Més auster no pot ser

Porta unes cor­ba­tes molt boni­ques. Les com­pra vostè o les hi com­pren? “Me les com­pro jo, com la resta de roba. Dues vega­des a l'any vaig de boti­gues. No més”. És pre­su­mit? “No”.

Som al des­patx pre­si­den­cial. Entra un uixer a pre­gun­tar si volem un cafè o un aigua i el pre­si­dent Mon­ti­lla con­sulta el rellotge. “Les sis? Aigua”. No pre­nem cafè, pas­sada aquesta hora? “És que ja n'he pres cinc o sis durant el dia”. El pri­mer, el de l'esmor­zar. “Em llevo cada dia a un quart de vuit. Prenc el pri­mer cafè i menjo una tor­rada amb una mica de per­nil o de for­matge i unes peces de fruita. Les úniques del dia. Agafo els nens i els porto a l'Escola Ale­ma­nya. En el tra­jecte cap al Palau lle­geixo la premsa per sobre. Quan entro en aquest des­patx la rutina es pot donar per aca­bada. Cada dia és dife­rent”.

Té fama de dor­mir poc. “Dormo poc”. També en té de no par­lar massa. “Però si em passo el dia par­lant, si la meva feina és par­lar...” Doncs deu ser una sen­sació. “El que passa és que la gent espera d'un andalús una major expres­si­vi­tat. Els tòpics de sem­pre. Jo res­ponc que, com en tot, hi ha mol­tes clas­ses d'anda­lu­sos i que jo formo part dels que no expli­quen acu­dits ni fan la mig­di­ada ni ballen sevi­lla­nes. Jo res­pon­dria més al per­fil de Sèneca, el filòsof estoic que també era de Còrdova”. És estoic, vostè? “Ben bé estoic, no”. Pot­ser aus­ter? “M'agra­da­ria ser-ho encara més del que ho sóc”.

En la seva con­ferència al Romea va par­lar de la seva pri­mera dona. Va expli­car que s'havia mort aquest estiu. Es va emo­ci­o­nar. “Ho vaig sen­tir molt. Tot i estar sepa­rats teníem bona relació. És estrany, oi?” Hi pensa, en la mort? I en un més enllà? “Jo no vaig a missa però tinc un sen­ti­ment de trans­cendència i em sento immers en la religió cris­ti­ana. Inde­pen­dent­ment de cre­en­ces, penso que tot­hom hau­ria de lle­gir la Bíblia. La mort no em fa por. Em fa por arri­bar-hi en males con­di­ci­ons. Molts dels que s'opo­sen a l'eutanàsia can­vi­a­rien d'opinió si tin­gues­sin un fami­liar vell que patís de manera irre­ver­si­ble”.

Té cinc fills. Una noi de 26 anys i un noi de 24 del pri­mer matri­moni i trigèmins en edat esco­lar de la segona. Es porta bé amb els grans? “Bé. La noia és al Regne Unit. El noi tre­ba­lla i estu­dia. Abans d'ahir vam dinar ple­gats. Són bons nois”.

Miri, pre­si­dent, la veri­tat, vostè és una mica mis­teriós a còpia de ser tan reser­vat, tan cori­aci. Tot­hom fa con­jec­tu­res sobre la seva per­sona i a mi de vega­des se m'ha ocor­re­gut que sota aquesta imatge d'home impàvid hi pot haver un auto­ri­tari. És una per­sona auto­ritària? Auto­ri­tari amb la gent del seu par­tit, amb els seus con­se­llers, amb la família. També hau­ria pogut pen­sar que era afa­ble, però no sé per què la paraula que em ve al cap és auto­ri­tari. “Crec que no ho sóc, tot i que alguns cops defensi amb passió les meves idees. De totes mane­res jo estic con­vençut que ningú mai no té el cent per cent de la raó. L'altre en té una bona part i a mi m'agrada escol­tar-lo. És molt bo, escol­tar”. Molt bé, ja ha escol­tat. La seva opinió can­via, després d'haver-ho fet? “De vega­des no”.

