“S’ha d’invertir en la xarxa de tren sistemàticament, i no aturar-se”

Man­resa ha estat, tra­di­ci­o­nal­ment, motor econòmic. Des del s. XIV fins a mit­jan s. XX era una de les cinc pri­me­res ciu­tats del país, espe­ci­al­ment dedi­cada al tèxtil i a l’auxi­liar del tèxtil, per tant, la metal·lúrgica, que donava suport als telers. Amb la crisi del tèxtil, Man­resa va tenir difi­cul­tats enor­mes; només a la Fàbrica Nova hi tre­ba­lla­ven 2.500 per­so­nes, així que el tan­ca­ment, a finals dels vui­tanta, va ser un cop duríssim. El tan­ca­ment el 2008 de Pire­lli, on tre­ba­lla­ven 1.500 per­so­nes, torna a ser una sotra­gada dura. Des de la crisi del tèxtil, la metal·lúrgia asso­ci­ada s’ha rea­dap­tat al sec­tor de l’auto­moció, i és el pri­mer sec­tor de la comarca. Altres sec­tors impor­tants? El de ser­veis. Tenim un hos­pi­tal de referència amb 2.000 tre­ba­lla­dors, la ins­ti­tució més gran de tota la Cata­lu­nya cen­tral. No és indústria pro­duc­tiva, però presta ser­veis de pri­mer ordre.

Hi ha un per­cen­tatge impor­tant de man­re­sans que hi tre­ba­llen, sí, i amb grans difi­cul­tats, perquè tenim unes comu­ni­ca­ci­ons que...

No ens en sor­ti­rem fins que no enten­guem que l’equi­li­bri del ter­ri­tori, del país, és impres­cin­di­ble i que perquè sigui efec­tiu cal una bona xarxa de tren. Fer més car­re­te­res va en con­tra de l’emergència climàtica. Vol dir posar més cot­xes a les car­re­te­res, quan el trans­port públic, el tren, té una alta capa­ci­tat, és sos­te­ni­ble.

El país pateix les deci­si­ons polítiques dels últims anys. Deci­si­ons com que s’havia de fer una aposta per l’alta velo­ci­tat i que Girona hi que­da­ria con­nec­tada. Ara estàs en 35 minuts al cen­tre de Bar­ce­lona; a un preu bas­tant com­pe­ti­tiu. Pots viure a Girona i tre­ba­llar a Bar­ce­lona. Deci­si­ons com posar l’estació de Tar­ra­gona al mig del no-res. És clar: l’impacte que ha gene­rat a Tar­ra­gona no té res a veure amb el de Girona. Si es deci­deix que a roda­lies no s’hi inver­teix, que és el que ha pas­sat, tenim un pro­blema enorme a Man­resa, Ter­rassa, Saba­dell, Vic...

Que no hi ha hagut inver­si­ons impor­tants en 40 anys. S’ha fet una aposta impor­tantíssima amb l’alta velo­ci­tat, que con­necta algu­nes ciu­tats, però no la xarxa del ter­ri­tori. Hi ha uns dos mili­ons d’usu­a­ris dia­ris de roda­lies; és un per­cen­tatge força més alt que els usu­a­ris de l’alta velo­ci­tat. El retard que por­tem farà que neces­si­tem molts anys per posar-nos al dia. A més, és una infra­es­truc­tura col·lap­sada, que no pots tallar per fer obres. Ha de fer-se de nit, amb la qual cosa s’allarga, gene­rant molts pro­ble­mes, com veiem amb l’R4 sud. Són deci­si­ons errònies de l’Estat, de molts anys. Ara es pot fer el que havien d’haver fet fa 20 anys, s’ha d’inver­tir en la xarxa de tren sis­temàtica­ment, i no atu­rar-se. No fer actu­a­ci­ons pun­tu­als que no arri­ben mai, que no sabem quan es pro­gra­ma­ran. Cal tenir un bon pla de tre­ball i pot­ser neces­si­ta­rem 10 anys. S’hi ha d’inver­tir tant com es pugui.

