Política

No i no

Des del 2012, els governs i els partits espanyols de torn s’han definit radicalment en contra d’un referèndum per decidir el futur de Catalunya

Una de les negatives més conegudes es va produir en el ple del Congrés el 8 d’abril del 2014
El PP va reaccionar amb virulència a l’acord d’investidura de Mas pel compromís d’una consulta
Durant el 2013, el Congrés va acumular un munt d’iniciatives sobre la consulta
El 2019 el PSOE fins i tot va incloure la negativa al referèndum en el seu programa electoral El govern espanyol va liquidar l’acord de claredat el mateix dia que es proposava
La darrera proposta es va fer després de rebre l’informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern

“La posició del govern davant del plantejament d’un referèndum és clara i contundent. No hi estem a favor. No ens sembla una política i una decisió positives per a Catalunya. La posició del govern és continuar avançant i apostar per la concòrdia, el retrobament i la unitat amb Catalunya.” La portaveu del govern espanyol, la socialista Pilar Alegría, es va mostrar així de taxativa en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres que es va celebrar el passat 9 d’abril, quan li van preguntar sobre l’enèsima demanda d’un referèndum pactat que li arribava des de Catalunya. La proposta, en aquest cas, havia estat plantejada a distància pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, poc després de rebre un informe encarregat a l’Institut d’Estudis d’Autogovern sobre les diferents vies jurídiques per a la celebració d’un referèndum d’independència.

Tot i la contundència de la resposta, si rastregem l’hemeroteca des del 2012 (quan es va produir la manifestació massiva de la Diada) fins avui, resulta fàcil comprovar que no és la vegada que la proposta d’un referèndum han estat rebutjada amb més virulència. No sembla, però, que es tracti d’un indici que permeti deduir un canvi de posició, sinó més aviat d’una adaptació del to del receptor a les circumstàncies actuals. L’executiu espanyol depèn dels vots dels partits independentistes i intenta cuidar les formes. En altres ocasions, les negatives han estat molt més viscerals i, en alguns casos, fins i tot han anat acompanyades d’amenaces. Les formes han canviat i els destinataris de la petició, també; però la resposta ha estat sempre la mateixa, sense cap escletxa per a l’esperança.

Fa anys que la convocatòria d’una consulta es troba al damunt de la taula i que disposa d’un ampli consens entre la ciutadania; però va ser a partir del 2012 quan es va formular d’una forma més consistent. I també, quan els governs i els partits espanyols de torn se l’han pres més seriosament. Els emissors catalans han fet arribar la demanda en diversos escenaris, ja fos al Congrés, a la taula de diàleg o en reunions entre presidents al Palau de La Moncloa. També, a través de canals diferents, ja fos una carta, una petició a distància (com la darrera d’Aragonès) o una iniciativa parlamentària amb l’aval de diversos partits. Els emissors també han estat múltiples, ja fos el president de la Generalitat, una delegació parlamentària o el portaveu d’algun partit.

Les primeres iniciatives

Una les primeres iniciatives, com a mínim de les més consistents, es va presentar el 9 d’octubre del 2012. Alguns dies abans, durant la Diada, més d’un milió i mig de ciutadans, segons dades de la Guàrdia Urbana, havien omplert els carrers de Barcelona amb un missatge inequívoc: “Catalunya, nou estat d’Europa”. La presidenta de l’Assemblea Nacional, Carme Forcadell, va afirmar aquella mateixa tarda que “el govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”. Es tractava del tret de sortida del procés, que mobilitzaria una quantitat ingent d’esforços de la societat catalana i que toparia, una vegada rere una altra, amb un mur infranquejable per part de l’Estat. Durant cinc anys, les peticions per fer una consulta com la que s’havia acordat a Escòcia van resultar estèrils; però els governs presidits per Artur Mas primer i per Carles Puigdemont després, van acabar portant els ciutadans a les urnes en dues ocasions.