És feliç? “Això és com el blanc i el negre. D'un color a l'altre hi ha mol­tes gra­da­ci­ons. Jo crec que sóc un pri­vi­le­giat. Faig el que m'agrada, em paguen per fer-ho i en puc viure. Això és fantàstic. Sí, és veri­tat que hi ha moments que ho enge­ga­ria tot a rodar, però lla­vors penso que la carn ve amb l'os. No es pot tenir tot, en aquesta vida ”. I quan ho enge­ga­ria tot a rodar, on es tras­lla­da­ria per fugir-ne? En aque­lla con­ferència al Romea va par­lar d'un desit­jat viatge a l'Àfrica, quan tingués temps i dis­po­ni­bi­li­tat. “Ani­ria al Congo de la mà de Joseph Con­rad. Vostè ha lle­git mai Con­rad? Doncs l'ha de lle­gir. He fet incur­si­ons pel nord d'Àfrica. I el desert? ha anat vostè mai al desert?” Només l'he entre­vist a Egipte, pre­si­dent. “ A la nit hi fa fred. Et situes a la sorra i aixe­ques els ulls al cel. Mai no haurà vist tan­tes estre­lles. Tam­poc haurà escol­tat tant silenci...”

En el trans­curs de la tro­bada, el pre­si­dent Mon­ti­lla s'ha emo­ci­o­nat o ha que­dat en sus­pens dues vega­des. Una, quan ha evo­cat la mort de la seva pri­mera dona. L'altra, ara par­lant de les estre­lles i el silenci del desert. Quan en va veure les estre­lles, quan en va sen­tir el silenci, estava sol o acom­pa­nyat? “Acom­pa­nyat...”

El cos no gaire gran ni gaire alt de José Mon­ti­lla se sosté sobre uns peus enor­mes. M'oblido de pre­gun­tar-li quin número de saba­tes calça però deu ser desor­bi­tat. “M'agrada anar a peu. De jove havia recor­re­gut sovint els car­rers de Bar­ce­lona. Anant de viatge, em recordo cir­cu­lant per Ate­nes, París, Roma, sem­pre cami­nant”. Ara no ho pot fer? “Ho puc fer però no sol ni amb la sola com­pa­nyia que vol­dria sinó amb el mosso d'esqua­dra que em segueix per­tot pro­te­gint-me”. Quan va a l'estran­ger on no el coneix ningú, també? “Quan vaig al cine, quan vaig al tea­tre, quan vaig d'excursió... De vega­des, a l'estran­ger, encara m'hi volen incor­po­rar un vigi­lant propi del país. Molts cops m'agra­da­ria anar als llocs i que no em reco­negués ningú. Al Núria, per exem­ple, el res­tau­rant del cap­da­munt de la Ram­bla de Bar­ce­lona on anava a esmor­zar amb alguns amics quan sor­tia del taller d'arts gràfiques de Sant Joan Despí on tre­ba­llava de nits quan era jove i m'havia de pagar els estu­dis”.

Què li ha dit, l'última analítica? “Que tinc una mica de sobrepès i un punt de coles­te­rol”. I el metge? “Que faci exer­cici, però fa quinze anys que no tinc temps de fer-ne. Pensi que jo havia estat un gran ciclista”.

Què volia ser de petit? “No vaig tenir una vocació clara. Vaig entrar a la lluita política del Baix Llo­bre­gat i aquí estic”. O sigui que vocació de pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, ni par­lar-ne. “En aquell moment no la podia tenir ningú perquè no sabíem què era la Gene­ra­li­tat i molts pocs conei­xien l'existència de Tar­ra­de­llas”. Què detesta? “La des­lle­ial­tat i la hipo­cre­sia”. Em sem­bla que ende­vino les vir­tuts que pre­fe­reix. “La lle­ial­tat i la sin­ce­ri­tat”. Hi ha una manera de saber qui­nes dones agra­den a l'entre­vis­tat: pre­gun­tar-li les actrius pre­fe­ri­des. “Ingrid Berg­man, Cat­he­rine Deneuve i l'enigmàtica Lau­ren Bacall. Les dones m'agra­den; els homes, no”.