L'únic candidat de comarques

Fa setanta anys que, a aquesta hora i al mateix lloc, el gla­cis de Santa Helena del cas­tell de Montjuïc, van assas­si­nar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Lluís Com­panys. Joan Puig­cercós fa el par­la­ment envol­tat de tor­xes. Aquest any el con­vi­dat és l'expre­si­dent d'Òmnium Cul­tu­ral, Jordi Porta. A la paret del dar­rere, a banda i banda de la imatge gegant de Com­panys, es veuen coses que cos­ten d'esbor­rar: a mà esquerra, forats de trets, i a mà dreta, una pin­tada recent que diu “Arriba España”. Algú l'ha inten­tat nete­jar, però encara es veu. Després dels par­la­ments, les pre­gun­tes dels peri­o­dis­tes: les con­sul­tes sobre la inde­pendència, el con­se­ller Ausàs, la reacció de José Mon­ti­lla... Avui toca par­lar d'això, però durant la pre­cam­pa­nya Puig­cercós ha de res­pon­dre qüesti­ons recur­rents: enques­tes, pac­tes poste­lec­to­rals... “Em des­es­pera que em pre­gun­tin sem­pre el mateix, és empo­bri­dor, entenc que cada mitjà és dife­rent, però em fatiga”, reco­neix. Li agra­da­ria que li pre­gun­tes­sin com es paga­ran, amb quins ingres­sos, les pro­me­ses elec­to­rals. “Ens obli­ga­ria a ser més sin­cers i gua­nyaríem cre­di­bi­li­tat”.

Pre­gun­tem-li, doncs, alguna cosa més pro­saica que no “què n'opina de l'acti­tud de Carod?” o si hi haurà ter­cer tri­par­tit:

–Digui'm tres vir­tuts de Pilar Rahola.

–Això és un cop baix. (S'ho pensa.) Sap escriure, sap pole­mit­zar i té un do espe­cial per saber on és l'opor­tu­ni­tat.

Les tor­xes s'han apa­gat i la xoco­lata amb pas­tes és el pre­ludi de l'esmor­zar.

Puig­cercós nor­mal­ment esmorza dos cops. El pri­mer esmor­zar, a casa, consta de fruita i d'un te verd. A mig matí, cap a les deu, s'empassa un entrepà. Però avui és dife­rent. La tra­dició dicta que quan s'acaba l'home­natge a Com­panys cal pere­gri­nar al bar Pinotxo de la Boque­ria. L'acom­pa­nyen el direc­tor de la Fun­dació Irla, Josep Vall, i el regi­dor bar­ce­loní Xavier Flo­rensa. Mig pla­tet de cigrons i un got de vi negre i es fa de dia. “A par­tir de quina hora es poden men­jar car­gols?”, s'interessa. Després dels cigrons arriba mitja ració de tonyina. “Era molt bona [la cur­siva subs­ti­tu­eix una paraula grui­xuda]. Hau­rem de dema­nar una estre­lla Mic­he­lin.” Per arro­do­nir-ho, un cafè amb llet. “Ara sí, hem fet el cim”.

Si pot, a Puig­cercós li agrada acom­pa­nyar la filla petita, de deu anys, a l'escola. Entra a les nou. Ho ha fet sem­pre. Després és moment d'anar al gimnàs, cap allà a les deu. Hi va tres cops per set­mana com a mínim, també si pot. Hi fa spin­ning (bici­cleta). Hi ha dies que va a córrer, els caps de set­mana a Ripoll o entre set­mana per Montjuïc. Es veu que al gimnàs no el miren gaire, “fa molts anys que hi vaig i formo part del pai­satge”. Però s'hi pro­du­ei­xen situ­a­ci­ons curi­o­ses, com el dia que l'entre­vis­ten a la tele­visió i no és en directe. Com que al gimnàs hi ha tele­vi­sors, el can­di­dat adqui­reix ubiqüitat. “Sóc jo, no hi ha doble”, es veu obli­gat a cons­ta­tar.

Al mig­dia assis­teix al Col·legi de Peri­o­dis­tes a la pre­sen­tació del lli­bre Sem­pre hi ets d'Adam Martín sobre els pares de diver­sos diri­gents polítics, “o dels fills”, com diria Martín. El capítol de Puig­cercós el va dei­xar lle­gir a la ger­mana gran. El líder d'ERC com­par­teix taula amb el pre­si­dent del grup muni­ci­pal de CiU a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, Xavier Trias. Men­tre espe­ren Mont­ser­rat Nebrera (que final­ment no apa­reix), hi ha temps per comen­tar la jugada de manera infor­mal:

–Puig­cercós: “La pre­cam­pa­nya se sap quan acaba, però no quan comença”.

–Trias: “Sí que se sap: l'endemà de les elec­ci­ons”.

–Puig­cercós: “O la mateixa nit!”

Dels catorze àpats gros­sos de la set­mana, dinars i sopars, Puig­cercós en fa a fora de casa entre nou i deu. Avui no és una excepció, ni amb el dinar ni amb el sopar. Dina a Bar­ce­lona amb el cap de cam­pa­nya, Xavier Ven­drell.

El tra­jecte amb cotxe fins a Ripoll no ser­veix per dor­mir, encara que hi hagi son, sinó per repas­sar la jor­nada amb l'equip. A la ciu­tat natal del diri­gent inde­pen­den­tista l'espera una entre­vista al magazín de Tele­visió del Ripollès. Des del con­trol s'ho mira el direc­tor gene­ral d'admi­nis­tració local, Car­les Bas­sa­ga­nya. Puig­cercós no és home de lle­gir dis­cur­sos. Té gent que li pre­para fit­xes amb esque­mes. “Dis­cu­teixo idees amb el meu equip”. El can­di­dat té faci­li­tat per recor­dar con­cep­tes, més que no pas dades. “I m'ali­mento de les pre­gun­tes que em fa la gent, de la inqui­e­tud que hi ha al car­rer”. Els experts diuen que perquè cali un mis­satge cal sen­tir-lo almenys tres vega­des. Avui Puig­cercós ja ha com­plert, però li queda encara la inau­gu­ració d'una expo­sició i un sopar col·loqui.

A l'entrada de la sala Abat Sen­just es troba amb l'alcal­dessa, Teresa Jordà. És el seu sant. Tots dos inau­gu­ren l'expo­sició iti­ne­rant sobre Fran­cesc Macià de la Fun­dació Josep Irla. És el dia dels pre­si­dents d'Esquerra. Més enllà de recor­dar la pro­cla­mació de la república cata­lana, Puig­cercós des­taca una curi­o­si­tat pràcti­ca­ment des­co­ne­guda de Macià: que va ser l'intro­duc­tor del ciment armat a l'estat espa­nyol. D'Irla, el caràcter dis­cret: “De vega­des, la història no per­dona les per­so­nes dis­cre­tes, les deixa de banda; hem d'home­nat­jar els dis­crets”. Entre Macià i Com­panys, Puig­cercós d'entrada es queda amb Macià, però un segon més tard matisa que “són com el pare i la mare, indes­tri­a­bles”.

A la sor­tida l'atu­ren dos pas­tors per tras­lla­dar-li els pro­ble­mes del sec­tor. “El meu pare havia sét pas­tor”, els explica amb el mateix accent. Així comença una pas­se­jada per Ripoll que el durà fins a la fla­mant plaça de la Lira, on, com que és la Fira de Santa Teresa, fan tas­tets i degus­ta­ci­ons de pro­duc­tes del Ripollès. “La fira no es fa perquè sigui el sant de l'alcal­dessa”, diu algú. A Puig­cercós l'atu­ren cada dues pas­ses per interes­sar-se per la família i la feina. Li ense­nyen un cis­tell de bolets, li rega­len mig entrepà de boti­farra, li ofe­rei­xen un por­ro­net de vi. Tot­hom el coneix. Juga a casa. Va néixer davant del mones­tir i de més gran va anar a viure dar­rere el mones­tir. “És el meu racó”. També és el racó de Guifré el Pilós.

Parada i fonda. El sopar és a l'hotel La Solana de Ter, als afo­res de la ciu­tat. Hi ha més de 150 mili­tants i sim­pa­tit­zants de la comarca i de la Gar­rotxa. Abans de començar atén els mit­jans locals: “Sóc l'únic can­di­dat de comar­ques”, sosté. Vol dir que és l'únic can­di­dat de comar­ques d'un par­tit par­la­men­tari. El dis­curs es fa al prin­cipi: dura mitja horeta. Li rega­len un parai­gua, pel que pugui ploure.

Quan entra a l'hotel pas­sen vuit minuts de les dues. Demà serà un altre dia.