Política

LA CRÒNICA

DE reus

La unió dels conservadors

Actualment, la unió del conservadorisme polític a l'Estat espanyol és, des de segons quins punts, impecable. Aquesta unió sembla de condició granítica encara que, potser, aproximant-hi una lent poderosa, seria factible detectar que a l'interior es mouen algunes divergències. Però, vaja, són fenòmens menors que no clivellaran mai el bloc compacte. Per aconseguir aquesta unitat han tingut ocasió de poder practicar un llarg aprenentatge. L'assaig el van poder realitzar –a través dels seus antecessors– durant tot el franquisme, època en la qual la piràmide coronada per la figura del general Franco la formaven diferents masses lleugerament enfrontades que el llavors cap de l'estat anava fent moure en un joc d'habilitat –no d'intel·ligència– suficient perquè es guardessin les distàncies i no perillés, ni remotament, l'equilibri. Ja es podia creure que en aquella època tan llarga i dura el conservadorisme espanyol estava decididament unit. Va ser la mort del seu cabdill, el fracàs del centrisme (UCD) i la tímida i tremolosa aparició del procés democràtic en marxa (l'autenticitat de la democràcia exigeix un procés difícil de culminar) és el que va convèncer definitivament els conservadors –mirant enrere i enyorant el que havien perdut– que no hi ha cap situació més còmoda i confortable que la unitat. Per què cal matisar? Un sol crit és suficient quan els objectius són els mateixos. És qüestió de crear riquesa i algú o altre s'ocuparà de repartir-la. I amb unes sigles n'hi ha prou; unes sigles i alguns aliats que aparentment semblen heterodoxos sense ser-ho. Aquesta aliança acull la gent de pensament correcte i hàbits assenyats que mereixen l'aprovació, l'admiració i, el que es més trist, el vot dels que contemplen la rua inacabable, una rua convençuda que la tècnica galopant i l'enginyeria financera pot solucionar-ho tot. Aquests són els conservadors que governen aquí, a Europa i al món, amb la incògnita xinesa.

Mentrestant, el bisbe Casaldàliga, considerat suspecte pel Vaticà, demana amb tota la raó del món –i ho explico sense estar en l'òrbita de cap bisbe— que s'humanitzi la deshumanitzada humanitat. Durant l'actual regnat, conservant –que per això són conservadors– les velles i lucratives dedicacions, aquesta humanització no s'aconseguirà mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Dolors Feliu i Torrent
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

“El resultat de la consulta és un «no de moment» a la llista cívica”

BANYOLES

El dilema de l’ANC

Banyoles

Un anunci inesperat i una decisió incerta

Banyoles

Força, empatia, lideratge, defensa...

Barcelona
CRÒNICA

Les primeres hòsties de la Laia Estrada

política

El PSC s’enlaira i l’independentisme suma en el CEO

barcelona
anàlisi

Reflexió de Sánchez i vot compromès

Historiador
anàlisi

L’heroi de tragèdia ens escriu una carta

Professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona
Carlos Carrizosa
Candidat de Ciutadans

“Puigdemont ens ha tractat com ciutadans de segona”

Barcelona