Política

Cinc anys de turbulències

El fons de recuperació, la compra conjunta de vacunes i les polítiques verdes, fites de la Comissió Europea

Von der Leyen desinfla l’agenda verda davant un nou mandat amb la seguretat i la defensa en el centre

La guerra d’Ucraïna ha obligat els Vint-i-set a prendre mesures sense precedents en el club comunitari

Von der Leyen ja ha picat l’ullet a Meloni per continuar al capdavant de la Comissió Europea Els grups d’ultradreta s’estan reconfigurant mentre esperen tenir més pes polític a Brussel·les

Ni un any de man­dat va tenir la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea, Ursula von der Leyen, abans que la rea­li­tat li cap­girés tots els plans. L’ale­ma­nya va assu­mir la pre­sidència de l’exe­cu­tiu comu­ni­tari el 2019 apun­ta­lada pel pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, i amb el suport de l’ales­ho­res can­ce­llera ale­ma­nya, Angela Merkel, de qui havia estat minis­tra de Defensa. Pacte Verd i Comissió geo­política van ser les pri­me­res ban­de­res amb què l’ale­ma­nya va pre­sen­tar les inten­ci­ons del seu exe­cu­tiu, però aviat la pandèmia de covid-19 va eclip­sar tots els plans.

Ara bé, la pandèmia només va ser l’inici. Quan la Unió Euro­pea (UE) sem­blava treure el cap de la crisi per la covid-19, la guerra va arri­bar a Europa amb la invasió russa d’Ucraïna. El con­flicte a les por­tes de la UE va posar entre les cor­des el club comu­ni­tari, obli­gat a res­pon­dre amb mesu­res que no tenien pre­ce­dents. La pri­mera gran crisi que va haver de nave­gar Von der Leyen va ser la sanitària, per a la qual, para­do­xal­ment, la UE no tenia com­petències, així com la dava­llada econòmica deri­vada de les res­tric­ci­ons per fre­nar l’expansió del virus. El març del 2020 va ser un dels períodes més con­vul­sos política­ment i social per a Von der Leyen, quan encara estava pre­nent les mides del càrrec.

Fruit de la pandèmia van sor­gir algu­nes de les ini­ci­a­ti­ves més des­ta­ca­des de la Comissió de Von der Leyen, com ara la com­pra con­junta de vacu­nes i el fons Next­Ge­ne­ra­ti­o­nEU per aju­dar els països més cas­ti­gats econòmica­ment per les res­tric­ci­ons per la covid-19. La ini­ci­a­tiva per crear un fons de 800.000 mili­ons d’euros amb recur­sos cap­tats en els mer­cats finan­cers venia sege­llada pel trauma de l’aus­te­ri­tat després de la crisi finan­cera. El bloc comu­ni­tari volia dei­xar clar que havia après les lliçons de la crisi de l’euro de feia una dècada.

“Next­Ge­ne­ra­ti­o­nEU ha tin­gut un paper clau en la pre­ser­vació de la inversió pública, un fet que con­trasta for­ta­ment amb la des­as­trosa experiència dels anys ante­ri­ors a la crisi finan­cera, quan la inversió pública es va des­plo­mar”, asse­gu­rava recent­ment el comis­sari d’Eco­no­mia, Paolo Gen­ti­loni, un dels més ferms defen­sors dins de la Comissió Euro­pea d’aquesta ini­ci­a­tiva. El fons per reac­ti­var l’eco­no­mia euro­pea no només mar­cava la diferència res­pecte de la res­posta a la crisi ante­rior, sinó que també tren­cava un gran tabú: l’emissió de deute comú a la UE.

El fons de recu­pe­ració de la pandèmia expira el 2026, però ha obert la porta a més endeu­ta­ment comu­ni­tari per finançar inver­si­ons necessàries. És per aquest motiu que la UE està immersa en ple debat sobre si, per exem­ple, es podria crear una ini­ci­a­tiva simi­lar per finançar la indústria euro­pea de la segu­re­tat i la defensa davant la segona de les grans cri­sis que ha mar­cat el man­dat de Von der Leyen: la invasió russa d’Ucraïna.