En els últims 20 anys el país ha cres­cut de 6 mili­ons a 8 mili­ons d’habi­tants, amb una com­ple­xi­tat molt gran, perquè una part d’aquests 2 mili­ons són per­so­nes vin­gu­des d’arreu del món, i amb unes cir­cumstàncies per­so­nals, econòmiques, com­pli­ca­des, i a part vul­ne­ra­bles. I els ser­veis no han anat d’acord amb el crei­xe­ment. No hem cres­cut en nom­bre d’esco­les, d’hos­pi­tals, de CAP, d’infra­es­truc­tu­res, per donar res­posta a l’aug­ment de població. Patim les con­seqüències; rever­tir-ho és molt com­pli­cat.

Sé que hi ha molt de debat sobre el padró, però el padró és igual per a tot­hom, la llei és igual per a tot­hom, i per tant, a Ripoll, a Vic, a Man­resa, a Bar­ce­lona, on sigui, si seguim la nor­ma­tiva –que és el que toca–, totes les ins­ti­tu­ci­ons estem fent exac­ta­ment el mateix. Hem d’empa­dro­nar segons diu la llei, no segons la volun­tat del polític o de l’alcalde o alcal­dessa.

Pri­mer de tot, llui­tar con­tra la segre­gació esco­lar, és impor­tantíssim. Havia arri­bat un moment que teníem cen­tres amb un 95% d’alum­nat vul­ne­ra­ble i cen­tres que només eren un 5%. En tots dos casos hi ha segre­gació. Si la mit­jana de la població vul­ne­ra­ble en l’edat esco­lar és del 35%, les esco­les que en tenen un 95% estan segre­ga­des, però les esco­les que en tenen un 5% també ho estan. Havíem d’apli­car mesu­res perquè hi hagués un equi­li­bri en tots els cen­tres esco­lars, un equi­li­bri que és la mit­jana de la ciu­tat. Amb molt de diàleg amb els cen­tres edu­ca­tius, amb les AFA, amb els ser­veis ter­ri­to­ri­als d’Edu­cació i amb la con­se­lle­ria, vam apro­var un pla con­tra la segre­gació esco­lar. La mesura pro­ba­ble­ment més des­ta­ca­ble és una nova divisió ter­ri­to­rial pel que fa a l’ads­cripció dels cen­tres: detec­tar el per­cen­tatge de vul­ne­ra­bi­li­tat o de segre­gació que hi ha als cen­tres i veure també el de les zones cen­sals. Tocar les zones esco­lars sem­pre havia estat pro­blemàtic i ara s’ha fet sense pro­ble­mes nota­bles. Per què? Perquè hi ha hagut molt diàleg. No hi havia altra manera de rever­tir la segre­gació. S’ha fet un tre­ball molt intens expli­cant els pro­jec­tes edu­ca­tius que tenen els cen­tres esco­lars, per treure estig­mes, perquè les famílies tin­guin la capa­ci­tat de poder esco­llir el cen­tre en funció d’aquell pro­jecte edu­ca­tiu. Fent por­tes ober­tes, abo­cant-hi molts esforços, vam acon­se­guir vuit grups sin­gu­lars. En algu­nes esco­les que el per­cen­tatge de segre­gació era el 95% en el pri­mer curs esco­lar estem ja al 60%. Aquest any la preins­cripció torna a anar molt bé i en els pròxims anys podrem anar equi­li­brant els cen­tres, perquè reflec­tei­xin els per­cen­tat­ges mit­jans de la ciu­tat.

El català és una eina fona­men­tal per a la cohesió social quan tenim per­so­nes vin­gu­des de 116 naci­ons del món. Ja no es tracta de les per­so­nes que venien d’altres punts de l’Estat als anys sei­xanta. Per dir-ho d’alguna manera, es trac­tava de dues cul­tu­res i dues llengües. Ara es tracta de 116 naci­ons, dese­nes de cul­tu­res, dese­nes de llengües... així que el català és una eina fona­men­tal de cohesió. En una ciu­tat que era molt cata­la­no­par­lant, ara als patis de les esco­les s’està par­lant molt cas­tellà. Tot­hom sap el català a l’aula però després la llen­gua d’ús als patis, al car­rer, és una altra. Tre­ba­llem per veure com ho hem de fer per millo­rar la relació entre l’admi­nis­tració i els ciu­ta­dans i com podem poten­ciar l’ús de la llen­gua entre la ciu­ta­da­nia, al pai­satge urbà, als comerços. Tenim en marxa un pla estratègic i el posem a dis­po­sició del país.