El “treball” del govern, tal com reclamava Forcadell, encara trigaria a concretar-se. Però, de moment, ERC va començar a atiar el debat i el 9 d’octubre del 2012 va presentar una moció al Congrés en què es demanava la transferència a la Generalitat de la competència de convocar un referèndum sense necessitat de disposar del segell de l’Estat. La proposta va rebre el suport de CiU i ICV; però van tombar-la el PP i el PSOE. Els populars, que havien estat especialment virulents en les seves declaracions els dies previs, es van limitar a utilitzar arguments jurídics; mentre que els socialistes, que mantenien un debat viu amb el PSC sobre aquesta qüestió, van afirmar que el camí no era el de convocar “un referèndum que dividiria la ciutadania, sinó que el que cal fer és el que sempre ha fet el PSOE: dialogar i pactar”.

El 19 de desembre d’aquell any, la proposta d’un referèndum va fer un salt endavant i es va convertir en el full de ruta del govern. En el document signat el 19 de desembre del 2012 entre CiU i ERC per facilitar la investidura d’Artur Mas, s’assumia el compromís de fer “tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre del 2013 per a partir d’aleshores convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’empari”. Aquell mateix dia, el govern espanyol, que havia restat a l’expectativa durant el període de negociacions, va respondre amb contundència i va advertir Artur Mas que si tirava endavant el referèndum acabaria inhabilitat per un delicte de desobediència. La Moncloa també va alertar que “estaven disposats a utilitzar el mecanisme constitucional que permet intervenir la Generalitat”. Es tractava, com ens podem imaginar, de l’article 155, que el govern de Mariano Rajoy acabaria utilitzant cinc anys després. El govern del PP no en va tenir prou amb aquesta amenaça. Paral·lelament a l’ofensiva política i jurídica, el Ministeri d’Hisenda va concentrar una bona part dels seus esforços a asfixiar, encara més, les finances catalanes.

El 30 d’abril del 2013 els republicans van tornar a la càrrega i van presentar una nova iniciativa al Congrés. En aquest cas, una proposició no de llei que també tenia l’aval d’Amaiur i el Bloque Nacionalista Galego. L’encarregat de defensar-la per part dels republicans, Alfred Bosch, va afirmar, en el moment de presentar-la, que a Catalunya hi havia “un mandat explícit del poble per promoure el dret d’autodeterminació” i va assegurar: “Perseverarem en aquest objectiu, malgrat que fins ara se’ns tanquen totes les portes i s’impossibilita el diàleg.” Per la seva banda, el diputat d’ERC al Parlament Jordi Solé va afegir la necessitat de carregar-se de “raons democràtiques de cara a la comunitat internacional, que ha d’entendre que hem esgotat totes les vies de diàleg amb l’Estat espanyol” i que “el principi democràtic està per sobre de les lleis i constitucions”. La iniciativa no es va arribar ni tan sols a debatre perquè la mesa del Congrés no la va admetre a tràmit.

Els republicans, però, van tornar a insistir, i el 8 d’octubre d’aquell any van presentar una nova proposició no de llei (conjuntament amb el BNG i Amaiur) en què es reclamava que es transferís a la Generalitat la competència de convocar consultes populars; una iniciativa que, novament, va ser rebutjada. El PP, el PSOE i UPyD van votar-hi en contra, mentre que CiU i ICV van fer-ho a favor, tot i que van retreure als republicans que anessin “per lliure”, sense el suport del Parlament.