Amb el Krem­lin llançant l’atac con­tra Ucraïna, el febrer del 2022, la Comissió de Von der Leyen va topar amb un gran des­a­fi­a­ment. La UE va con­dem­nar de manera rotunda l’atac rus i va allar­gar ràpida­ment la mà a Kíiv. Tan­ma­teix, la guerra també va com­pli­car l’existència als països comu­ni­ta­ris. Alguns depe­nien exces­si­va­ment de Rússia, per exem­ple en ener­gia, cosa que donava al Krem­lin una bona arma per al xan­tatge.

Si bé Von der Leyen va fer ban­dera de la tran­sició ecològica a l’inici del seu man­dat, l’agenda verda poc a poc ha anat per­dent pes. En part ha estat perquè ha que­dat eclip­sada, pri­mer, per la pandèmia i, després, per la guerra d’Ucraïna, però també ha que­dat en segon pla amb les pro­tes­tes dels agri­cul­tors. La res­posta de Brus­sel·les a la crisi al camp ha estat rela­xar les exigències ver­des i cedir així també enfront dels par­tits d’extrema dreta per la por que tre­guin vots a la ban­cada dels popu­lars euro­peus.

Però no tot han estat ene­mics externs. L’agenda verda de Von der Leyen també ha tin­gut opo­sició interna dins del seu propi grup, el Par­tit Popu­lar Euro­peu. El pre­si­dent dels popu­lars euro­peus, Man­fred Weber, va per­so­ni­fi­car l’opo­sició de part de la for­mació al Pacte Verd en con­si­de­rar que havia anat massa lluny i estava per­ju­di­cant les empre­ses i l’eco­no­mia euro­pees.

Amb part dels popu­lars més cen­trats en la rein­dus­tri­a­lit­zació i la recu­pe­ració de la com­pe­ti­ti­vi­tat euro­pea que en les polítiques ver­des, i també a no per­dre vots davant una extrema dreta que va cap a capi­ta­lit­zar el des­con­ten­ta­ment, la llei de res­tau­ració de la natura va evi­den­ciar la divisió: part dels popu­lars la van voler tom­bar en la votació en el Par­la­ment Euro­peu. Molt qüesti­o­nada des del prin­cipi pel lobby agroin­dus­trial, la norma per res­tau­rar eco­sis­te­mes a la UE va dei­xar al des­co­bert també velles rancúnies: Weber era el can­di­dat dels popu­lars euro­peus a pre­si­dir la Comissió Euro­pea el 2019, però va ser final­ment Von der Leyen qui va assu­mir el càrrec.

Si bé Von der Leyen segueix par­tint com a favo­rita per a la ree­lecció com a pre­si­denta de l’exe­cu­tiu comu­ni­tari, s’han anat sumant obs­ta­cles al seu camí per repe­tir en un segon man­dat. L’ale­ma­nya va assu­mir la pre­sidència de la Comissió Euro­pea el 2019 apun­ta­lada pel pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, que ara la podria fer caure.

El pre­si­dent francès és al dar­rere d’una mani­o­bra, segons apun­ten alguns mit­jans euro­peus, perquè l’expri­mer minis­tre italià i expre­si­dent del Banc Cen­tral Euro­peu, Mario Draghi, lideri l’exe­cu­tiu comu­ni­tari la pròxima legis­la­tura. Segons aques­tes infor­ma­ci­ons, Macron ja s’hau­ria posat en con­tacte amb la pri­mera minis­tra ita­li­ana, Gior­gia Meloni, i li hau­ria posat el nom de Draghi sobre la taula.

En tot cas, es pre­veu que Meloni tin­gui un rol impor­tant després de les elec­ci­ons euro­pees a l’hora de deci­dir el que en l’argot comu­ni­tari es coneix com a top jobs, és a dir, els alts càrrecs en les ins­ti­tu­ci­ons de la UE, que es pac­ta­ran a finals de juny. Amb les enques­tes indi­cant un aug­ment del suport a l’extrema dreta en aquests comi­cis, la mateixa Von der Leyen ja ha picat l’ullet a Meloni.

