Debat de blocs

Res de nou sota el sol. O sota les estrelles de la Unió Europea. El debat de TV3 entre els candidats catalans al Parlament Europeu va ser una repetició dels arguments que en els 8 dies que es porten de campanya han posat sobre la taula els partits amb representació a l’Eurocambra. Va ser un debat de blocs. D’una banda, els dos grans blocs irreconciliables entre socialistes i populars. De l’altra, el que van formar, matisos a banda, CiU, ERC i ICV per treure el cap en la gran batalla en clau de revàlida o moció de censura, segons des d’on es miri, que protagonitzen els braços armats de José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy.

Tant la candidata del PSC, Maria Badia, com el candidat del PP, Alejo Vidal-Quadras, van conduir el debat cap al terreny en què es troben més còmodes en aquesta campanya. Bé, de fet, en totes. El de la confrontació ideològica entre dretes i esquerres. Els arguments? Cap novetat tampoc. Pels socialistes, la culpa de la crisi és de les polítiques neoliberals de la dreta. De fet, la gran novetat del debat va ser que el PSC també en culpa... Margaret Thatcher i Ronald Reagan! Nova idea per un cartell de José Zaragoza. I pels populars, els socialistes són especialistes “a arruïnar països” –Vidal-Quadras dixit– i no és casualitat que a Espanya hi hagi quatre milions d’aturats quan ja fa cinc anys que governa Zapatero.

I aquí, tot i que el candidat d’ICV, Raül Romeva, va intentar trobar el seu lloc desmarcant-se dels socialistes –culpant-los, justament, de fer polítiques econòmiques de dretes i ensenyant la foto de les Açores on hi havia Durão Barroso, votat per PPE i PSE com a president de la Comissió Europea–, els representants de CiU i ERC es van deixar arrossegar en un debat en què queden diluïts.

No va ser fins que Ramon Tremosa i Oriol Junqueras van agafar com a fil argumental que, justament, la crisi per als catalans la causa l’Estat espanyol –estigui governat tant pel PP com pel PSOE–, que no van poder lluir millor els seus arguments. En aquest sentit, Junqueras va reiterar la seva proposta que la Unió Europea fixi un màxim de dèficit fiscal que poden patir els territoris. I Tremosa va defensar una hisenda pública europea, perquè “els catalans estaríem més ben tractats”. Per Tremosa, “més Europa vol dir menys Espanya”.

I va ser precisament en aquest punt, el del paper de Catalunya a Europa i la necessitat de portar-hi les reivindicacions catalanes, que van deixar en situació més incòmoda Badia, que va evitar entrar en el terreny on els dos candidats sobiranistes se senten més còmodes. De fet, tant Badia com Vidal-Quadras van usar com a principal argument per reivindicar-se com a opció útil la seva pertinença als dos gran grups de l’Eurocambra, i la poca força que hi tenen CiU i ERC. Argument que va ser contestat per Tremosa amb la idea que els liberals –on s’inscriu CiU– són els que decanten la balança. I per Junqueras amb la defensa d’un grup, Verds-ALE, en què hi ha la majoria de partits independentistes i, per tant, faran de lobby per defensar els interessos de Catalunya. Fet i fet, socialistes i populars voten junts 7 de cada deu vegades i liberals i populars
8 de cada 10.

Els dos grans blocs de la guerra, a estones freda i a estones calenta, de socialistes i populars, i el format pels no-alineats que intenten trencar la bipolarització es van diluir a costa del català, on CiU, ERC, PSC i ICV van fer front comú contra el PP en la defensa de la immersió lingüística i, amb més o menys èmfasi, en la necessitat que sigui llengua oficial a Europa. Però, també hi va haver motius per pensar que tots els eurodiputats catalans poden anar a la una en alguns assumptes. Per exemple, en la necessitat de defensar el corredor ferroviari de mercaderies del Mediterrani. I fins i tot hi ha un quadripartit que defensa una nova llei electoral que permeti a Catalunya ser circumscripció electoral europea.