L'assignatura maria

Només cal fer un cop d'ull als pro­gra­mes elec­to­rals per veure-ho clara­ment: fora d'algu­nes grans qüesti­ons naci­o­nals com ara la llen­gua, i d'una manera més iden­titària que no pas literària, hem d'arri­bar a la con­clusió que la cul­tura no és una gran pri­o­ri­tat per als can­di­dats. És, en defi­ni­tiva, aque­lla assig­na­tura maria que ningú s'esforça gaire a apro­var, i menys en temps de crisi, quan la cul­tura acaba rele­gada a l'ingrat paper de luxe asiàtic que pot ser motiu de les reta­lla­des més dràsti­ques, sem­pre que s'asse­guri el pa i el fut­bol a la població.

De l'etapa que ara s'acaba, recor­da­rem espe­ci­al­ment la cre­ació del Depar­ta­ment de Cul­tura i Mit­jans de Comu­ni­cació –dos con­cep­tes que els més cínics encara con­si­de­ren antitètics: cul­tura i mit­jans, sobre­tot si el mitjà és la tele­visió– i espe­ci­al­ment la polèmica ges­tació del Con­sell Naci­o­nal de la Cul­tura i de les Arts, el famós Conca. El tema de les sub­ven­ci­ons sem­pre ha estat un ter­reny força relliscós en aquest àmbit nos­tre dels cre­a­dors i les indústries cul­tu­rals. Mai ningú no ha tro­bat la fórmula màgica per satis­fer tots els aspi­rants a ajuts públics. El Conca, tam­poc.

En gene­ral, però, tot­hom està d'acord que el con­se­ller Joan Manuel Tres­ser­ras ha fet una bona gestió, fins i tot aquells que pen­sa­ven que per estar més arre­lat en el món de la comu­ni­cació de mas­ses, Tres­ser­ras des­com­pen­sa­ria el pes dels dos ítems del seu depar­ta­ment en detri­ment de la part estric­ta­ment cul­tu­ral. No ha estat així: el con­se­ller ha tre­pit­jat molt ter­ri­tori i els seus interes­sos i inter­ven­ci­ons han estat múlti­ples. A les comar­ques giro­ni­nes l'hem vist sovint inau­gu­rant bibli­o­te­ques, museus i tea­tres, subrat­llant sem­pre en els seus dis­cur­sos ben argu­men­tats l'interès per fer arri­bar la cul­tura a tota la població. D'això encara se'n diu política d'esquer­res.

Amb el seu home a Girona, Miquel Sit­jar, Tres­ser­ras ha com­par­tit també l'interès per la pre­ser­vació del patri­moni, sim­bo­lit­zada per la tor­nada de l'escul­tura ori­gi­nal del deu Escu­lapi –o Asclepi– amb els braços reim­plan­tats. La comissió de patri­moni de Girona ha estat una de les grans pro­ta­go­nis­tes de la gestió dels ser­veis ter­ri­to­ri­als de Cul­tura, amb les seves deci­si­ons pon­de­ra­des, però també de vega­des dis­cu­ti­des per aquells par­ti­cu­lars i admi­nis­tra­ci­ons locals obli­gats a atu­rar o modi­fi­car pro­jec­tes per l'apa­rició sob­tada d'un mur mil·lenari o una pos­si­ble ins­cripció rupes­tre que emer­geix del pas­sat remot per modi­fi­car el traçat d'una vari­ant. Quan passa això és pot­ser quan el ciu­tadà té encara una opinió pit­jor d'allò que en diem la cul­tura, vista com una obs­trucció al progrés.

Però hi ha altres moda­li­tats de cul­tura que, de tan pro­gres­sis­tes, viuen també patint la per­ma­nent incom­prensió dels espec­ta­dors poten­ci­als, que massa sovint aca­ben pas­sant de llarg. Però fins i tot en temps de crisi, es con­ti­nua cre­ant, encara que les fines­tre­tes d'ajuts de la Dipu­tació i dels grans ajun­ta­ments esti­guin ara mig tan­ca­des. I les del Conca, de vega­des, que­den tan lluny... Almenys de moment no s'ha produït la temuda para­lit­zació total del nos­tre pano­rama cul­tu­ral per falta de trans­fu­si­ons de diners públics als cre­a­dors i a les enti­tats i indústries cul­tu­rals. Amb només un parell de bai­xes i en espera de veure què passa amb els efec­tes col·late­rals de les fusi­ons i absor­ci­ons bancàries, els fes­ti­vals d'estiu giro­nins con­ti­nuen en bona forma i fins i tot el de Tor­ro­e­lla de Montgrí, per la seva línia impe­ca­ble i inal­te­ra­ble, ha acon­se­guit que la Gene­ra­li­tat el con­si­deri un fes­ti­val estratègic que mereix tenir un suport a llarg ter­mini, en forma de con­veni plu­ri­en­nal. Hi ha veus dis­cre­pants que apun­ten que hi ha massa fes­ti­vals i poc coor­di­nats entre si, amb una oferta que de vega­des supera amb escreix el que pot assu­mir la demanda. Tenint en compte les dife­rents tipo­lo­gies de fes­ti­vals, no serà fàcil que cap govern hi pugui posar ordre, però pot­ser esta­ria bé apli­car també en aquest àmbit la filo­so­fia d'orga­nit­zació en xarxa ter­ri­to­rial que tant agrada al tri­par­tit: xar­xes de museus, xar­xes de cen­tres de cre­ació artística i escènica... Al final, entre tanta xarxa, no queda gaire clar si el que es vol és dina­mit­zar el ter­ri­tori o tenir-lo ben con­tro­lat des de la metròpoli. Però, escep­ti­cis­mes a part, aquí tenim el Bòlit (arts plàsti­ques i visu­als) i el Canal (les escèniques) com a cen­tres de pro­ducció que estan fun­ci­o­nant a dife­rents velo­ci­tats i en espais més o menys pro­vi­si­o­nals –si el Bòlit acaba tenint una gran seu a les Caser­nes serà, sens dub­tes, un dels grans seri­als que ens des­para la pro­pera legis­la­tura–, però que, si més no, con­ver­tei­xen Girona i les seves comar­ques no només en esce­nari even­tual, sinó també en espai actiu i gene­ra­dor de noves pro­pos­tes cre­a­ti­ves.

En el capítol d'equi­pa­ments, també caldrà veure si la con­jun­tura econòmica i la volun­tat política per­me­tran donar con­tinuïtat als pro­jec­tes de la Casa de Cul­tura de Girona i de la Bibli­o­teca Pública. Si les veu­rem aca­ba­des és una incògnita gai­rebé tan ines­cru­ta­ble com ho són ara per ara els efec­tes reals de la llei del cinema a les pan­ta­lles.

I dei­xem per al final, last but not least, Tem­po­rada Alta, un fes­ti­val al qual cap polític nega­ria res, segu­ra­ment perquè s'ho mereix, però també perquè sem­pre és més fàcil apos­tar pel cavall gua­nya­dor.