Política

opinió

Kosova desemmascara el ‘Sánchez style’

El no a la Kosova sobirana topa amb els arguments adduïts per reconèixer Palestina per via exprés

El món és un joc de con­tras­tos. A Espa­nya la justícia con­ti­nua fent de les seves, para­pe­tada en una mena d’ample ibèric judi­cial, un mot­lle d’injustícia únic. Un via T que va directe a la pre­va­ri­cació del poder judi­cial, fet de fos­cor, de guerra bruta i d’una arbi­tra­ri­e­tat insu­por­ta­bles. Amb aquest esce­nari de fons, Junts ha por­tat al Congrés una nova votació sobre el reco­nei­xe­ment de Kosova. El resul­tat –un no majo­ri­tari– cer­ti­fica la mirada poruga, tram­posa i radi­cal­ment antiga de l’Espa­nya política, mar­cada –sem­pre, sem­pre, sem­pre– pel pro­blema de Cata­lu­nya.

Era molt fàcil. Junts ins­tava “el govern espa­nyol a reconèixer la República de Kosova com a estat sobirà”. O sí o no, i la con­clusió que se’n pot treure, claríssima: Kosova és una rea­li­tat incòmoda i el Pales­tina style de Pedro Sánchez, un bluf.

Refres­quem la memòria. Kosova és un estat de dret i democràtic que va decla­rar la seva inde­pendència de Sèrbia el 2008. Dos anys més tard, el 2010, el Tri­bu­nal de la Haia va ava­lar aquesta decla­ració. A banda, 104 països de les Naci­ons Uni­des han reco­ne­gut Kosova, i a Europa, de 27 estats, només n’hi ha cinc (Xipre, Grècia, Roma­nia, Eslovàquia i Espa­nya) que encara no ho han fet, incapaços d’assu­mir que Kosova és inde­pen­dent i que té l’aval inter­na­ci­o­nal.

Per a l’Estat espa­nyol –que en aquesta qüestió s’ali­nea amb el temi­ble Putin–, Kosova és el papus. Per a Espa­nya, Kosova no és Kosova, sinó Cata­lu­nya.

A banda, el no del Congrés ha topat fron­tal­ment amb els argu­ments que s’han fet ser­vir, de justícia i soli­da­ri­tat, en el reco­nei­xe­ment exprés de Pales­tina. Aquesta inco­herència afe­bleix el somni de l’esquerra ofi­cial de con­ver­tir Sánchez en el nou enfant ter­ri­ble de l’escena inter­na­ci­o­nal. Tot ple­gat, però, és un cas­tell en l’aire i l’Espa­nya política hau­ria d’assu­mir –ja toca­ria!– que la democràcia no és una par­tida de la Play a les tres de la mati­nada.

Pel que fa a la dreta, Feijóo no té cap intenció d’atan­sar-se als estàndards euro­peus, no fos cas. El PP viu entos­su­dit a equi­vo­car-se i cada dia s’assem­bla més a Vox, això sí, sense gas­tar ni Varon Dandy ni aquell bigoti espri­mat­xat dels ultres que no ho dis­si­mu­len.

El debat també ha tin­gut una deri­vada acla­ri­dora. El PSOE ha posat al des­co­bert les seves con­tra­dic­ci­ons, així com les feble­ses del giny polític de Díaz, Colau i Albi­ach. De fet, l’abs­tenció de Sumar desem­mas­cara els més valents de la classe, que quan arriba l’hora de la veri­tat, són febles i per febles, irre­lle­vants.

Dit això, el cas del PSOE mereix una segona reflexió. Tant que els agra­den les geni­a­li­tats i, al final, les seves con­vic­ci­ons són gaso­ses com el fum! En què que­dem? Pales­tina és esnob i Kosova de segona? El Fre­e­dom for Pales­tine de Sánchez és una mala imi­tació de JFK seduint Berlín l’estiu del 63 amb el seu “Ich bin ein ber­li­ner”. Només ha cal­gut gra­tar una mica per veure que, quan par­lem de Kosova, Sánchez és com Aznar, el fan­farró de les Açores, un líder valent a esto­nes, lli­gat a les pors infan­tils de sem­pre.

Junts ha rein­troduït l’home del sac a l’agenda política. Una vegada més, par­lar de Kosova és par­lar de Cata­lu­nya –pur estra­bisme– i PP i PSOE s’esfor­cen a demos­trar que la lluita de Cata­lu­nya per la seva ple­ni­tud naci­o­nal con­ti­nua sent el gran mal­son d’Espa­nya. Ara que tor­nem a viure dies de cop de toga i màfia judi­cial, aquesta no és una lliçó menor. Pren­guem-ne nota.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.