Política

La Constitució és intocable i l'autonomia es pot suprimir?

L'article 163 de la carta magna espanyola preveu la reforma total o parcial del text

Modificar la Constitució per donar cabuda a un hipotètic procés secessionista implica fer una consulta a tots els ciutadans espanyols a través d'un referèndum

Fins a dues vegades s'ha modificat la Constitució espanyola, el 1992 i el 2011

És cert que la Cons­ti­tució espa­nyola no pre­veu en la seva redacció actual cap meca­nisme que per­meti a una part de l'Estat ini­ciar un procés de secessió. Per tant, no fal­ten a la veri­tat (la seva, en tot cas) aquells que amb vehemència afir­men que un procés d'inde­pendència com el que pro­posa ara Cata­lu­nya decau abans de començar el joc perquè no està pre­vist en les regles de la par­tida. Des d'una òptica mera­ment tècnica, el catedràtic de dret cons­ti­tu­ci­o­nal de la UB, Josep Maria Cas­tellà, sosté que “la secessió és un dret exclòs de la Cons­ti­tució”. Però, de la mateixa manera que això és així, també és cert que la carta magna pre­veu en el seu arti­cle 163 el meca­nisme pel qual es pot refor­mar el text, amb afec­tació, fins i tot –o també, si és que hi ha la volun­tat política– sobre un con­cepte tant sen­si­ble com el de la “indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola”. En con­seqüència és rotun­da­ment fals que la Cons­ti­tució no pugui ser un ins­tru­ment vàlid per adap­tar la rea­li­tat de l'Estat a les noves situ­a­ci­ons polítiques, també a les més escan­da­lo­sa­ment tren­ca­do­res.

Una mos­tra d'aquest fet són les dues refor­mes de la Cons­ti­tució amb la modi­fi­cació de dos arti­cles. La pri­mera el 1992, per adap­tar la legis­lació espa­nyola al trac­tat de Maas­trich, i la segona i més recent, el 2011, per incloure els nous cri­te­ris d'esta­bi­li­tat pres­su­postària. En aquest cas, n'hi va haver prou amb l'acord entre el PP i el PSOE per tirar-ho enda­vant.

Tot i ser fac­ti­ble, el que és evi­dent és que ni el PP ni el PSOE esta­rien dis­po­sats a par­ti­ci­par en una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que obrís la porta a un procés d'inde­pendència. Per tant, el fet que la via de la Cons­ti­tució no es vegi com a via­ble no és per una qüestió de pos­si­bi­li­tat legal, sinó per una rea­li­tat política obvia: els par­tits majo­ri­ta­ris espa­nyols no s'avin­dran a obrir la porta legal que per­me­tria ini­ciar el camí cap a la cre­ació d'un estat català.

Aquest hipotètic procés de reforma es podria ins­tar des de Cata­lu­nya mateix, a través d'una ini­ci­a­tiva del Par­la­ment. Després s'hau­ria de pre­sen­tar al Par­la­ment espa­nyol, que l'hau­ria d'adop­tar com a pròpia.

Cas­tellà avisa que la reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que faria pos­si­ble la inde­pendència de Cata­lu­nya afec­ta­ria aspec­tes fona­men­tals del text i, per tant, hau­ria de pas­sar, obli­gatòria­ment, per con­vo­car a les urnes tots els ciu­ta­dans espa­nyols en un referèndum vin­cu­lant. Ara per ara, sem­bla clar que una votació en aquest sen­tit no es decan­ta­ria per per­me­tre pro­ces­sos inde­pen­den­tis­tes.

De la via del dret al fet

Esgo­tada la vida del dret, sem­bla evi­dent que només queda la pos­si­bi­li­tat de la via del fet. En aquest sen­tit, tant Cas­tellà com Joan Ridao, exdi­pu­tat d'ERC a Bar­ce­lona i Madrid i pro­fes­sor de dret i ciència polítiques, coin­ci­dei­xen que el procés d'inde­pendència ha de fer-se fora del marc cons­ti­tu­ci­o­nal. Ridao té clar que “ja s'ha superat el debat sobre el dret a l'auto­de­ter­mi­nació i si es pot o no refor­mar la Cons­ti­tució.” I asse­nyala el camí: “Cal anar per la via oberta al seu dia per la Cort Suprema del Canadà.”

Aquest tri­bu­nal, per resol­dre les aspi­ra­ci­ons del Que­bec, va deci­dir el 1997 que no es pot menys­te­nir la volun­tat del poble expres­sada a les urnes, i va posar en valor un referèndum seces­si­o­nista. L'espe­rit és que “cal una majo­ria clara d'acord amb una pre­gunta clara”, sosté Cas­tellà. Ridao tras­llada la via cana­denca a Cata­lu­nya i pro­posa “impul­sar un procés que porti a un referèndum, que és indis­pen­sa­ble que sigui net, en el qual ningú no quedi exclòs, i que impli­qui majo­ries acla­pa­ra­do­res i sigui tute­lat i accep­tat per la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal”.

Article 155 o com quadrar-se amb el díscol

Els qui defensen amb més vehemència que la Constitució tanca la porta a qualsevol procés sobiranista enarboren l'article 155 de la carta magna espanyola que al seu entendre permet suprimir una autonomia si aquesta actua “contra l'interès general d'Espanya”. Tot i aquesta advertència, el cert és que aquest article en cap moment diu que Catalunya podria perdre la seva condició de comunitat autònoma o que el seu estatut quedaria derogat. És un article que mai s'ha aplicat i, per tant, es desconeix quin seria el seu abast real en cas que el govern espanyol hi volgués recórrer.

L'article 155 es va inspirar en el text de la Constitució alemanya que preveu una cautela semblant en relació als lands. La disposició s'ha regulat, recentment per primer cop, en la llei d'estabilitat parlamentària, com a advertència del que pot passar a les autonomies si no s'ajusten als criteris de dèficit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.