També el 2013, durant el debat sobre “el estado de la nación”, es van presentar diverses propostes de resolució sobre la qüestió, tant de partits catalans com de la resta de l’Estat. Cap d’elles no va prosperar: ni la d’ERC, en què es demanava que les comunitats autònomes i els ens locals poguessin convocar referèndums sense autorització estatal prèvia; ni la de CiU, que demanava començar un diàleg amb el govern per fer possible la consulta; ni la d’IU-ICV ,que instava el govern espanyol a negociar amb els partits catalans l’organització d’un referèndum que permetés de saber la voluntat de la ciutadania catalana sobre el seu futur polític; ni finalment la d’Amaiur, que demanava que l’Estat respectés la convocatòria de consultes i referèndums per part dels parlaments. També es van substanciar un munt de preguntes orals o escrites de diversos grups parlamentaris (i no només catalans) sobre la possibilitat de fer un referèndum. La resposta per part de l’executiu de Mariano Rajoy va ser sempre la mateixa: no.

Camí del 9-N

A més d’aquestes iniciatives parlamentàries, a partir del 9 de desembre del 2012 i fins la consulta del 9 de novembre del 2014, es va produir un estira-i-arronsa permanent entre el govern espanyol i el català, amb propostes contínues que sortien de Catalunya i negatives sistemàtiques que arribaven des de Madrid. El 26 de juliol del 2013 la proposta es va formular a través d’una carta que Artur Mas va enviar a l’aleshores president espanyol, Mariano Rajoy. El president de la Generalitat recordava els antecedents que havien conduït fins al malestar de la ciutadania i defensava que es donaven les condicions adequades per plantejar el referèndum: ampli suport ciutadà i parlamentari, voluntat de negociació i existència de vies legals per fer-lo. A més a més, remarcava la necessitat de “donar resposta a la legítima, pacífica, democràtica i majoritària aspiració de la societat”. La resposta de Mariano Rajoy es va fer pregar. No va arribar fins set setmanes més tard, tres dies després de la Diada de la Via Catalana; i, a més a més, tampoc va aportar res que no s’hagués pogut donar a conèixer en poques hores. De fet, va consistir a recordar-li el seu “compromís amb el diàleg” i a reclamar “lleialtat institucional i respecte al marc jurídic que a tots ens protegeix”.

Malgrat aquesta negativa, el 12 de desembre Artur Mas va tirar pel dret i va anunciar la data i la pregunta de la consulta. No va fer-ho sol. Al seu costat hi havia la vicepresidenta del govern, Joana Ortega; i els líders d’ERC, ICV i la CUP, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez. Aquell mateix dia, Rajoy es va mostrar desafiant: “He jurat complir i fer complir la Constitució i les lleis, i els garanteixo que la consulta no es produirà. Això està fora de discussió i de negociació.” El president espanyol va fer aquestes declaracions al costat del president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, qui es va voler afegir al debat i va afirmar que “un estat nou independent seria un tercer país respecte de la UE i els tractats”. La posició de Rajoy va coincidir fil per randa amb la que va expressar el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, qui va assegurar que la consulta era, en realitat, “un referèndum d’autodeterminació” amb què els socialistes mai estarien d’acord; i va afegir que Rajoy i ell compartien la mateixa posició respecte de la manera com havia de reaccionar l’Estat davant d’aquesta situació, tot i que no la va precisar. Fins i tot el portaveu d’Izquierda Unida, Cayo Lara, es va expressar en contra de la iniciativa, tot i que va voler aprofitar l’avinentesa per recordar el seu model territorial: “Defensem un estat federal solidari i republicà, perquè el sobiranisme no resoldrà els problemes socials.”

El 8 d’abril del 2014, la negativa es va escenificar al Congrés. Aquell dia, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, en representació de CiU, ERC i ICV, van presentar una proposició en la qual es reclamava la capacitat de convocar referèndums fent ús de l’article 150.2 de la Constitució. Tot i que s’havien formulat propostes semblants, era la primera vegada que els representants de tres formacions polítiques ho feien de forma conjunta i amb l’aval de més del 60% del Parlament de Catalunya. Malgrat tot, la proposta va rebre un cop de porta contundent, sense matisos. El president del govern espanyol va sentenciar: “No és possible, perquè no ho permet la Constitució”, i el líder de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba, va anunciar el vot contrari perquè “ni l’Estat ni ningú pot convocar un referèndum que afecti tots els espanyols”. El debat es va allargar fins a les onze de la nit i va donar com a resultat un marcador rotund: 299 vots en contra, 47 a favor i una abstenció. Un resultat maquillat gràcies a Izquierda Unida, en què per primera vegada un diputat manxec (Cayo Lara), un de malagueny (Alberto Garzón) i un de cordovès (José Luis Centella) van votar a favor d’una consulta. Aquell dia, Artur Mas va sentenciar: “Punt i a part, el procés segueix, anirem endavant.”