L’ale­ma­nya, can­di­data del Par­tit Popu­lar Euro­peu, obre la porta a pac­tar amb alguns par­tits dels Con­ser­va­dors i Refor­mis­tes Euro­peus, el grup ultra que més es pre­veu que creixi aques­tes elec­ci­ons. Entre d’altres, està for­mat per Ger­mans d’Itàlia, el polonès Llei i Justícia i Vox. Ara bé, Von der Leyen està espe­ci­al­ment interes­sada en el suport de Meloni, amb qui ja ha avançat que estan tre­ba­llant “molt bé”, mal­grat adme­tre diferències en algu­nes qüesti­ons, com ara les polítiques LGTBI.

Amb aquest posi­ci­o­na­ment, Von der Leyen s’ha des­mar­cat del front comú de la resta de can­di­dats con­tra l’extrema dreta. Els soci­al­demòcra­tes, els Verds, els libe­rals i l’Esquerra han vol­gut rei­vin­di­car abans dels comi­cis el seu dis­tan­ci­a­ment dels ultres, amb qui han dit que no bus­ca­ran ali­an­ces després del 9 de juny. A més, els can­di­dats d’aques­tes for­ces han retret a Von der Leyen la seva “ambigüitat”, en parau­les del soci­al­demòcrata Nico­las Sch­mit, sobre els futurs pac­tes. Al seu torn, la can­di­data dels Verds Terry Reintke ha aler­tat del perill de “menys­te­nir” els ultres, en una advertència a con­ser­va­dors i libe­rals.

Men­tres­tant, els grups d’extrema dreta estan en plena recon­fi­gu­ració just abans de les elec­ci­ons per tra­duir l’aug­ment dels vots en un pes polític més gran a la UE. En aquesta legis­la­tura, els par­tits ultres han estat repar­tits en dos grups: els Con­ser­va­dors i Refor­mis­tes Euro­peus, lide­rats per Ger­mans d’Itàlia i Llei i Justícia, i Iden­ti­tat i Democràcia, encapçalat per la Rea­gru­pació Naci­o­nal de Marine Le Pen i la Lliga de Mat­teo Sal­vini. Fora de cap grup també s’ha situat el Fidesz de Vik­tor Orbán, després de la sor­tida traumàtica del Par­tit Popu­lar Euro­peu.

Abans de l’inici ofi­cial de la cam­pa­nya, Von der Leyen ha començat a donar forma a la seva can­di­da­tura mesos abans dels comi­cis. L’ale­ma­nya ha esbos­sat les línies de cara a un pos­si­ble segon man­dat més cen­trat en com­pe­ti­ti­vi­tat, immi­gració i segu­re­tat i defensa. Forçada en part pel seu par­tit, l’agenda climàtica es pre­veu que quedi més en segon pla, després del paper pro­ta­go­nista d’aquests cinc anys.

Mal­grat com­pli­car-se el camí cap a la ree­lecció els dar­rers mesos, Von der Leyen con­ti­nua sent la gran favo­rita per seguir al cap­da­vant de la Comissió Euro­pea. Ara bé, després de les elec­ci­ons, caldrà veure també quin pes té final­ment l’extrema dreta i si els popu­lars euro­peus con­ti­nuen, també en les seves acci­ons, la tendència dels últims temps a incor­po­rar posi­ci­ons més pròximes als ultres en les seves polítiques.

102
dies
de mandat havia exercit només Von der Leyen quan es va declarar la pandèmia de la covid-19.
383
vots
favorables per presidir la Comissió va rebre Von der Leyen en el Parlament Europeu el juliol del 2019. Hi van votar en contra 327 eurodiputats i 22 es van abstenir.
ursula von der leyen

La dona més poderosa

En certa manera, Ursula von der Leyen va tornar a casa. Nascuda a Brussel·les, va retornar a la capital belga el 2019 per assumir el càrrec més influent de les institucions europees, la presidència de la Comissió Europea (CE). Malgrat alguns dubtes inicials sobre el seu lideratge, en ser un perfil desconegut a la capital comunitària, va ser mesos després, amb l’esclat de la pandèmia de la covid-19, que l’alemanya va agafar amb més força el timó d’Europa. I la primera dona que manava al Berlaymont, la seu de la Comissió Europea.

Von der Leyen va iniciar el mandat com a presidenta de la CE l’1 de desembre del 2019. No era candidata per ser-ho, però el seu nom va sortir finalment a la llum per desencallar una negociació maratoniana en què els líders europeus es mantenien bloquejats. Alçada pel president francès, Emmanuel Macron, i avalada per l’aleshores cancellera alemanya, Angela Merkel, Von der Leyen va rebre un aprovat raspat del Parlament Europeu.

Filla d’un alt funcionari que va ser dels primers a treballar en l’acabada de crear CE, cosa que explica que Von de Leyen nasqués a Brussel·les, a l’alemanya no li eren alienes les institucions europees. A banda del càrrec del seu pare, Ernst Albrecht, a Brussel·les, un altre fet marca la vida de Von der Leyen: va néixer el 1958, quan va entrar en vigor el tractat de Roma, que va posar les bases del que ara és la UE.

L’alemanya va viure fins als 13 anys a la capital belga, on va assistir a l’Escola Europea, a què van majoritàriament els fills del personal de les institucions europees. Després, la família es va traslladar a Alemanya, on va estudiar medicina. A finals de la dècada del setanta, el seu pare la va enviar a estudiar a Londres per protegir-la davant l’augment de la violència per part de l’extrema esquerra a Alemanya. A Londres, va estudiar amb un nom fals, Rose Ladson, i va tenir protecció de Scotland Yard.

Von der Leyen ha tingut més visibilitat que qualsevol altre dels seus predecessors recents. És segurament el rostre de la presidència de l’executiu comunitari que més coneixen els ciutadans, malgrat la llunyania que caracteritza les institucions europees i que el seu lideratge no es donava a l’inici per descomptat. De fet, a Brussel·les hi va haver moments de dubte, especialment a l’inici de la pandèmia, quan la vacunació a la UE semblava quedar-se endarrerida respecte d’altres països i zones del món.

Des de dins ha arribat una de les principals confrontacions a l’alemanya. Part de la seva formació, el Partit Popular Europeu, es va rebel·lar contra la seva agenda verda i, ara, ha estat elegida candidata a presidir la CE sense gaire entusiasme per part dels populars. Custodiada per la CDU, Von der Leyen va ser l’única candidata a presentar-se al procés intern i hi va haver un gran nombre d’abstencions en la votació: de 801 delegats, només s’hi van pronunciar 489.

La seva relació amb el Partit Popular Europeu no sempre ha estat fàcil. Alguns la consideren massa pròxima al Verds i els socialdemòcrates, més que als populars, cosa que ha fet enfadar en algunes ocasions la cúpula del partit, especialment l’entorn del seu president, Manfred Weber. Malgrat assumir la guerra pública amb Von der Leyen el darrer any, el també alemany ha tancat files amb Von der Leyen davant la candidatura a la reelecció.

Coneguda també és la seva rivalitat amb el president del Consell Europeu, el belga Charles Michel. L’episodi que ha il·lustrat més bé aquesta competència que han escenificat aquests cinc anys ha estat la de l’anomenat Sofagate: Michel va seure al costat del president turc, Recep Tayyip Erdogan, en una visita a Turquia, mentre que Von der Leyen va quedar relegada a un sofà lluny dels dos dirigents. Malgrat quedar en un segon pla, l’alemanya va construir un contraatac i va fer créixer el seu poder davant l’intent de deixar-la a l’ombra.

En el seu llegat hi ha l’aprovació del multimilionari fons de recuperació, que ha estat la primera gran emissió de deute conjunt de la UE, així com la compra centralitzada de vacunes contra la covid i la ràpida resposta contra Rússia per la invasió d’Ucraïna. Més enllà de les mesures d’aquesta legislatura, són accions que han creat precedent i que han trencat alguns dels tabús incrustats durant dècades a la UE.

Ara bé, els últims mesos, Von der Leyen s’ha vist envoltada per la polèmica, per exemple, amb el seu posicionament sobre el conflicte a Gaza. Seguint les tesis alemanyes, molt pròximes a Israel, el suport ferm a aquest país en plena ofensiva sobre Gaza l’ha allunyada dels més progressistes, que han demanat mà ferma contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, pels bombardejos a la Franja. També s’ha de veure si Von der Leyen serà la primera dirigent que trenca el cordó sanitari contra l’extrema dreta en les institucions europees. Tot això deixa, per ara, el futur de l’alemanya amb més incertesa de la que inicialment es preveia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia