Fouché 4.0

Alfredo Pérez Rubalcaba viu la paradoxa d'haver-ho estat tot en política excepte president del govern espanyol i no tenir a les llibreries ni l'esbós d'una biografia, ni autoritzada ni tampoc no autoritzada. Disposat a escriure una nova pàgina d'un llibre polític que s'obria amb un pròleg felipista i ja ha enterrat el capítol zapaterista sense que no s'hi endevini el final, el nou secretari general del PSOE va entrar triomfal a l'hotel Renacimiento després de la dura matinada de negociacions per formar la nova executiva en què els munyidors ja confonien la llum de la nit i la del dia. Mentre Rubalcaba irrompia a mig matí envoltat de l'aparell i els històrics, la derrotada Carme Chacón es deixava dur en solitari per veus espontànies que exigien una foto amb ella. “Que seguim amb tu, eh! No ploris, eh, dona. Al revés!”, li deia una noia sevillana, fonent la galta amb la de Chacón, sense dir si li receptava alegria o que s'empassés les llàgrimes.

Després d'abraçar Chacón amb esportivitat per al consum dels flaixos, Rubalcaba va iniciar la nova etapa saludant tots i menyspreant la patronal. “Pepe [Griñán], José Luis, president de la patronal... t'anomeno així, perdona que no em sàpiga el teu nom, però és per una qüestió de proximitat”, es va exculpar a si mateix. I era falta de proximitat, però amb la secció d'economia dels diaris, perquè l'anònim per a Rubalcaba era Santiago Herrero, de 65 anys i vicepresident de CEOE que porta només vint anys liderant la patronal andalusa. Herrero, a primera fila al costat de Cándido Méndez (UGT), no sabia on mirar en descobrir que a les portes de la jubilació és ignorat per un líder de l'oposició.

Conscient que la nit s'havia fos amb el dia discutint de noms i d'esmenes, Rubalcaba ja no va repetir la proposta de revisar el concordat amb la Santa Seu i va repartir misericòrdia. “Noto cares d'hipoglucèmia i sóc sensible, així que seré breu.” “Gràcies al personal de l'hotel, que els hem tingut tota la nit en vetlla”, va agrair. Els seus sentits agraïments, però, van ser per a dos dels sortints: José Blanco i Manuel Chaves.

Si la vigília va invocar “unitat i canvi” com a aspirant, Rubalcaba volia convèncer els 956 delegats que havia atès les dues paraules ara ja amb la nova sotana de líder plenipotenciari del PSOE. Si l'examen de la unitat era integrar chaconistes, però, aquests no la veien enlloc. “En l'últim congrés del PSC jo vaig ser molt, molt integrador...”, va reivindicar el líder del PSC, Pere Navarro, deixant que l'audiència omplís els punts suspensius. Per a un diputat del PSC, però, retenir dos catalans –José Zaragoza i Esperança Esteve– en el magma de trenta rubalcabistes era com una mala mà de black jack al casino: “Aquí ha guanyat la banca i, ja se sap, quan guanya la banca, s'ho endú tot!”

Més pròxim al joc d'enganys del mus que a l'atzar del casino, el basc Eduardo Madina exhibia els asos: “El PSE ha sabut jugar bé les seves cartes i ha sortit guanyador d'aquest congrés.” Crescut ara en el doble paper de lehendakari de la pau i tòtem del PSOE, Patxi López airejava una bilbainada per desmentir que el chaconisme es pogués queixar de ser purgat. “Sí, podíem haver col·locat els 250.000 militants a l'executiva i assolir així la plena integració, per què no?”, va fer befa López. “PSOE i integració són sinònims”, hi afegia Madina, sense que ningú al PSC arribés a saber quin diccionari consulta. Entre els guanyadors morals de la disputa, José Bono no entenia que els triomfadors fossin tímids després de frenar la catalana quan ell ja aconsellava apostar “a la gran” i “no a la chica”. “Jo no em tallo a manifestar la meva alegria”, es vantava Bono. Al costat de Bono, un ferotge enemic seu, Alfonso Guerra –enemistat al seu torn amb Felipe González– va descobrir la mel que una militant del PSC els faci oblidar querelles i els uneixi en alguna cosa: contra una militant del PSC. “Us vaig dir que hi hauria unitat i ja veieu, ahir em vau votar un 51% i avui un 80%; són 30 punts més d'unitat”, va lloar Rubalcaba com si taxés la seva prima de risc.

Erigit en garant de la unitat, Rubalcaba es va presentar amb igual passió com el valedor del canvi en la versió 4.0 de la seva carrera política, després d'haver estat ministre de Felipe González, opositor amb Zapatero i ministre vicepresident també amb ell. En el seu breu discurs, però, el canvi no tenia mai un tall del que va ser ni una represa del que serà: era un gerundi sense fi. “Constatem avui amb satisfacció que seguim canviant!”, celebrava. “Canviem justament per ser més lleials a la nostra història”, hi afegia. Amb la mirada perduda l'oïa l'andalús Griñán, l'únic perdedor integrat –president del PSOE– però que va entendre de cop per què tots li diuen Pepe i no José Antonio quan es va trobar assegut al mig d'una executiva rubalcabista pura i les orelles li xiulaven com les del central madridista al Camp Nou.

El cant de La internacional va posar fi a tres dies d'internament socialista al sevillà hotel Barceló Renacimiento, on els chaconistes van voler endevinar el presagi d'un nou temps liderat per una barcelonina obviant que si alguna cosa caracteritza el renaixement és la vigència dels seus clàssics, llegits, rellegits i venerats més enllà del seu temps. Tot i que el clàssic socialista Rubalcaba no té biografia per llegir, Stefan Zweig en va escriure una sobre Fouché, totpoderós ministre de França capaç d'arrencar títols a Napoleó i alhora fer-lo caure i amb qui és comparat el càntabre. “Sap que una revolució no pertany mai al primer, a qui l'inicia, sinó sempre a l'últim, a qui l'acaba (...) Sap que només quan els apassionats s'hagin aniquilat mútuament arriba l'hora dels pacients i astuts. Fouché mai es decidirà del tot fins que la batalla estigui decidida”, escrivia Zweig sobre Fouché. No tots els socialistes que sortien ahir de l'hotel l'han llegit.