Com és prou sabut, la resposta del govern de Mariano Rajoy a la consulta del 9-N no només es va produir al Congrés, sinó sobretot als tribunals, que van inhabilitar el president Artur Mas i els consellers Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau. Més endavant, el Tribunal de Comptes els va obligar a retornar els diners que s’havien destinat a la consulta.

La pugna per l’1-O

A partir del 2016, ja amb Carles Puigdemont al capdavant de la Generalitat i amb una majoria independentista al Parlament, el full de ruta es va situar en la convocatòria d’un referèndum vinculant que anés més enllà de la consulta del 9-N. I, novament, es van reprendre els contactes amb el govern de Madrid per intentar trobar una solució pactada. El 20 d’abril del 2016 l’encarregat de traslladar la proposta va ser Carles Puigdemont. I el de rebre-la, novament Rajoy. La resposta d’aquest va ser tan lacònica com les que acostumava a donar: “El senyor Puigdemont em va dir que cal fer una consulta i jo li vaig dir que no hi estava d’acord.” Així de clar i així de contundent. Quatre mesos més tard, el president de la Generalitat es comprometia davant del Parlament a convocar un referèndum, ja fos amb l’aval de l’Estat o sense. Malgrat tot, fins l’1-O, en un clima de tensió cada vegada més gran, van haver-hi diversos intents d’arribar a un acord.

Després de l’1-O

La repressió posterior a l’1 d’octubre del 2017 va deixar l’independentisme tocat. I, durant mesos, es va reclamar molt més el compliment del “mandat” de l’1-O que no pas un acord amb l’Estat per a una nova consulta. No va ser fins al 2018 quan aquesta demanda es va tornar a situar al damunt de la taula de negociació, sobretot després de la moció de censura contra el govern del PP. El tema, a més a més, ha aflorat en totes i cadascuna de les negociacions d’investidura a les quals s’ha sotmès el secretari general del PSOE. També ha format part de les negociacions entre governs. En la reunió entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i l’espanyol, Pedro Sánchez, es va tornar a formular la proposta, que novament va rebre un no com a resposta. Torra va tornar-hi alguns mesos després, en una cimera que es va celebrar al Palau de Pedralbes, amb l’objectiu de recuperar el diàleg entre l’Estat i la Generalitat. Les dues parts es van comprometre a treballar en una “proposta política” per intentar resoldre el conflicte català; però el tema es va ajornar sine die per la convocatòria d’eleccions anticipades el 28 d’abril del 2019, després que ERC no donés suport als pressupostos de l’Estat.

El 3 de setembre del 2019, pocs dies després que es donés a conèixer la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes, el PSOE va fer un pas més en la seva negativa al referèndum i va incloure-la en el programa amb què va concórrer a les eleccions del 10 de novembre, les segones que hi havia convocades després de la seva investidura fallida. Concretament, en el punt 350 es parlava d’avançar “cap a un model d’Estat integrador en el qual la diversitat, la igualtat i la solidaritat siguin valors compatibles”; i d’acord amb això, es deixava clar que “en aquest model no té cabuda un referèndum d’autodeterminació que el TC ha considerat contrari a la Constitució i que, des d’una perspectiva política, provoca la fallida de la societat”. No era, com hem pogut comprovar, la primera vegada que els socialistes negaven la possibilitat d’un referèndum; però resultava inèdit que s’inclogués en un programa electoral. Molt probablement es tractava d’una forma de marcar els límits d’allò que estaven disposats a cedir de cares als seus eventuals aliats de Podem, que no tancaven la porta a un referèndum; però, per damunt de tot, era un intent d’evitar el desgast del Partit Popular sobre aquesta qüestió. Els populars, però, no han deixat de sembrar dubtes en aquest sentit.

Malgrat tot, el tema es va reprendre quan els republicans van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez i van fixar com a condició l’activació d’una taula de diàleg entre Catalunya i Espanya. L’instrument, que ha acabat derivant en diverses taules de partits, ha permès abordar temes com ara la supressió del delicte de sedició o els indults, tot i la negativa inicial dels republicans a reconèixer que aquest darrer tema hagués format part de les negociacions. En tot cas, quan s’ha situat al damunt de la taula el referèndum, el PSOE s’ha dedicat a tirar pilotes fora, sense comprometre’s a fer cap concessió. En la primera trobada, que es va fer el 26 de febrer del 2020 i a la qual va assistir Quim Torra, aquest va confessar que quan parlava del dret a decidir i de l’amnistia per als presos polítics (“els consensos del 80%”), al davant seu es feia el silenci entre els membres de la delegació estatal. Tot i això, Torra va fer una declaració de fe sobre la taula que s’havia posat en funcionament: “No ens aixecarem de la taula. Ens creiem el diàleg i aquesta és la taula zero.” En la segona trobada, que no es va fer fins al 15 de setembre del 2021 i en la qual ja no va participar Junts, Pedro Sánchez va reiterar que “ni el referèndum ni l’amnistia són possibles”; una sentència que ja havia pronunciat, poques hores abans, en una entrevista a TVE. En la tercera reunió , que es va fer el 27 de juliol del 2022 després d’un llarg període de distanciament provocat per l’esclat del cas Pegasus, tampoc es va produir cap avenç, com a mínim en el tema del referèndum. A la sortida de la reunió, el ministre de Presidència, Félix Bolaños, es va apuntar com a èxit de la trobada el fet que la part catalana s’hagués compromès a “conduir l’activitat política i institucional d’acord amb les institucions i els procediments democràtics”; mentre que la vicepresidenta Laura Vilagrà va insistir: “No renunciem a l’autodeterminació, i ens sembla un principi democràtic.”

L’acord de claredat

A banda de la negativa amb què hem obert aquest reportatge, una de les darreres propostes d’un referèndum s’havia fet el 27 de setembre del 2022. Aquell dia, durant el debat de política general, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va incloure-la en el marc d’un “acord de claredat”. La proposta, però, no va tenir gaire recorregut. D’una banda, perquè el govern espanyol la va liquidar a una velocitat supersònica. La portaveu del govern espanyol, que pocs minuts després de l’anunci d’Aragonès compareixia davant dels mitjans per donar compte dels acords del Consell de Ministres, la va qualificar com “una pretensió de màxims”. I va afegir: “Crec que avui la ciutadania demana que ens dediquem a les coses importants, del dia a dia.” A banda d’aquest enèsim cop de porta, la crisi política que va esclatar aquell mateix dia, amb l’anunci inesperat del portaveu de Junts, Albert Batet, de sotmetre Pere Aragonès a una qüestió de confiança, va entelar qualsevol altra proposta.

Fa pocs mesos, la proposta va tornar a aparèixer. El president de la Generalitat va fer públic l’informe elaborat pel grup d’experts en què es plantejaven cinc propostes de referèndum per “proporcionar formes de gestió del conflicte legítimes”. En el moment de donar-lo a conèixer, Aragonès va remarcar que el document en cap cas venia a posar sobre la taula “condicions noves” en les converses per a la investidura de Pedro Sánchez, ja que segons ell la proposta anava “molt més enllà”. I va assegurar que la celebració d’un referèndum d’independència a Catalunya era “viable, legal i pot ser una solució compartida”. El PSOE, en aquest cas, no va respondre de forma immediata, però sí que va fer-ho el líer del PP, Alberto Núñez Feijóo, qui va reiterar que si Pedro Sánchez pactava la investidura a canvi de l’amnistia i d’un referèndum estaria cometent “el frau més gran que s’ha comès a la democràcia espanyola”.

Aragonès també ha anat en dues ocasions a defensar el referèndum al Senat. En la primera, el 19 d’octubre de l’any passat, va afirmar que “l’amnistia no és un punt final, és un punt de partida amb un destí: que la ciutadania voti en un referèndum acordat sobre la independència, com a Escòcia”. Els presidents del PP es van esplaiar a gust, tot i que Aragonès no els va escoltar en directe. Una de les més incisives va ser la madrilenya Isabel Díaz Ayuso, qui va acusar Pedro Sánchez de “subhastar Espanya”. I va deixar anar que “si aquesta indignitat triomfa, aviat no hi haurà espanyols”. La segona intervenció d’Aragonès al Senat es va produir fa pocs dies. El pesident de la Generalitat va sentenciar que “l’amnistia és inevitable, com també el finançament singular i el referèndum”.

Una de les darreres negatives de Pedro Sánchez es va poder sentir de ben aprop. El 21 de febrer passat, just abans de trobar-se amb Pere Aragonès, el president espanyol va concedir una entrevista a RAC1 en què va qualificar la proposta de referèndum com “inconstitucional”; i, a més a més, va assegurar que era “contraproduent per allò en el que estem treballant tots plegats, que és la superació de la fractura que es va viure durant la passada època”. Com a alternativa, va oferir “reforçar l’autogovern” perquè, a parer seu, es tracta d’una “idea transversal, en una societat en la qual està molt arrelat el concepte i la cultura de l’autogovern”.

No és “impossible”

A banda d’això, la darrera proposta d’un referèndum es va fer el 2 d’abril passat, quan Pere Aragonès de rebre l’informe encarregat a l’Institut d’Estudis de l’Autogovern. En aquell moment, el president de la Generalitat va afirmar que es tractava d’una proposta “concreta, tangible i viable” i que responia “al consens sòlid, ampli i transversal de la societat catalana”. Aragonès també es va mostrar optimista i va afirmar que tenia “molt recorregut en la nova fase de negociació amb l’Estat”; i que una vegada superada la fase de repressió centraria les negociacions amb l’Estat. “No som davant d’un impossible, com no ho eren els indults o la derogació del delicte de sedició, com no ho és l’amnistia. Segurament els millors exemples que, amb perseverança i amb convicció, farem possible un referèndum d’independència a Catalunya”, va afirmar. Malgrat tot, la resposta de l’Estat va ser immediata, i no va variar excessivament de les que han donat els governs espanyols de torn des del 2012.

Des d’ERC es reitera que pactar un referèndum amb l’Estat no és “impossible”. Els republicans apel·len a la perseverança i, sobretot, a la capacitat de convicció que proporciona la nova aritmètica parlamentària. Però si hi ha algun tema en el qual la posició de Madrid s’hagi mostrat com més invariable, ha estat en la petició de consultar els catalans. Com hem vist, la resposta ha estat sempre la mateixa: no i no.

El gir del PSC
En un primer moment, els socialistes catalans es van aproximar al dret a decidir. En el programa per a les eleccions al Parlament de 2012, el PSC es comprometia a “promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”. Alguns mesos després, els diputats del PSC al Congrés van trencar la disciplina de vot amb el PSOE i van votar a favor de resolucions de CiU i ICV per demanar promoure una consulta sobre el futur de Catalunya. A partir d’aleshores, però el gir es va consumar.
El ‘Guadiana’ de Sumar
Fa quatre anys, Unides Podem i En Comú Podem apostaven per “un referèndum pactat” fruit d’un pacte per “una nova relació entre pobles lliures i iguals”. Però el 6 de juliol de l’any passat, en el moment de presentar el programa electoral de la formació, la mateixa Yolanda Díaz va afirmar: “El referèndum no és a sobre la taula, estic sent claríssima: taula de diàleg, treballem per un punt de trobada, volem un país en què Catalunya hi estigui a dins i un país molt millor.” El referèndum, doncs, va desaparèixer com el Guadiana.
El suport més ampli
El 13 de març del 2013, 103 diputats i diputades (el 70% de la cambra) van donar suport a una resolució en la qual s’instava el govern a “iniciar un diàleg amb el govern de l’Estat per possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”. Només hi van votar en contra PP i Cs, mentre que la CUP es va abstenir. Aquell dia, el líder socialista, Pere Navarro, va afirmar: “Cada vegada tinc més clar que el PSC és l’únic que defensa de veritat un dret a decidir realista i possible, tot i que ens oposem obertament a la independència de Catalunya.”

LA FRASE LA FRASE LA FRASE

La consulta d’autodeterminació pactada entre CiU i ERC no és legal. L’Estat té els mecanismes per frenar-la
Sáenz de Santamaría (19/12/2012)
VICEPRESIDENTA ESPANYOLA
He jurat complir i fer complir la Constitució i les lleis. Per tant, garanteixo que la consulta no se celebrarà
Mariano Rajoy (12/12/2013)
PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL
No hi haurà referèndum d’autodeterminació. El PSOE mai acceptarà aquest debat
Pedro Sánchez (30/6/2021)
PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL
Del 1991 al 2013
El 27 de setembre de 1991, durant el debat de política general, els tres diputats en què havia quedat ERC, Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira i Miquel Pueyo, van presentar una proposta de resolució al Parlament en què s’invocava explícitament el “dret democràtic a la independència política” de tots els pobles europeus, “entre els quals el català”. Es van quedar sols. No va ser fins set anys després que es van aprovar diversos textos a favor del dret a decidir, ja amb l’aval de CiU, ERC, el PI, els Verds i EUiA, l’abstenció d’ICV i el PSC i l’oposició del PP. El 2010 i el 2011 es van tornar a aprovar propostes en el mateix sentit, en el primer cas amb el suport de CiU, ERC, ICV i, en el segon, també de SI.
El Partit Popular defensarà la nostra Constitució i treballarem perquè ningú trenqui el nostre país
Dolores de Cospedal (13/12/2013)
SECRETÀRIA GENERAL DEL PP
Ni l’Estat ni ningú pot convocar un referèndum que afecti tots els espanyols
Alfredo Pérez Rubalcaba (8/4/2014)
líder del psoe
El referèndum no és a sobre la taula, estic sent claríssima: taula de diàleg, treballem per un punt de trobada
Yolanda Díaz (6/7/2023)
LÍDER DE SUMAR


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

GUERRA A EUROPA

Onze morts i desenes de ferits en nous atacs russos al nord-est d’Ucraïna

BARCELONA
ESTAT ESPANYOL

Albares exigeix a Milei que retiri l’acusació de “corrupta” a la dona de Sánchez

BARCELONA
política

El vot exterior del 12-M no aixeca el cap

barcelona
política

Els comuns demanen “flexibilitat” per a un acord però no afluixen en el Hard-Rock

barcelona
ESTAT ESPANYOL

Dirigents ultres d’Europa i Amèrica segellen la seva “germandat” a Madrid

BARCELONA

L'helicòpter del president de l'Iran s'estavella en una zona muntanyosa

BARCELONA
PACÍFIC

Arriben a Nova Caledònia els gendarmes enviats per frenar la revolta canac

BARCELONA
AFGANISTAN

Estat Islàmic reivindica l'atac en què van morir els turistes catalans

BARCELONA
CAUCAS

El govern de Geòrgia s’obre a modificar la polèmica ‘llei russa’

BARCELONA