Política

L'anàlisi

Es mou res a Caledònia?

Membres de la comunitat diplomàtica han passat de considerar el sí impossible a veure'l probable

Fa sis o vuit mesos, qual­se­vol con­versa quant al resul­tat del referèndum escocès amb col·legues de la premsa, amb fun­ci­o­na­ris de rang mitjà d'ambai­xa­des esta­bler­tes a Lon­dres o amb acadèmics que seguei­xen el debat de ben a prop aca­bava sem­pre de la mateixa manera: “Gua­nyarà el no…, tot i que…” Qui signa aquesta crònica també n'estava con­vençut. Però he de con­fes­sar que, dar­re­ra­ment, tot i que encara em costa prou visu­a­lit­zar un dal­ta­baix per a l'imperi –o el poc que en queda– com el que supo­sa­ria un tri­omf de l'inde­pen­den­tisme –se'n podrien deri­var, a més, enor­mes con­seqüències per a la vella Europa dels estats–, cada vegada més em sem­bla que la victòria del sí ja no és tan impos­si­ble com em sem­blava fa mig any. O, dit d'una altra manera, el sí comença a estar en con­di­ci­ons d'arri­bar a dis­pu­tar el resul­tat fins a l'últim minut, fins i tot encara que al final no se'n surti. Però, jus­ta­ment per això, per la pos­si­bi­li­tat del sí de com­pe­tir fins al mateix 18 de setem­bre, Lon­dres pot ten­dir a posar en marxa tots els meca­nis­mes al seu abast per evi­tar-ho, l'esta­blish­ment polític de West­mins­ter pot caure en el neguit i en l'ús de tàcti­ques d'asset­ja­ment con­tra­pro­du­ents i, para­do­xal­ment, aca­bar afa­vo­rint un vot afir­ma­tiu. Aquest, de fet, és el gran o pot­ser l'únic avan­tatge que tenen a hores d'ara els par­ti­da­ris de la inde­pendència.

Més enllà del que diuen les enques­tes –la dar­rera es va fer pública ahir i indica que el 40% de la població votarà sí; el 45%, no, i el 15% encara no ho ha deci­dit; l'ha feta Panel­base, l'empresa que dóna tra­di­ci­o­nal­ment millors resul­tats al sí–, a l'hora de valo­rar l'evo­lució de la cam­pa­nya hi ha també una qüestió d'olfacte, d'intuïció, d'aire que s'hi res­pira. A prin­ci­pis de gener, en una con­versa amb un grup de per­so­nes –britàniques però no esco­ce­ses– tot just ater­ra­des d'Edim­burg, on havien pas­sat les dar­re­res qua­tre set­ma­nes, em van asse­gu­rar que havien notat un clima prou pro­pici a la inde­pendència. I Edim­burg no és, pre­ci­sa­ment, un gra­ner de vots del Par­tit Naci­o­nal Escocès (SNP) com ho és, per exem­ple, Aber­deen, on cele­bren el congrés de pri­ma­vera, el congrés del 80è ani­ver­sari.

La impressió que em comen­ta­ven aquests cone­guts es va veure reforçada ahir mateix per una infor­mació publi­cada per The Guar­dian. El diari –que no és sos­pitós de ser par­ti­dari de la inde­pendència, però que dar­re­ra­ment ha publi­cat infor­ma­ci­ons prou relle­vants que han estat balons d'oxi­gen per a Alex Sal­mond– infor­mava en un repor­tatge del canvi de parer amb relació al resul­tat del referèndum entre mem­bres de la comu­ni­tat diplomàtica esta­blerta a la capi­tal esco­cesa, això és, bàsica­ment, entre cònsols. De l'impos­si­ble vot afir­ma­tiu s'ha pas­sat al “pro­ba­ble”, per bé que no “segur”.

La qüestió no la resol­drem pas avui, ni demà, quan el ressò de l'entu­si­asme dels mili­tants de l'SNP aple­gats a la missa pri­ma­ve­ral d'Aber­deen s'hagi esvaït. Tot ple­gat es resoldrà exac­ta­ment d'aquí a 158 dies, quan tindrà lloc la històrica jor­nada –ho serà, i el tòpic no hi fa cap nosa–. Ales­ho­res sabrem si Caledònia –nom antic que els romans dona­ven a les ter­res de la Gran Bre­ta­nya al nord del mur d'Adrià– s'ha mogut molt, una mica o gens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia