Una campanya per posar a prova el futur del procés

Tampoc aquesta legislatura s’ha pogut completar i, tres anys després, avui torna una campanya electoral catalana. I ve forta, marcada d’entrada per l’anunci de Pedro Sánchez que es pren alguns dies per decidir si plega, vist pels uns com un exercici de victimisme per treure’n rèdit electoral i pels altres com un avís per reflexionar sobre els límits personals en els atacs als dirigents, fet del qual, per cert, els líders de l’1-O poden parlar amb coneixement de causa... L’afer Sánchez eclipsarà segurament el ressò mediàtic que hauria pogut tenir el cas Koldo de presumpta corrupció, pel qual el candidat socialista, Salvador Illa, ha comparegut al Congrés i al Senat, però també anirà bé a ERC per la polèmica, abrandada per la CUP i els comuns, en saber-se que el govern va evitar fer públic que havia renovat les condicions per al Hard Rock en plena negociació dels pressupostos amb el PSC i els comuns. Als de Jéssica Albiach els anirà bé la revelació per justificar el que per a molts va ser injustificable, el seu rebuig d’uns comptes molt expansius que ha precipitat el 12-M i que ha obert ferides que allunyen un eventual tripartit. En les enquestes baixen tant ells com la CUP, que sobretot estan parlant de model socioeconòmic i emergència climàtica, tot i que aspiren a ser prou decisius per condicionar el govern.

Parteix amb un notable avantatge el PSC, a qui el vent ha bufat a favor en les últimes cites electorals i que vol treure rèdit de la política útil, la gestió diària i la concòrdia, tot i que té una part de l’electorat contra l’amnistia, fet que pensen jugar Cs, PP i Vox, partits que plantegen la contesa més en clau espanyola que no pas catalana. El PP, a l’alça, intentarà cruspir-se del tot Cs per poder tenir fins i tot un paper rellevant si l’independentisme no suma a fi d’investir... Illa. Si no, que ho preguntin a Xavier Trias i a Jaume Collboni. És clar que una part encara més gran del votant socialista està a favor del dret a decidir i el PSC s’hi oposa, en una frontera on miren de rascar els comuns i ERC.

Dins l’independentisme, la irrupció de Puigdemont ha catapultat Junts per sobre dels republicans en les enquestes i ha fet canviar les tornes: després d’un any i mig d’oposició dura al govern, que va abandonar, ara és ERC qui acusa Junts de no haver predicat amb la unitat que demana. I Puigdemont, que sap que l’única opció de restitució és amb els republicans, es mostra molt ponderat a l’hora de criticar ERC, mentre fa un discurs basat en la recuperació del lideratge i la trempera del procés, que ara es decidirà si s’enterra definitivament o revifa. Ja es veurà quin paper hi poden tenir grups com Alhora i sobretot l’extrema dreta d’Aliança Catalana, que si entra al Parlament i en depèn la majoria independentista esdevindrà tot un maldecap, ja que ERC ha dit que la vetarà i Junts que ni hi parlarà.

El president Aragonès busca entretant entrar en el cos a cos, si bé Junts i PSC no li concedeixen el debat que reclama. Lluny del “personalisme” de Puigdemont i la dependència d’Illa de La Moncloa, els republicans aposten per un lideratge coral, un referèndum, un finançament singular, el català i moltes propostes per al “mentrestant” amb l’aval de tres anys de govern. Falta veure, això sí, fins a quin punt dona vots o en treu, ja que els poden perjudicar més els errors que beneficiar els encerts. En les enquestes ERC continua a la baixa, tot i que es veu capaç de revertir-les mobilitzant exvotants que s’han quedat a casa últimament.El PSC, a més, segueix dient no a les que són les principals reivindicacions dels independentistes, tant d’ERC com Junts: un referèndum d’autodeterminació, concert econòmic i una protecció molt més decidida de la llengua catalana, en què s’han mostrat tebis. Si és per programa, tot indicaria que, si sumen, es podria reeditar un pacte independentista després del 12-M, que els podria fer tornar plegats a una taula de negociació. És clar que aquí també hi ha ferides obertes, ja que s’han tirat els plats pel cap durant bona part de la legislatura i faltarà veure si cicatritzen a temps. El que és evident és que qui necessiti el suport de l’altre suarà sang per obtenir-lo. La cosa es podria allargar fins al punt que els partits ja han donat instruccions als integrants de les llistes perquè no s’agafin vacances a l’agost... Avís per a navegants