La tercera via d'Alex Salmond

Entre el 2007 i el 2011, els quatre anys en què el Partit Nacional Escocès (SNP) va governar en minoria a Edimburg, els cops de rauxa independentista que exhibia el primer ministre Alex Salmond eren testimonials. Necessaris per mantenir el caliu i animar la clientela, però teatrals. Cada cop que Salmond parlava del referèndum sobiranista expressava desitjos, futuribles, no pas certeses. La correlació de forces entre unionistes i secessionistes feia impossible, ja no l'anhelat –pels qui així ho volen– trencament amb el Regne Unit, sinó, fins i tot, la possibilitat de plantejar-ho. Tot plegat, la primera legislatura de l'SNP al poder es pot llegir en clau de preqüela, una mica a l'estil de les sagues cinematogràfiques que tenen, com a mínim, tres parts i que van afegint episodis darrere o davant en funció de la imaginació dels guionistes, la butxaca dels productors i els èxits de la taquilla.

La victòria de l'SNP per majoria absoluta en les eleccions generals escoceses de maig de 2011, acompanyada de l'enfonsament dels laboristes i dels liberaldemòcrates, i la pràctica desaparició dels conservadors, van obrir un nou període en la política escocesa i, per raons evidents, en la britànica.

Ni el guionista més agosarat ni quasi ningú més, llevat del mateix Salmond i els seus seguidors, pensaven aconseguir un escenari tan triomfal. De fet, el complex sistema electoral escocès és el que és –els diputats surten de 73 circumscripcions en què s'aplica el tradicional mètode britànic, first past the post, és a dir, ho guanya tot el que obté el 50,01%; i set regions electorals en què l'atribució d'escons segueix la regla d'Hondt– perquè en el moment en què el Nou Laborisme articula la devolució de poders (1997-98) es pensava que així seria impossible la victòria de cap partit per majoria absoluta, i en especial la de l'SNP, que sempre ha exhibit sense ambigüitat el seu ideari independentista.

Tot això, però, ja forma part de la preqüela. Ara, ficats de ple en l'episodi central de la saga, no hi ha marxa enrere, especialment per a Alex Salmond, que podria sortir de l'atzucac polític en què es troba com un heroi i com a cap de govern d'un nou estat independent, o bé amb la cua entre les cames o, encara també, amb el cap ben alt i havent augmentat substancialment el grau de poder polític d'Edimburg. A més a més, en aquest cas, i gràcies a una tercera via, la de Salmond, no pas la de Giddens, es lliuraria de la mort política que molts li volen i que encara molts més, amics i enemics, veuen en el referèndum. Les primeres cartes dels uns i dels altres són damunt de la taula. Dimecres, dia ben assenyalat a Escòcia, el primer ministre Salmond va enunciar la pregunta que, suposadament, prefereix el seu govern perquè figuri en la papereta del referèndum: “Està d'acord que Escòcia sigui un país independent?”

De la declaració feta per Salmond al Parlament en la presentació del document a partir del qual s'ha de redactar la llei del referèndum, se'n poden deduir alguns interessants moviments estratègics de l'SNP. Fins dimecres Salmond parlava de referèndum consultiu. Dimecres va acceptar que no pot demanar res als electors –en principi, tindran dret a vot tots els residents legals a Escòcia, sense distinció de passaport– sense l'acord del govern britànic. Downing Street cedirà els poders necessaris a Edimburg perquè el plebiscit sigui incontestable des del punt de vista legal i no s'hi pugui recórrer davant de cap tribunal britànic, cosa que Salmond accepta sempre que no hi hagi cap condició afegida a aquesta cessió de poders per arbitrar qüestions constitucionals. Tot plegat està per negociar, encara.

Avui Salmond i el ministre per a Escòcia de l'executiu britànic, Michael Moore, s'havien de trobar a Edimburg per començar a mirar la lletra petita de l'embolic. La varicel·la de Moore, però, ha ajornat la cita. Serà la setmana vinent. Amb independència que algun politòleg (el professor Robert Cialdini) hagi qualificat l'enunciat de la pregunta de Salmond de tendenciós, la lletra petita que han de debatre Londres i Edimburg inclourà o no una segona qüestió, relativa a la devolució dels màxims poders financers. I aquest, de fet, és el gran què de la qüestió. En l'esborrany de llei que Salmond va presentar en el període preqüela, a la papereta del referèndum hi figurava. Ara ja no. Ha deixat aquesta demanda en mans de l'anomenada societat civil escocesa. Dilluns, precisament, un grup de ciutadans llança una campanya perquè, a més del “sí” o el “no” a la plena independència, hi hagi una tercera alternativa, els màxims poders econòmics (devo max).

Durant quatre anys, Alex Salmond ha estat parlant de devo max i ara deixa que siguin altres els que facin aquesta petició. Una vegada més, el primer ministre escocès demostra la seva astúcia i intel·ligència política, la que el fa, i potser el farà continuar sent, el virrei d'Escòcia fins que se'n cansi. Perquè el cap d'estat, això sí, seguirà sent la reina d'Anglaterra, sigui quin sigui el resultat del referèndum.