no tenien. Ha estat la maduresa nacional de la societat catalana la que ha iniciat el procés. Va arribar un moment que una ciutadania va travessar una ratlla i es va fer nacionalment independent. El que passa és que la independència no era possible sobre las bases històriques, les bases del moment. És a dir, si les institucions europees no reconeixien una Catalunya independent, no era possible. I amb un Estat espanyol que no és democràtic, com s’ha vist, i que utilitza instruments totalitaris i una acció política totalitària, llavors la ciutadania sola no podia fer el salt. I això és el que ha passat. I tenim una ciutadania defraudada per la història. És trist dir-ho, però tot ha estat un malentès. Aquí es planteja un tema poètic –hi afegeix–, que és la realitat i el desig. Aquests famosos polítics catalans pragmàtics s’han comportat com a romàntics i idealistes.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia